L'empedrat eixe de les bones intencions que du a l'infern —eixe infern que són els altres, com dia Sartre—, es fa llarg, cada dia més llarg i més poblat de bones intencions que avancen l'arribada del foc de l'avern.
Tots som els altres, no tant perquè tingam bones intencions, sinó perquè en patim les conseqüències, per molt que mos pensem que els altres són, això, tal com diu l'expressió, «uns altres». No, som mosatros mateixos. Però preferim pensar que són entitats alienes i desconegudes a les quals no devem cap respecte i que no estan en posició d'exigir-mos coherència.
Hui he provat a demanar un poc de coherència entre les paraules i els actes. I he topat amb el cinisme d'una persona que em recorda que ja ho sé massa, que una cosa és el que es diu i una altra el que s'ha de fer. I supose que espera que aixina podrà mantindre el càrrec dins de l'administració pública. I supose que té raons per a pensar aixina. Després me la trobe en les manifestacions feministes. Vaja.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada