La llei, les lleis, poden modificar-se, i això ho saben, més que ningú altre, els qui ho neguen. Per això la veritable batalla no està allí sinó en la propietat de la paraula. La paraula matrimoni és una paraula que hui està en moviment. Durant molt temps n'hi havia prou que nomenara només un home i una dona que decidixen unir-se legalment. Hui ja no. Les paraules són matèria viva. Si només denominara eixe vincle, home-dona, estaríem negant l'existència a alguna cosa que existix. Si la paraula matrimoni només nomenara el vincle heterosexual, ¿com descriuria jo el vincle d'anys entre els meus amics Mauro i Andrés, o entre les meues amigues María i Vanessa, o entre Patricia i Olga? Jo vullc eixa paraula per a nomenar-los perquè són això. Molt més que altres matrimonis que conec. Molt més que altres matrimonis que no volen revisar l'ús de la paraula perquè el que cauria és el vincle que sostenen amb agulles. Perquè fer-ho els posaria davant d'un espill on no es volen vore. Els que s'arroguen la propietat de la paraula matrimoni ixen a dir: «Bé, que ho siguen, que vixquen junts si volen, però que usen un altre nom». I no és ingenu ni legal el que exposen, és ontològic. Saben que negar la paraula, negar-los ser nomenats, és negar l'existència mateixa. Un mètode que ve dels camps de concentració i dels centres clandestins de detenció on cridaven les persones privades de la seua llibertat per un número, on no calia nomenar-los, perquè l'objectiu era que desaparegueren.Claudia Piñeiro, «¿Quién es el dueño de las palabras?», tret del bloc Prestigio Encubierto.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada