El preu

Decididament, després de l'episodi salsitxer de Camps, Costa, Betoret, Campos, Barberá, Martínez, Cotino i altres, amb els inefables Bigotes i Correa (Gürtel per a la fama internacional), hem inaugurat una nova etapa en la política valenciana: la subhasta dels polítics. La bona notícia és que les tarifes són públiques: a canvi de vora huit milions d'euros (que sapiam) la trama capitalista liberal d'Orange Market ha hagut d'ofrenar uns quants sacs de mà, algun rellonge, uns vestits de Milano... Res que qualsevol de mosatros, la classe mitjana tirant per dalt, fent un esforç «honrat i treballador» —com dia Cotino que som els valencians— no pugam aportar per a aconseguir algun d'eixos serveis que l'estat social i de dret ens oferix. Bo és saber-ho.

De fet, ara, en temps de crisi, és millor encara saber-ho, perquè si necessites que «col·loquen» el teu cosí desocupat en alguna part de l'administració pública, posem que fent d'assessor sense llums, la cosa deu estar feta amb una capsa de bombons, si és que vols que li dure sis mesos la faena; o de bombons amb licor, si vols que li dure sis mesos i que li faça punts per a ser inspector d'educació, que tot és possible en la vinya de Camps Ortiz; fins i tot, si tinguera el nivell d'anglés «Mode d'emploi» —¡això, és francés!... ¡Vaja, ja en sé dos!—, podria aspirar a fer de traductor de les classes d'Educació per a la Ciutadania. Açò és la terra de les oportunitats... de negoci amb els diners públics.

Comentaven l'altre dia en el diari que el problema és el finançament dels partits polítics. Trobe que el pernil de Nadal que els arriba als alcaldes i alcaldesses d'Esquerra Unida o del Partit Socialista, per citar casos que conec, no financen gens els partit. En canvi, sí que lubriquen les relacions entre els dirigents de la cosa pública i alguns ciutadans amb interessos privats.

El cas és que ja sabem què val l'honradesa i la faena —com dia Cotino— d'alguns dels nostres polítics. Ara tocaria descobrir, com en l'anunci aquell, què és el que no té preu en esta subhasta, el somriure de qui, l'honradesa de qui, la faena de qui. Estic segur que n'hi han, però pot ser que no militen en els partits que els admeten com a membres ni en els tribunals que els admeten com a jutges.

Per cert, l'expressió del dia, que no té cap relació amb la cosa nostra esta, o si: «ser més animal que un bac», que és l'equivalent riberenc del valler «ser més animal que un carro amb vela». I, honradament, ho deixaríem ací.