A voltes em sembla que els qui fan comentaris en les llistes d'Internet, o fins i tot estudis complets publicats o publicables, sobre qüestions dialectals, pretenen fer molt més que una foto fixa —ja ho sé, les fotos no es mouen—: una descripció biològica o una definició ontològica dels trets lingüístiques que han sentit, sense adonar-se que tot això és conjuntural, peremptori, passatger.
Que si uns vénen d'ací o d'allà, que si tenen un valencià «extraordinari», que si conserven no sé què, que si no s'han contaminat amb no sé quina altra llengua —com si les llengües foren hidrocarburs o lixiviats—, que si manteben els trets més genuïns, etcètera, i, al remat, tots eixos qualificatius contradictoris sembla que han de donar lloc a una essència, un elixir, que serà la substància primera del poble valencià. En fi, un cacau existencial que, vaja, es podria simplificar i acostar a la realitat fent una referència optimista a una llengua que encara fa servei a uns quants milions de persones en este món.
Bé, dir això hui, l'altra diada dels països valencians, doncs, té una amargor de fons, allà dins on canvia de sabor l'arrop enganxós en què s'ofeguen el índexs culturals, socials i econòmics d'un país sotmés a les glòries dels seus dirigents polítics i religiosos. Sant Donís, ¿no? Sí, deu ser amor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada