En el sistema maradonià, només hi brilla la iŀlusió. Dins d'eixe sistema de pensament les coses acaben no tenint ni cap ni peus. Resultat: fracàs en la vida i arrossegant en el fracàs, en este cas, la selecció argentina, però també es pot arrossegar tota una nació. Recorreguent la història del segle xx sabem la potència destructiva de la iŀlusió quan no és contrabalançada per la realitat terrenal, mai tan agradable ella com els miratges de la ficció.
[...]
Les societats propenses a alimentar estes iŀlusions, cauen en la seducció hipnòtica de líders d'estes característiques. Són societats tancades, com diu Karl Popper, amb un fort caràcter autoritari, conviccions inamovibles i preponderància al pensament màgic. En estos casos l'horitzó d'expectatives està absolutament distorsionat per les iŀlusions i les conseqüències es trauduïxen en una infinitat de fracassos compulsivament repetitius. Dia Albert Einstein que la bogeria era repetir el mateix una vegada i altra esperant resultats diferents.
John Carlin i Carlos Pierini, «Maradona como metàfora argentina», El País, 05.10.2010.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada