Fernando Savater va tindre la pensada ahir («Un clásico», El País, 17.05.2011) de commemorar l'aniversari de la mort de Juan Ramón Lodares. Hi vaig fer referència al poc de començar este bloc perquè, malauradament, Lodares pertanyia al mateix corrent en este àmbit de coneixement que Fernando Savater, és a dir, al corrent dels que consideren que tindre-la més gran és un valor que justifica el compliment dels desitjos dels «superdotats» enfront dels desitjos de la resta. Perquè no parlen de res més que de desitjos, sense que en cap cas coincidixquen amb les dades documentables, dades que, és clar, menyspreen.
I a això es dedica Fernando Savater en qüestions de política lingüística, a l'embolica que fa fort:
Reivindicar la vigència comuna del castellà, negar que la seva hegemonia es dega a una imposició arbitrària sinó a múltiples raons d'utilitat social i econòmica, qüestionar l'obligatorietat del bilingüisme o de la immersió lingüística en algunes comunitats, etcètera, ha arribat a ser gairebé un delicte polític o moral.
Segons Savater, doncs, hi ha qui s'ha convertit en víctima i ha estat criminalitzat per dir bajanades o per no estar d'acord amb les polítiques lingüístiques democràtiques que s'han implantat en alguns països. Naturalment, si admetérem que la imposició del castellà no existix, no tindrien sentit els remeis per a resoldre-la. La que passa és que la primera afirmació és falsa i, a partir d'ahí, la resta de les seues pretensions no tindria més sentit que fer creure que el racisme es devia a «raons d'utilitat social i econòmica».
En fi, que si no fóra perquè sembla escrit seriosament, podríem pensar que es tracta simplement d'una sàtira fallera. Sobretot si tenim en compte que acaba amb una de les gracietes de Lodares:
«Continue sense explicar-me quin encant i bona premsa té entre les masses la propaganda d'un nacionalisme lingüístic que, tot i brollant de fonts dubtoses, mostra un èxit cert i envejable: ha fet que ciutadans d'un país on l'analfabetisme i la manca d'instrucció en la llengua comuna han estat moneda corrent durant segles (sense que esta circumstància ens importara massa) estiguen disposats en el termini d'uns pocs anys a dominar diversos idiomes minoritaris que mai s'han parlat en les seues famílies i amb els quals podran recórrer uns quants quilòmetres de món.»
Lamentablement, Lodares va morir en un accident de trànsit, i això mos pot passat a tots, a pesar de les llengües que parlem, al cap de pocs o molts quilòmetres. I això no té cap relació amb el fet que no entenguera que hi ha tantes llengües comunes com persones disposades a aprendre-les i a fer-les servir. I per mal que li sabera, les democràcies no són la imposició dels qui la tenen més gran. En això es basen altres sistemes que no volem repetir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada