Els espanyols en «som» tants, que n'hi han de tots els colors. Uns quants dels que no volem ser espanyols ni cap cosa nacionalitària semblant, però que no tenim més remei que ser-ho en negatiu, ateses les discriminacions que patim per voler ser valencians en valencià, doncs, mos alegrem de llegir paraules asserenades i amb trellat.
Després de la llei del cinema del tripartit català, i de les favades que van amollar els defensors del «negoci» contracultural de doblar només en castellà, ciu ha tingut ocasió de presentar una «rebaixa» que costarà altra volta els diners que no haurien d'abocar, però que ara els exhibidors faran allò de pagant, sant no sé quin canta:
Tal com diu David Trueba («Lo sagrado», El País, 29.09.2011):
Això altre [l'acord amb Hollywood] és regalar-los la llengua per a que s'emporten la pasta, que és el concepte d'èxit que sí que entenem tots. Perquè els diners és el que és sagrat, l'única cultura i llengua universal.
A l'altra, doncs, tindre llums d'emergència, vàters, no fumar-hi i exhibir versió en català, seran «obligacions» igualment suportables. A Catalunya. I al País Valencià, si la senya d'identitat hiperunflada que alguns polítics que no la fan servir diuen que és la llengua arriba a ser simplement llengua d'ús.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada