Sembla que l'excusa de la crisi, l'ecònomica —no la de valors democràtics, que d'eixa no s'acaben de recuperar del tot— està a punt de ventilar-se en el congrés d'eixos diputats espanyols la iniciativa legislativa popular «Televisió sense fronteres» que pretén que les televions públiques es puguen vore a tot arreu. Mala sort, hem de viure pendents de les molles, a pesar que vullgam el pa sencer, tal com cantava l'Ovidi.
Per contra, si 650.000 persones, pam dalt, pam baix, decidiren votar en conseqüència, potser podríem aconseguir moltes més coses en el nostre petit País Valencià. És clar, la cosa no era només del País Valencià, i eixos 650.000 no eren tots d'ací. Ací la massa crítica és molt menor. Tan menor que no arriba a aconseguir que el mínim comú denominador politicolingüístic del país siga diferent del que és actualment.
Un antic amic d'institut em diu, després d'haver aprovat en la junta directiva que farien servir el Windows Vista o el 7 en les classes d'informàtica que organitzen per a la formació de persones adultes, que les coses són com són i no com voldríem que fórem, una evidència bona de dir, però impossible de comprovar, perquè les coses no són sinó com «eren», ja que al moment de ser, ja han canviat. La qüestió era que amb eixe apotegma pretenia convéncer-me que m'hauria de conformar amb la decisió que havien pres i que hauria de bandejar l'Ubuntu (¡o el Windows XP!). Segurament em conformaré, però havent d'abandonar les classes, i no perquè les coses «siguen» aixina, sinó perquè no podré fer res perquè siguen d'una altra manera. No podré fer que deixen de ser com «són», en eixe cas.
Molt d'això s'esdevé en la nostra vida política, en què n'hi han molts interessats a induir-mos la resignació de les «coses són com són». ¡I tant que ho són!, és a dir, «que ho eren», però està en les nostres mans fer que siguen d'una altra manera. Una cosa com la botiga catalana que ha tombat el cànon digital en els tribunals europeus. Ja no són com eren, algunes coses. I això passa cada dia.
Malament rai si ens hem de trobar encara a discutir la diferència entre el que és i el que ha de ser i no podem passar encara a enraonar del que ha de ser, i prou. Però sí, sembla que així va la cosa.
ResponEliminaPD: No he pogut llegir la sentència però m'ha semblat entendre que el cànon es manté per als particulars i es suprimix per a les institucions (?).
Ai, això no s'acaba mai, com podem vore en Migjorn, entre altres llocs.
ResponEliminaQuant al cànon, és això, es manté per als ciutadans (còpies privades) però s'elimina en el cas dels comerços (el cas de la botiga d'informàtica) i serveis públics.
El fonament, en tot cas, crec que és que fins ara no s'havien parat en brosses i d'ara en avant hauria de pagar el cànon només qui no puga «demostrar» que no ho destina a còpies privades.
En fi, que serà més embolicat, i esperaria que més just, si no fóra que la ideologia del rebre (serveis públics) però no pagar(-los) està tan estesa.