Els nacionalismes lingüístics són ideologies destructives, diu Moreno Cabrera, i tanmateix sembla que hi ha molta construcció feta sobre eixos fonaments. El que es pot assegurar, doncs, és que no és una construcció sostenible ni ecològica, cosa que s'està confirmant amb la degradació mediambiental que podem afegir a la degradació social tradicional del sistema capitalista general.
Pel cantó lingüístic, el llibre de Xavier Rull Els estrangerismes del català. Com són i per què en tenim. Una aproximació social i lingüística pot ser un instrument per a descobrir, a partir del català, la imbricació que hi ha entre totes les llengües, totes farcides per ací i per allà per paraules i estructures que anem apegant-mos com si fóra no una grip sinó un gen, una part de l'adn humà.
El llibre conté moltes dades i reflexions sobre el trànsit dels mots, les lletres i els conceptes amunt i avall de les planes i els tossals lingüístics, tractats amb simplicitat i claredat. Hi trobaríem a faltar, això sí, un índex de les paraules i de les qüestions tractades, perquè una volta llegit, costa de tornar a localitzar on ens va parlar de silhouette, de les salutacions, del dígraf ph o de l'armatost. Per sort, podem anar marcant-ho a les vores del text i en la portada.
A més de tot això, des del meu punt de vista i agafant-ho com a excusa per a reblar este apunt, tot i que siga un aspecte marginal del llibre, em sorprén que una obra destinada a mostrar la promiscuïtat essencial de les llengües, faça algunes valoracions que jo diria que pertanyen a una contrapart ben subtil del nacionalisme lingüístic (del xovinisme). Són només un ramellet de tòpics que, d'altra banda, trobe que no quadren amb la reflexió general que es deprén del contingut general del text.
Per tant, a pesar que per a molts això deu semblar una manera inevitable i comuna de parlar de les llengües, jo considere que és un error de base (l'error de base) que arrossega a moltes altres confusions. Em referixc a eixes metàfores heretades a través d'una literatura (socio)lingüística massa apegada al punt de vista sanitari. Per exemple, parlar d'una adaptació més i menys «traumàtica» del llatí al català (pàg. 59), de la «contaminació fonètica» (pàg. 96), dels «símptomes de degradació d'una llengua» (pàg. 201), etcètera.
Després de dir això, deixaré passar —perquè me se fa de mal explicar els meus motius— l'expressió «hi ha llengües que han sigut perseguides» (pàg. 28), i, d'altra banda, no caldrà comentar unes altres personificacions de les llengües que també considere que caldria defugir, com ara que «el català no pot sil·labificar...» (pàg. 80), que «no totes les llengües han respost igual davant l'allau d'anglicismes» (pàg. 119), o fins i tot una afirmació que no sé massa bé quin fonament tenia quan es féu, però que crec que es repetix sense d'una manera massa genèrica: «una llengua està lligada a una visió del món» (pàg. 42). Potser per ací podríem arribar a aclarir que cadascú parla la seua pròpia llengua, ja que n'hi ha moltes visions d'este món ple de mones.
Finalment, assenyale que Xavier Rull esmenta els tècnics lingüístics unes quantes vegades, i trobe una reflexió important (pàg. 104), que deixaré insinuada amb un fragment:
Si s'obligués a etiquetar en català, no farien falta tantes hores de classes de català, ja que tothom —inclosos immigrants nouvinguts— sabrien com es diu aquest producte en català només comprant-lo.
Ai, quants pots de clòtxines i de tonyina podem menjar finalment gràcies a l'etiquetatge de Consum, tot i que això atempte contra la nostre petita memòria històrica lligada al mekhillons i el bessugo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada