En primer lloc, ja sé que és un impediment fonamental i que estem acostumats a espolsar-mos les puces de la responsabilitat, una educació de segles té el seus efectes, aixina que no espere massa en este sentit, però estic segur que si els ciutadans valencians controlaren un poc més de prop la faena dels seus representants polítics —simplement que escoltaren què diuen en l'hemicicle— en lloc de buscar-hi el messianisme irresponsable i salvador, potser trobarien motius per a canviar-los més sovint o, més encara, per a implantar sistemes per a triar-los millor.
Davant de la proposta de la diputada d'Esquerra Unida Albiol Guzmán que la publicitat institucional s'hauria de controlar monetàriament, és a dir, que els anuncis haurien d'indicar el cost que tenen, una etiqueta amb el preu, tal com la porten els cartons de llet de soja en la botigueta, una cosa tan simple i factible. El cas no és que al diputat del PP Ovejero Adelantado això li moleste i no vullga aprovar-ho, sinó que el diputat Mata Gómez, la suposada oposició alternativa socialista valenciana, ni més ni menys que té l'argument següent per a abstindre's d'intentar aprovar-ho:
No podem votar a favor que ací diga el preu d'este suport concret, perquè jo crec que això contribuiria a marejar. Però sí que estem totalment a favor que la utilització perversa, mentirosa, de La Generalitat en la publicitat institucional és un drama per a esta comunitat.
Això, el drama li agrada, en suma, i la catarsi serà quan guanyen ells, ¿no? Uf, sort que no mos volen marejar... Parlant de l'allioli, una nota sociolingüística del conseller Serafín Castellano:
I, mire, jo parle sempre en valencià, vosté ho sap. Sempre, quasi sempre. Quan una persona me parla en castellà, li conteste en castellà, i quan me parla en valencià, li conteste en valencià. I, de fet, motu proprio, sempre en valencià.
Són els altres els qui mos donen permís per a parlar en valencià, tal com hem estat molt ben educats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada