Diu un article del diari que el cervell aprén dels encerts i no dels errors. Trobe que el periodista ho deu explicar malament, ja que la cosa té a vore amb les reaccions neuronals que es veuen després d'un encert i no quan hi ha un error. Hi trobe molta lògica: quan trobem l'encert, és quan el cervell «memoritza» el procediment; fins llavors, podem anar buscant amb el material que tenim, perquè els errors són infinits i conjunturals.
Per tant, una cosa que comença malament, com ara la partitocràcia de la transició espanyola que sustenta el nostre sistema democràtic, haguera pogut anar bé, però ja sabem que era un error i, per tant, potser no la memoritzem. La situació actual, en què no es debaten idees i propostes fonamentades, sinó simples dogmes partidistes i interessos de facció, és una situació que s'ha estés per complet a qualsevol aspecte de la vida pública, als «poders» que haurien de donar suport al sistema, i no conviden a la repetició, per molt que hi pugam caure en el procés de cerca de l'encert. No dia el periodista si, a voltes, l'encert era no repetir l'error.
També és un error habitual confondre els mitjans i els objectius. Fa anys, quan ni tan sols era interí, em vaig adonar d'això: una administrativa que gestionava borses de treball em mirava amb mala cara perquè jo pretenia accedir a l'administració —havia obtingut més puntuació en unes oposicions— per davant d'una companya seua que ja era interina. Sembla clar quin era per a ella l'objectiu de l'administració pública.
De fet, l'altre dia em vaig adonar que això s'ha agreujat molt al llarg dels anys, cosa que podíem esperar, tenint en compte la gestió de l'administració pública que es fa. Un company pretenia que l'objectiu dels tècnics lingüístics era mantindre els llocs de treball de tècnics lingüístics i no tant aconseguir una gestió lingüística adequada als drets dels ciutadans i als deures de l'administració pública. Res no importa que el manteniment dels tècnics lingüístics en els seus llocs de treball no tinga necessàriament cap relació directa amb l'increment de l'ús del valencià.
Les cireretes, és clar, són les anxoves en els sacs de Louis Vuitton de Rita Barberá Nolla, els vestits empolsegats del pòrtland costaner de Francisco Camps Ortiz, que César Alierta no vaja a la presó perquè el seu delicte va prescriure, que els diputats i senadors siguen jutjats només pel Tribunal Suprem — com si ells tornaren a ser «més iguals» que la resta—, que els consellers valencians no apliquen les sentències dels tribunals o s'enorgullixen de donar contractes a dit als amics, que no patixquen cap sanció ni desqualificació pública els diputats del Partit Popular que formaven part de la mesa de les Corts anteriors i que van lesionar els drets constitucionals dels diputats d'Esquerra Unida...
Això últim és realment el súmmum quan els sents parlar en l'hemicicle. Per exemple, a Maira Barrieras Mombrú, que segurament s'escarota de manera directament proporcional a la seua ànsia per emmascarar que no hauria de tindre cap altra raó política més enllà que la d'assumir la seua responsabilitat en actes inconstitucionals.
Finalment, un altre company confon normativa i llengua culta. ¿És realment això?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada