Acabe de vore el vídeo de la nit electoral a can Compromís de València ciutat. És un petit document interessant sobre la quotidianitat d'un partit amb iŀlusió i encara de polítics de carrer, com del veïnat que tots tenim... Bé, sí, millor o igual, perquè tant si són diputats com si són del veïnat, n'hi han que et fan patir les «nacoretes», com diu Joan Baldoví, el nou diputat —segur que Bernat i... també ho degué dir.
I com a comentari improcedent, però que no puc deixar de fer, he de dir que m'ha esmussat un poc amb el lema que ha cantat Pilar Soriano, l'alegre regidora de l'ajuntament de València, que no calia entonar en eixe mig català oriental a què l'obliga alguna ortografia mal ensenyada, si no vol: «Ele, ele, ele, Compromís a Brusseŀles». Mira, cada u té les seues dèries i les seues manies, i eixa desemparança apresa sempre m'inquieta. Esta volta, però, hi ha hagut una marea espanyolista de l'últim refugi —allò que diuen de les pàtries— davant de la crisi, però almenys li hem tret un poc de resquit al vot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada