Estic que no m'ho acabe. La traducció de Francesc Parcerisas de la noveŀla A ciascuno il suo de Leonardo Sciascia (A cadascú el que és seu, 1969) conté unes quantes curiositats de traducció. Això passa sempre, perquè totes les traduccions presenten uns problemes i unes solucions o altres. Hi ha un cas que sorprén i destaca:
Quelli che più avevano dimestichezza col mondo animale, e cioè i cacciatori, nominarono la beccaccia, il formichiere;
Els qui estaven més familiaritzats amb el món animal, és a dir els caçadors, van dir l'ornit, el formiguer;
¡Fantàstic! La beccaccia ('becada') esdevé, per la mala lectura (o la mala edició) dels diccionaris, un ornit... El cas és que això era una broma coneguda sobre la pràctica en el maneig de diccionaris, que algú havia confós l'abreviació de la marca del camp de coneixement amb la traducció del mot. No sé quin diccionari degué manejar Francesc Parcerisas allà pel 1969, però, en tot cas, això encara passa de tant en tant, per poca pràctica o, fins i tot, pel costum que tenen en l'editorial Enciclopèdia Catalana de no incloure el punt final en les abreviacions. En tot cas, davant d'un «ornit», crec que tots mos sentiríem interessats per descobrir quin ocellet és eixe que mai no havíem sentit anomenar.
Un altre ocell que mos deixa és el diputat Salvador Cortes Llopis. No continua la legislatura que ve. M'arriba una confirmació de lectura d'un missatge que li vaig enviar l'abril de l'any passat. Deu estar eliminant brossa del seu correu ara que se'n va. Tinc la sensació que això hem estat per a ell la major part dels seus «representats»: brossa. I ell no devia parar en brosses, com diuen al meu poble. Perquè els ornits van al gra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada