Sixanta-sis anys més

Tenint en compte les dades reportades pel diari El País (Neus Caballer, «Los desequilibrios del bilingüismo», 12.05.2011):

Evolució del valencià en 15 anys: El 1995, un 17 % de l'alumnat d'Infantil i Primària estudiava en valencià. El 2010, la xifra és del 33 %. Han calgut 15 anys per créixer 16 punts percentuals.

Sixanta-sis anys més de governs del Partit Popular i tots els estudiants aprendran en valencià. Per cert, és l'ensenyament que garantix un millor aprenentatge de la resta de llengües, no perquè siga en valencià, sinó perquè, entre altres factors, no està enfocat cap a l'extensió del monolingüisme ignar a què sembla abocar l'ensenyament en castellà. L'ensenyament «en castellà» és ací un ensenyament més aviat destinat a «enfortir» ideològicament l'ús de la «lengua comuna» i impedir l'ús del valencià que a facilitar l'adquisició de capacitats lingüístiques.

Arribats ací, eixa anàlisi sembla que coincidix amb el fet que el valencià, atesa la situació sociolingüística del País Valencià, podria equiparar-se a una llengua «estrangera», equiparació avantatjosa en un cert sentit, si servix per a ser conscients de l'alienació i aculturació de què prové. Per tant, en eixe sentit d'«estrangeritat» aporta els mateixos beneficis que les immersions que es duen a terme en els centres d'ensenyament en anglés, francés o alemany. I fóra cas que n'aportara també el mateix prestigi i, en conseqüència, recuperació de l'ús, tal com feren els famosos néts dels seus avis de la literatura sociolingüística al final del franquisme. I roda la sénia.