dimarts, 31 de maig de 2011

El cost de les paradoxes

Pont trencat o a mig fer

Al poc d'acabar les obres del nou edifici de les Corts Valencianes, resulta que no han previst el sistema de connexió a Internet sense fils. Segons el diari Levante (31.05.2011):


El nou edifici de les Corts, que costà 11,6 milions, no té Wifi


La cambra paga 48.000 € més per a que els diputats puguen connectar els seus portàtils i mòbils a Internet en el despatx



Ara, el parlament haurà de realitzar una inversió de 48.000 euros per a comprar l'equipament necessari perquè la seu dels grups parlamentaris no quede aïllada de la xarxa Wifi. Amb tot, un informe dels tècnics de les Corts advertix que l'electrònica de xarxa «estava contemplada en el projecte, bé en la redacció inicial o en posteriors ampliacions». Si estava inclòs, no s'explica que la cambra haja de desemborsar ara 48.000 euros. Fonts de la institució van recalcar ahir que «no es pagarà dues vegades, si es paga, és perquè no estava previst».


¿I què hauríem de dir ara, al cap d'uns dies de les eleccions autonòmiques? Tenim això i és el que hem votat que volíem tindre, a pesar que ho sabíem massa bé. S'esdevé el mateix amb el cas de l'ensenyament del valencià en el sistema educatiu, que Font de Mora Turón sembla que vol empitjorar encara més. És a dir, que els hem de donar cent dies més de treva, i en realitat hauran de ser cent dies per a recompondre la nostra iŀlusió política i mirar d'encarar-la de nou cap als objectius que no podem deixar perdre, democràticament parlant.

A Itàlia estan millorant els resultats electorals, per tant, ací també podem fer-ho, millorar encara més els resultats més o menys complaents que ha obtingut Compromís. Hem votat per inèrcia, i hem votat per la no-participació en les decisions públiques, per l'opacitat de la despesa i la irresponsabilitat política de la gestió. Tot això va en contra del que declarem que volem i, al final, totes les paradoxes es resolen. Crec.

dilluns, 30 de maig de 2011

Els ocells ornits

Averanys

Estic que no m'ho acabe. La traducció de Francesc Parcerisas de la noveŀla A ciascuno il suo de Leonardo Sciascia (A cadascú el que és seu, 1969) conté unes quantes curiositats de traducció. Això passa sempre, perquè totes les traduccions presenten uns problemes i unes solucions o altres. Hi ha un cas que sorprén i destaca:


Quelli che più avevano dimestichezza col mondo animale, e cioè i cacciatori, nominarono la beccaccia, il formichiere;

Els qui estaven més familiaritzats amb el món animal, és a dir els caçadors, van dir l'ornit, el formiguer;


¡Fantàstic! La beccaccia ('becada') esdevé, per la mala lectura (o la mala edició) dels diccionaris, un ornit... El cas és que això era una broma coneguda sobre la pràctica en el maneig de diccionaris, que algú havia confós l'abreviació de la marca del camp de coneixement amb la traducció del mot. No sé quin diccionari degué manejar Francesc Parcerisas allà pel 1969, però, en tot cas, això encara passa de tant en tant, per poca pràctica o, fins i tot, pel costum que tenen en l'editorial Enciclopèdia Catalana de no incloure el punt final en les abreviacions. En tot cas, davant d'un «ornit», crec que tots mos sentiríem interessats per descobrir quin ocellet és eixe que mai no havíem sentit anomenar.

Un altre ocell que mos deixa és el diputat Salvador Cortes Llopis. No continua la legislatura que ve. M'arriba una confirmació de lectura d'un missatge que li vaig enviar l'abril de l'any passat. Deu estar eliminant brossa del seu correu ara que se'n va. Tinc la sensació que això hem estat per a ell la major part dels seus «representats»: brossa. I ell no devia parar en brosses, com diuen al meu poble. Perquè els ornits van al gra.

diumenge, 29 de maig de 2011

Cita dominical / 136: Juan Gómez i Pablo Ferri

Mirant algunes societats.


La prostitució en Alemanya és legal i pot ser exercida per compte propi, cotitzant al fisc i a la seguretat social. La societat i la vida pública alemanyes no són particularment hipòcrites.
Juan Gómez, «Munich Re pagó una fiesta con prostitutas marcadas por categorías», El País, 20.05.2011.


El responsable, portador de les propostes de l'assemblea, les enumerava totes. Algú va dir que a més de l'anglés, el francés, el danés i altres, caldria passar-ho també al valencià. Tots s'hi mostraren d'acord i de colp s'expressaven en eixa llengua.
Pablo Ferri, «La estructura veloz y las noches largas», El País, 20.05.2011.



Societats amb perfils diversos.

dissabte, 28 de maig de 2011

L'historial problemàtic

Sang en les mans; foto de Josep Lago

Fa dos dies que no puc entrar per a fer un apunt en este bloc. Acabe de descobrir que era una cosa de l'historial del Firefox, que es veu que rememorava permanentment l'estat problemàtic de fa uns dies del servei de blocs de Blogger. La veritat és que hauria segut un descans si no m'haguera encabotat a escriure i a regirar els fòrums de problemes de Blogger a vore si trobava la solució. Hui farem les ratlles amb el Chromium, doncs.

Per ara, uns minuts abans del començament de la final de la Champions entre el Barça i el Manchester United, no és cosa de posar-se molt reflexiu, no siga cas que vinguen els mossos d'esquadra encapçalats per la «gent d'ordre» com Felip Puig (o Esperanza Aguirre i altres del pp, que ara que ha passat la campanya electoral ja s'atrevixen a ser ells mateixos) a netejar tantes idees i somnis que els embruten les places i els carrers del «seu» país per a apolítics. Si hagueren tingut la mateixa iniciativa respecte de les «acampades» permanents en alguns consells d'administració públics i privats, començant pels de la cam i Bancaixa o rtvv, hagueren trobat molta més runa ètica i democràtica i haurien pogut resoldre molt millor els efectes de la disbauxa «sangoneroliberal» sense complexos que encara cueja. Un historial encara més problemàtic que el del meu Firefox.

dimecres, 25 de maig de 2011

La llengua del magnànim

Fem en valencià a Gandia

Escriu el director de la Institució Alfons el Magnànim al síndic de greuges per a rebatre una queixa sobre el web institucional. Una mostra petita però simptomàtica del resultat de la gestió dels béns públics que es du a terme. És clar, li envie una resposta al síndic respecte dels comentaris que fa el director tan magnànim amb ell mateix:


Ref. queixa núm. 108689

No crec que calga asssegurar-li al senyor director de la IAM que no posaria jo mai en dubte les lleialtats de la IAM. En qualsevol cas, les lleialtats de la Diputació de València no són l'objecte ni de la meua queixa ni crec que tinguen res a vore amb el compliment efectiu de la legislació lingüística vigent.

L'escrit del director de la Institució Alfons el Magnànim està datat en desembre del 2010: estem en maig del 2011 i cap dels punts assenyalats en la resposta institucional no s'ha complit (almenys en el web de referència: http://www.alfonselmagnanim.com), web que continua incomplint el seu deure de disponibilitat lingüística. I no cal dir que desitjaria que una hipotètica i rigorosa «re-construcció» resolguera els problemes del web, però em veig obligat a pronunciar-me sobre la faena feta. La que s'hauria d'haver fet o la que s'hauria de fer, pertanyen sempre a un altre món fora del nostre abast.

Les mancances reals del web, que contradiuen la resposta «descriptiva» del director de la IAM, m'indiquen que la institució no du a terme una gestió metòdica i rigorosa de les seues obligacions envers els ciutadans, per la qual cosa he de reiterar la meua queixa sobre la qualitat d'una de les «dedicacions quotidianes» de la institució.


Més tard regire el meu arxiu de queixes per a trobar què em van dir sobre la mateixa qüestió fa una dècada. I estenc la meua resposta en un altre missatge al síndic:


Per cert, acabe de consultar el meu arxiu i he pogut observar que la meua queixa 012344 (del 2001) ja es fonamentava en les mateixes mancances del web de la IAM i altres webs de la Diputació de València. De fet, ja em van indicar (04.12.2001) que el director de la IAM havia disposat que es posara en funcionament el web també en valencià. No cal dir que els anys passen de pressa...


Moltes d'estes petites faenes mal fetes són la substància sobre la qual suren la resta de fenòmens «atmosfèrics» que denominen crisi. Crisi de valors, d'ètica, de democràcia.

dimarts, 24 de maig de 2011

Traducció democràtica real

Google mos traduïx la democràcia real

I ara, després de les eleccions que ho han remogut tot i sembla que res no canviarà massa encara, convindrà continuar la faena del canvi de cada dia. Rescate de damunt la taula l'article del diari El País (25.04.2011) que, al cap d'un mes té encara més vigència:


El Consell d'Europa suspén Espanya pel finançament fosc dels partits


La investigació veu especialment opaques les ajudes municipals



[...]

L'infome assenyalava l'existència de «males pràctiques» en un punt on «els riscs de corrupció són particularment alts», tenint en compte a més que, segons els informes del Tribunal de Comptes, el 25 % dels ingressos dels partits prové de les seues seus locals.


Sobre això, què s'ha resolt amb les eleccions: un bon no res. Crec que les propostes del moviment «Democràcia real, ja» no s'acosten a eixe detall, però tenen un bon enfocament:


1. ELIMINACIÓ dels privilegis DE LA CLASSE POLÍTICA:

• Control estricte de l'absentisme dels càrrecs electes en els seus respectius llocs. Sancions específiques per desistiment de funcions.

• Supressió dels privilegis en el pagament d'impostos, els anys de cotització i la suma de les pensions. Equiparació del salari dels representants electes al salari mitjà espanyol més les dietes necessàries indispensables per a l'exercici de les seves funcions.

• Eliminació de la immunitat associada al càrrec. Imprescriptibilitat dels delictes de corrupció.

• Publicació obligatòria del patrimoni de tots els càrrecs públics.

• Reducció dels càrrecs de lliure designació.


Supose que això necessita ampliació i concreció de cara a la possibilitat de participació ciutadana en la vida pública (partits, plens municipals, iniciatives legislatives, peticions parlamentàries...), de la transparència i difusió dels comptes i contractes públics, de la intervenció governamental en els àmbits «no governamentals» (tal com es fa amb les fundacions i ong), de la fiscalització pública de la tasca política i molts altres mecanismes d'enriquiment del sistema democràtic que no es practiquen per ací.

I un altre dia, és clar, vorem per què la versió en valencià del web l'ha de fer el traductor de Google, ¿oi?

dilluns, 23 de maig de 2011

Un compromís per a un país



L'endemà de les eleccions autonòmiques i municipals m'entretinc amb una notícia de fa una setmana (El Punt, 17.05.2011; també en l'Avui):


Condemna sense precedent per una vexació lingüística


Un agent de la Guàrdia Civil ha d’indemnitzar un ciutadà de Mallorca per agredir-lo pel simple fet de parlar en català. El magistrat retreu a les acusacions haver tipificat el cas com una simple falta




Només fa una setmana, però com si haguera passat una eternitat i hem tornat al punt de partida, amb la majoria dels dirigents dels Partit Popular desvanits pel seu èxit electoral, a pesar que han perdut més de quatre punts de percentatge de vot (vora dos-cents cinquanta mil vots en el total de les autonòmiques). Al cap i a la fi, gaudixen d'una màrfega ben tova i, segons jo ho veig, acrítica, que resol els comicis com si es tractara dels partits de futbol: sentint els colors.

Tanmateix hi ha per primera volta un petit mareig cap al fons de l'hemicicle: el premi a la gestió opositora de Compromís, que aconseguix vora el 7 % dels vots, acompanyats d'Esquerra Unida, que salva els mobles amb vora un 6 %m, a pesar que és el seu pitjor resultat de sempre. Un detall important, supose que a compte del moviment social més fastiguejat, és l'augment del vot nul (0,67 > 1,63) i blanc (1,40 > 2,46).

Pel que fa a la sentència del cas de discriminació lingüística:


En l’argumentació jurídica, el magistrat explica que ha donat crèdit a a la «versió persistent i coherent de la víctima». Avala aquesta versió la declaració de la companya de Cortés, que va presenciar els fets. Davant d’això, el jutge contraposa la «no convincent explicació» que van fer els guàrdies civils acusats —n’eren dos i un ha quedat absolt—, així com les contradiccions en què van incórrer.


És una llàstima que les alternatives al Partit Popular no tinguen una versió més «persistent i coherent» del país que podríem tindre, perquè no hi ha manera de compensar l'eficaç i «convincent» rosari ideològic de la dreta, que convida a l'acomodació irreflexiva i despreocupada. És un dissolvent democràtic que es veu que ha afectat les estructures socials, polítiques i administratives i calen mesures de reparació i reforç importants, començant per la separació de poders, la transparència, la participació social i les fiscalitzacions independents, que vagen més enllà d'una variació cosmètica o retòrica, que és l'única alternativa que han oferit fins ara els socialistes, tal com assenyala Javier Pradera (El País, 23.05.2011):


La reforma electoral a què es resistixen socialistes i populars seria subscrivible per bona part de la ciutadania. La democràcia participativa pot ser compatible amb la democràcia representativa: la Constitució del 1978 admet en el seu si institucions com el referèndum i la iniciativa popular de proposicions de llei. El to imperiós de la consigna «¡Democràcia real ja!» és només una clàusula d'estil dels moviments socials; la realitat d'una democràcia significa que les seues normes s'apliquen en la pràctica.


Pel bar de les Corts ha aparegut la primera samarreta de la temporada de Mónica Oltra Jarque. No tenia cap reivindicació, però sí una nota d'alegria en tot el seu equip. Els millors resultats de la història han de ser més que un consol. I també és ben important ressaltar una dada del magistrat del jutjat mallorquí, Antoni Roig:


La sentència del cas s’ha redactat en català. El magistrat Roig ja va fer servir aquesta llengua durant el judici, també en el moment de la declaració dels acusats, a qui un intèrpret traduïa del català al castellà les paraules tant del jutge com de l’advocat de l’acusació.


Tenim quatre anys per a continuar traduint cap al país que podem tindre.

diumenge, 22 de maig de 2011

Cita dominical / 135: Martín Gallego Málaga

Mirant l'economia radioactiva.


Molt diferent és l'economia de les centrals nuclears en funcionament, especialment en el cas de les espanyoles, que començaren a operar fa més de vint anys i que han arribat a esta etapa daurada a través d'un procés continuat de suport públic sufragat pels consumidors. Este procés s'hagué d'iniciar en els anys huitanta per a evitar la fallida de les empreses privades promotores, en aflorar amb la seua posada en marxa els interessos intercalaris excessius que havien acumulat durant els deu anys de construcció.

La parada nuclear, tatxada d'ideològica, va ser producte d'una mera imposició de bones pràctiques comptables i financeres, afavorida per la recuperació de les inversions en els reactors parats a través d'un complement de tarifa. La situació d'algunes de les empreses estava tan deteriorada que, per a que ixqueren avant, va caldre, a més, forçar intercanvis d'actius per a que les elèctriques públiques assumiren, amb el corresponent suport tarifari, part de la càrrega nuclear.

[...]

És precisament este marc el que podria justificar un manteniment de les centrals nuclears, si en compte de produir un benefici regulador injustificat a quatre empreses elèctriques, els seues menors costs operatius contribuïren al finançament d'un desplegament ben encarat de les renovables.
Martín Gallego Málaga, «Argumentos para un debate nuclear y energético», El País, 24.04.2011.

dissabte, 21 de maig de 2011

L'escocesitat sense llengua

La raó de ser

Comenta de passada Walter Oppenheimer («¿El Reino Desunido de Gran Bretaña?», El País, 15.05.2011):


En el cas d'Escòcia, l'idioma no és un problema. «La llengua ha estat eliminada com un peatge que la gent ha de pagar per ser escocesa», explica [David McCrone, Universitat d'Edimburg]. «Ser escocés és una qüestió territorial, no una qüestió lingüística o ètnica. I això fa més fàcil que la gent que ve a Escòcia es senta escocesa. La llengua no es convertix en una raó de ser, en un element essencial de la identificació nacional o en una forma d'expressar les diferències com passa amb la religió o com passa amb la llengua al Quebec». O a Gaŀles, on el nacionalisme és més feble que a Escòcia, però gairebé un de cada quatre gal·lesos parla el gaŀlés.


¿Quines idees ens fa venir al cap eixe comentari? Bé, en primer lloc, que es veu que ser escocés té a vore amb ser russoparlant, ¿no?, com que això de l'escocesitat no és una qüestió lingüística... Sort que no és tampoc una qüestió ètnica, perquè a alguns el color de la pell no els canvia ni fregant-la amb aigua calenta. Almenys la pell que no és blanca. I, és clar, sort que les llengües es poden aprendre i, més sort encara, desaprendre, desprendre, oblidar, perquè aixina «eixes» llengües ja no són un peatge: només quedarà el peatge territorial de l'autopista. Ah, i parlar en anglés, és clar. Però això ja s'entén.

divendres, 20 de maig de 2011

Sixanta-sis anys més

Burilla lingüística

Tenint en compte les dades reportades pel diari El País (Neus Caballer, «Los desequilibrios del bilingüismo», 12.05.2011):


  • Evolució del valencià en 15 anys: El 1995, un 17 % de l'alumnat d'Infantil i Primària estudiava en valencià. El 2010, la xifra és del 33 %. Han calgut 15 anys per créixer 16 punts percentuals.


  • Sixanta-sis anys més de governs del Partit Popular i tots els estudiants aprendran en valencià. Per cert, és l'ensenyament que garantix un millor aprenentatge de la resta de llengües, no perquè siga en valencià, sinó perquè, entre altres factors, no està enfocat cap a l'extensió del monolingüisme ignar a què sembla abocar l'ensenyament en castellà. L'ensenyament «en castellà» és ací un ensenyament més aviat destinat a «enfortir» ideològicament l'ús de la «lengua comuna» i impedir l'ús del valencià que a facilitar l'adquisició de capacitats lingüístiques.

    Arribats ací, eixa anàlisi sembla que coincidix amb el fet que el valencià, atesa la situació sociolingüística del País Valencià, podria equiparar-se a una llengua «estrangera», equiparació avantatjosa en un cert sentit, si servix per a ser conscients de l'alienació i aculturació de què prové. Per tant, en eixe sentit d'«estrangeritat» aporta els mateixos beneficis que les immersions que es duen a terme en els centres d'ensenyament en anglés, francés o alemany. I fóra cas que n'aportara també el mateix prestigi i, en conseqüència, recuperació de l'ús, tal com feren els famosos néts dels seus avis de la literatura sociolingüística al final del franquisme. I roda la sénia.

    dijous, 19 de maig de 2011

    Sabies que...

    Xe, Melderomer quasi que hui m'ho dóna fet:



    Pot estar més o menys encertat en les dades, però el missatge crec que és ben correcte. Naturalment, per continuar, cal vore els vídeos de Mónica Oltra Jarque, l'única representant política que em fa sentir un poc representat.

    dimecres, 18 de maig de 2011

    Quilòmetres de llengua

    Xe, xe, xe!

    Fernando Savater va tindre la pensada ahir («Un clásico», El País, 17.05.2011) de commemorar l'aniversari de la mort de Juan Ramón Lodares. Hi vaig fer referència al poc de començar este bloc perquè, malauradament, Lodares pertanyia al mateix corrent en este àmbit de coneixement que Fernando Savater, és a dir, al corrent dels que consideren que tindre-la més gran és un valor que justifica el compliment dels desitjos dels «superdotats» enfront dels desitjos de la resta. Perquè no parlen de res més que de desitjos, sense que en cap cas coincidixquen amb les dades documentables, dades que, és clar, menyspreen.

    I a això es dedica Fernando Savater en qüestions de política lingüística, a l'embolica que fa fort:


    Reivindicar la vigència comuna del castellà, negar que la seva hegemonia es dega a una imposició arbitrària sinó a múltiples raons d'utilitat social i econòmica, qüestionar l'obligatorietat del bilingüisme o de la immersió lingüística en algunes comunitats, etcètera, ha arribat a ser gairebé un delicte polític o moral.


    Segons Savater, doncs, hi ha qui s'ha convertit en víctima i ha estat criminalitzat per dir bajanades o per no estar d'acord amb les polítiques lingüístiques democràtiques que s'han implantat en alguns països. Naturalment, si admetérem que la imposició del castellà no existix, no tindrien sentit els remeis per a resoldre-la. La que passa és que la primera afirmació és falsa i, a partir d'ahí, la resta de les seues pretensions no tindria més sentit que fer creure que el racisme es devia a «raons d'utilitat social i econòmica».

    En fi, que si no fóra perquè sembla escrit seriosament, podríem pensar que es tracta simplement d'una sàtira fallera. Sobretot si tenim en compte que acaba amb una de les gracietes de Lodares:


    «Continue sense explicar-me quin encant i bona premsa té entre les masses la propaganda d'un nacionalisme lingüístic que, tot i brollant de fonts dubtoses, mostra un èxit cert i envejable: ha fet que ciutadans d'un país on l'analfabetisme i la manca d'instrucció en la llengua comuna han estat moneda corrent durant segles (sense que esta circumstància ens importara massa) estiguen disposats en el termini d'uns pocs anys a dominar diversos idiomes minoritaris que mai s'han parlat en les seues famílies i amb els quals podran recórrer uns quants quilòmetres de món.»


    Lamentablement, Lodares va morir en un accident de trànsit, i això mos pot passat a tots, a pesar de les llengües que parlem, al cap de pocs o molts quilòmetres. I això no té cap relació amb el fet que no entenguera que hi ha tantes llengües comunes com persones disposades a aprendre-les i a fer-les servir. I per mal que li sabera, les democràcies no són la imposició dels qui la tenen més gran. En això es basen altres sistemes que no volem repetir.

    dimarts, 17 de maig de 2011

    Un tramvia anomenat «en valencià»

    Ous frescs

    En qüestions de sociolingüística o de política lingüística el País Valencià és el país de l'arc de sant Martí. És a ir, que sempre plou i fa sol. Un paradís més religiós que racional, vaja. No s'entendria altrament que la mateixa Acadèmia Valenciana de la Llengua (avl) que un dia informa que «no es garantixen plenament els drets lingüístics i, per tant, el principi d'igualtat lingüística que preveu la llei», un altre dia vullga pintar el cel amb els colorets de l'arc del cel, però ni contra l'homofòbia ni contra l'aŀlofòbia lingüística que detecten, sinó en favor partidista dels governs del Partit Popular. En eixe sentit, la presidenta de l'avl va declarar (Europa Press, 17.02.2011):


    Tant la Conselleria d'Educació, com totes les universitats valencianes i la pròpia AVL van «en el mateix camí perquè cada vegada el valencià s'use més i s'implique més en l'ensenyament i les estadístiques així ho demostren».


    I durant uns mesos de pluja i sol, mentres mos regatejaven l'ús del valencià en l'administració pública valenciana, mentres impedixen la reemissió en llibertat de la tv3 al País Valencià, mentres continuem sense tindre cinemes en valencià, mentres multen sense fonament ni dret i amb intenció destructiva acpv, mentres només el 38,1 % dels estudiants de secundària poden estudiar en valencià, el 23,7 % en Batxillerat i el ¡5,9 %! en Formació Professional, mentres fan tot això, hem vist circular un tramvia retolat i pintat per la ciutat de València.

    Això esperem, doncs, les dades de la campanya: objectius, mitjans i, resultat i consecucions. De moment, podem conéixer els prospectes i les declaracions prèvies, fins i tot en un vídeo de l'acte d'inici. La campanya va durar de 21 de febrer al 31 de març, però el tramvia encara circula —segurament per inèrcia; o per crisi d'anunciants—, amb la qual cosa és de preveure que els fruits de la campanya seran molt més dolços. Ara és el moment de les valoracions.

    No vullc saber la «satisfacció» que tenen, perquè estic segur que n'estan molt, de satisfets, ja que ells sempre estan en el costat dels colorets de l'arc, des d'on plou a gust de tots, mentres la resta dels mortals viuen allà on cantava Raimon, al país on la pluja no sap ploure.

    dilluns, 16 de maig de 2011

    Cadenats de paciència

    Cadenats informàtics

    Vaig entendre fa uns dies com podia afegir diccionaris al complement Dictionary Tooltip que tinc instaŀlat en el Firefox. És un complement molt pràctic i que funciona molt bé: després de marcar una paraula pots polsar la icona que apareix i llegir els resultats en diversos diccionaris en la finestreta que s'obri. Això passava amb molts diccionaris anglesos, però no trobava diccionaris per a altres idiomes. Acabe d'incorporar el gdlc i el diec2. I ara miraré si en pose també en francés, en italià i en portugués, perquè la cosa és ben senzilla, encara que m'haja costat anys parar-me a llegir-ho.

    Això passa sovint, que la complicació només té relació amb la poca paciència i la poca capacitat per a fixar l'atenció en el que és rellevant. De fet, dec estar especialment atent hui, perquè acabe d'incorporar finalment l'Adobe flash que em reclamava el navegador instaŀlat en la llapissera i l'Ipod. Es tractava simplement d'afegir dos arxius dins de la carpeta dels plugins. Fet.

    diumenge, 15 de maig de 2011

    Cita dominical / 134: Pilar Bonet

    Mirant els monuments a la incompetència.


    Fantasmals són les siluetes rogenques que havien de convertir-se en el cinqué i el sisé reactors, i la sitja nuclear gegantina que havia d'emmagatzemar el combustible utilitzat. Este projecte de 1999, auspiciat pel Banc Europeu de Reconstrucció i Desenvolupament i iniciat per l'empresa francesa Framatome, no va arribar mai a acabar-se i «constituïx un monument a la incompetència i també al malbaratament pels quals ningú no ha respost», afirma una font europea del sector energètic.
    Pilar Bonet, «Retorno a Chernóbil», El País, 17.04.2011.

    dissabte, 14 de maig de 2011

    Mercaderies elèctriques

    Electricitat al carrer dels Cavallers

    Emilio Trigueros, també en eixe diari tan inspirat que comentava ahir, mos recorda com són de rendibles els comptes de l'electricitat per a algunes empreses:


    Cada dia, totes les plantes de producció espanyoles que operen en el mercat envien a un operador central a quin preu estan disposades a produir l'endemà. Este operador ordena les ofertes pel seu preu i suma la quantitat d'electricitat total oferida a cada preu. Després, anuncia a quin «preu de tall» entrarien a produir prou plantes per a casar la producció amb la demanda nacional d'electricitat. Aquest nivell de tall passa a ser el preu de mercat. Les plantes que havien oferit menys entraran en producció, les que hagen cotitzat més alt, quedaran parades. Este mecanisme amaga un detall fonamental: marca el preu de mercat la planta més cara. Totes les plantes que produïxquen ingressaran eixe preu, encara que hagueren fet ofertes inferiors ajustades als seus costos menors.


    És a dir, que vas al mercat i compares els preus de l'arròs en cada parada. Com que en necessites per a fer una paella per a tots els veïns del barri, n'has de comprar d'unes quantes parades, però, curiosament, pagues tot l'arròs segons el preu més car de les parades on compres. Per tant, si en una costava un euro, però n'has hagut de comprar també en una on costava tres euros (i, per sort, ja en tens prou i no cal comprar-ne en la parada de quatre euros), resulta que —aplicant una lògica sorprenent— el pagues tot a tres euros. La parada que el venia a un euro —¡perquè guanyava diners a eixe preu!— està que no s'ho acaba d'alegria pel lucre inesperat i per la teua lògica mercantil. Aixina estan les nuclears i les hidroelèctriques, pagades entre tots, «guanyant-se» els diners públics i deixant els problemes mediambientals i els residus radioactius en perjudici de tots els ciutadans.

    ¿En diuen res els programes electorals? Algun dia.

    divendres, 13 de maig de 2011

    Vegetals ideològics

    Tomaques polititzades

    Podríem parlar de l'aparició de Mariano Rajoy per Llorca (Múrcia), poc després del terratrèmol. Segurament, a més de fer-se la foto i els vídeos per a penjar-los en el seu web, degué repensar-se les normes antisísmiques que tan rigorosament es van aplicar durant l'auge de la construcció iŀlimitada i la bambolla immobiliària del mandat d'Aznar López. Per tant, deu haver estat positiu en tots els sentits —¿tots?— que hi anara, a pesar que puguera semblar un poc massa electoralista. Al cap i a la fi, durant la campanya electoral, ¿què fan? Això, electoralisme, que és el que toca.

    D'altra banda, també sembla important ressaltar que en el club dels infractors de drets fonamentals dels diputats, a més de les successives meses populars d'esta legislatura i l'anterior al País Valencià, ha entrat també la mesa popular i socialista i el reglament del congrés dels diputats espanyols, arran de la negativa a tramitar una petició del diputat socialista Francisco Garrido Peña. La sentència es veu que té suc, perquè diu (segons Fernando Garea, El País, 12.05.2011) que el rebuig arbitrari o sense motivació no són acceptables, ni tampoc la disposició del reglament que exigia la firma del portaveu del grup per a tramitar les peticions dels diputats. El tribunal constitucional espanyol ha fet del seu sentit constitucional, sentit que la dinàmica dels parlaments i dels partits ha rovellat fins a un punt molt preocupant. Sort que el tribunal els recorda, contra el que fan, el que cal fer:


    Optar per una interpretació restrictiva de totes les normes que puguen suposar una limitació a l'exercici de drets o atribucions que integren l'estatus constitucionalment rellevant del representant públic.


    I parlant també un poc de la crisi, en el mateix diari Vidal-Folch fa l'esforç d'enrecordar-se de l'antic president quasi oblidat de la Generalitat valenciana José Luis Olivas Martínez, que va dirigir Bancaixa fins al desastre final, després de contribuir a la fiança de tres milions d'euros de l'antic president balear Jaume Matas i després de triplicar l'endeutament de la Generalitat valenciana en la seua etapa de conseller. Ara continuarà al peu del canó en la nova entitat per a gestionar els fons públics amb què s'ha de reflotar el vaixell que ell va ajudar a afonar. S'entén per què hi ha tant de «privatitzador» entre els dirigents públics: privatitzen els beneficis i socialitzen les pèrdues. Eixa és la teoria i la pràctica. Impecable. Al cap i a al fi, la declaració de la renda la fem per a això, ¿no?, per a que les paparres empresarials i financeres estiguen ben llustroses.

    dijous, 12 de maig de 2011

    Músiques en campanya

    Altres músiques

    M'estava entretenint amb les extensions del Wordpress i me s'ha passat el matí amb la sisena, la segona i La cançó de la terra de Gustav Mahler, ara per gentilesa de Grooveshark, que és on m'he subscrit fins que Movistar deixe de furtar-me uns euros mensuals i em decidixca a pagar la subscripció a Spotify. La interfície de Grooveshark és més lletja, embolicada i poc pràctica, però fa el seu servei. A més, aprofite per a fer-la anar amb el Chrome, per tal de no carregar ni el Firefox ni l'IE, que faig anar per a altres faenes.

    I després dels minuts musicals, com que les eleccions continuaran a pesar de la victòria del Barça en la lliga i del terratrèmol i els morts de Llorca (Múrcia), deslliure el meu escriptori d'un retall de diari:


    La cansosa aparició de notícies sobre escàndols de corrupció relacionats amb la gestió de fons pressupostaris realitzats per càrrecs electes amb carnet està enrarint la vida pública i soscavant el prestigi de la classe política. Si el peix es podrix pel cap, la legitimitat de les democràcies comença a degradar-se per l'enriquiment corporatiu o individual dels seus governants.
    Javier Pradera, «Parábolas evangélicas», El País, 08.05.2011.



    Dit això, només em queda participar hui en l'assemblea de la tfv —si hi arribe a hora—. No hi ha molt a tractar, però sí que hi ha un punt interessant que és el de les quotes d'associació, si cal o no tindre'n. Tenint en compte la meua experiència sobre el mareig de gestionar això, la crisi i les prevencions a tocar-se la butjaca que ja he llegit entre alguns socis, i que els diners són per a les ocasions, podria ser que no calguera cap quota periòdica. Una altra cosa serà cobrir les despeses necessàries per a les activitats i els mitjans de què vullga dotar-se l'associació. En fi, ho haurem de debatre.

    dimecres, 11 de maig de 2011

    Un senyal per la llibertat d'expressió en valencià

    Faenes culturals valencianes

    Hui, dos mesos després del sotrac ambiental i nuclear del Japó i de Fukushima, els socis d'Acció Cultural estem pendents d'un sotrac (a)cultural causat per l'inefable imputat Francisco Camps Ortiz, amic dels seus companys de l'ànima mafiosos i enemic de la llibertat informativa i lingüística dels valencians:


    Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural



    El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de tv3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, tv3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

    Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

    Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a tv3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València.

    En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ilp) «Televisió sense Fronteres» per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

    Tant el projecte de llei impulsat per la ilp com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és coŀlaborar a fer front coŀlectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ilp, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

    dimarts, 10 de maig de 2011

    Els papers dels representants

    Empedreït

    Atesa la campanya electoral, hauria de fer vaga neuronal, perquè és el mínim que cal per a creure's res dels discursos que amollen alguns polítics pels mitjans audiovisuals. Tot i que confie que Oltra Jarque dirà coses de trellat, malauradament, encara no l'he poguda sentir en la televisió. I això ha de durar encara uns quants dies més, la campanya i el silenci dels que realment tenen alguna cosa a dir.

    Per sort, la informació dels diaris no ha estat encara esquarterada per les quotes d'aparició tan suposadament democràtiques que han acordat el psoe i el pp per als mitjans audiovisuals públics i privats. En suma, que tenim un sistema d'informació que en este moment de campanya s'acosta al que diuen que vol implantar Correa en l'Equador, i només se'ls acut renegar del referèndum que acaba de guanyar el president d'aquell país. Vaja, almenys ho ha fet en referèndum general per a tota la població i no com han fet ací, en un congrés de diputats espanyol segrestat per unes llistes polítiques blindades, irresponsables i plutocràtiques.

    Pel que fa a Oltra Jarque, després d'haver estat un èxit en el parlament valencià, s'ha convertit en un èxit per Internet, que podem localitzar tant en Youtube com en Google. És clar, per saber qui és qui, doncs, convé mirar-se què fan els diputats en les Corts, com ara ací, on el diputat Martínez Rodríguez (pp) es dedica a exhibir la seua concepció del que és el debat democràtic: fer soroll i ser un prepotent, amb l'ajuda de la seua «coreligionària» Linares Rodríguez, presidenta de la comissió. I n'hi han més mostres amb els mateixos demòcrates. El més indicatiu d'este últim vídeo és quan la senyora Roca Castelló (pp) pretén que, com els del seu partit són més diputats, tenen a més de més drets, la raó i la veritat: «¿I per què som més?», pregunta retòricament Roca Castelló quan Oltra Jarque els recorda que són més, però no millors.

    En fi, per a resistir totes les temptacions que provoca vore això, convé llegir l'article de Monica Zgustova «Libros en el gulag» (El País, 24.04.2011):


    Els dos enamorats es comunicaven ocultant poemes entre les rajoles del mur que separava el camp de les dones del dels hòmens. Ell li deixava poesies franceses, ella poemes de Pasternak en trossos minúsculs de paper.


    Oltra Jarque ha trobat uns usos democràtics per al paper. Els diputats del pp en tenen altres i no precisament democràtics.

    dilluns, 9 de maig de 2011

    Eleccions bovines



    Els falciots de la plaça de l'Àngel de València han tornar a visitar les ruïnes de la muralla àrab.

    De fet, cada any que passa són un poc més les «runes» de la ciutat de València, els solars, la brossa, els gats i els ratolins, els edificis desnonats i tapiats, els contenidors de fem i altres obstacles municipals que envaïxen les voreres, l'empedrat que esguita pixarrades, les caguerades de gos que tornen a decorar i empastrar el centre antic, la falta de transport públic i de solucions per a les bicicletes, l'excés de trànsit automobilístic, el soroll i la contaminació, tot un elenc de les condicions ambientals que gaudim els valencians gràcies a la senyora del vestit roig que, això no li ho discutirà ningú, té més traça per a escridassar-mos que per a fer una ciutat i —ni de rebot— una societat més cívica i justa. Això és el que hem votat fins ara els veïns de València, però no és obligatori i sempre tenim l'opció de buscar alguna opció millor, com ara Compromís, per dir alguna cosa que siga positiva.

    Hui es veu que, repensant i regirant això de la llista negra, tinc la indignació un poc pujada i estic immers en la boira electoral, un poc com el mateix bou equatorià de vora la Vall.

    diumenge, 8 de maig de 2011

    Cita dominical / 133: Javier Ayuso

    Mirant la política corrupta.


    Un país que tolera la corrupció en eixos termes i uns polítics que accepten que els seus companys de partit es presenten a les eleccions estant imputats per delictes de prevaricació, corrupció urbanística o tràfic d'influències (Gürtel, Brugal...), o que miren cap a un altre costat davant de casos flagrants com els ero d'Andalusia, no poden aspirar a canviar el model econòmic, modernitzar el sector públic o acabar amb l'economia submergida.

    Contra la corrupció, tolerància zero, transparència i compromís.
    Javier Ayuso, «No tolerar la corrupción», El País, 17.04.2011.

    dissabte, 7 de maig de 2011

    Preeleccions

    En la selva electoral

    Ha estat una sort que el tribunal constitucional espanyol mos recordara que només la sospita no és un motiu suficient per a excloure a ningú (sentència sobre Bildu). Hi ha coses tan bàsiques com eixa que, si no arriba un tribunal de persones i, casualment, apliquen el seny que sol faltar quan les decisions són d'oportunitat política i no decisions jurídiques, la dinàmica de l'avantatgisme capitalista prompte corrompria del tot la societat.

    Sí, sort que encara puc parlar en condicional, tot i que mirant com s'està duent a terme l'actual procés electoral —pitjor encara que fa trenta anys—, poc de temps queda abans que els polítics resolguen que ni han de respondre preguntes als periodistes, ni han de facilitar informació certa i contrastable als ciutadans, ni han de respectar i fer respectar la separació de poders ni tants dels altres pilars normatius que sostenen l'edifici democràtic.

    En fi, que ara mateix acaba de fer una bona plogudeta i ha eixit el sol. Les enquestes, que siguen ben negres, però espere que els ciutadans pugam esmenar la irresponsabilitat infantil i verinosa i canviar el pacte representatiu amb els actuals dirigents públics. Que la pluja dels vots se'ls enduga dels càrrecs, que tenen massa afició a ocupar-los no en representació sinó en exclusió dels ciutadans. Mos hi hem acostumat tant —massa— que hem oblidat que «il faut une longue cuillère pour dîner avec le diable».

    divendres, 6 de maig de 2011

    Autodeterminacions

    València, al cap dels anys

    Ja no ho recordava, però ho acabe de sentir: cap a finals de l'any 1991 els ajuntaments de Manuel i la Vall (Valldigna) presentaren unes mocions per a tractar el dret del poble valencià a l'autodeterminació. Fins i tot ara mateix, passats quasi vint anys, em sembla que alguns sector polítics han desaprés a acceptar amb calma democràtica eixes posicions ideològiques que llavos no van alçar ni pols ni remolí. No cal inquietar-se, ja que eixos ajuntaments estan ara més pendents d'altres problemes —derivats possiblement de la falta d'autodeterminació i tot el que porta aparellat de responsabilitat— que no d'encarar el futur des d'un punt de vista conscient i sostenible.

    Per cert, acabe de tornar a sentir eixes gravacions perquè resulta que el web de les Corts Valencianes no recull eixes sessions de la comissió de peticions, que ningú sap si es van publicar i s'han perdut o si ni tan sols es van publicar. I ara, al cap de quasi vint anys, mos toca d'alguna manera reescriure la història. Tornem a fer reviure i a sentir les veus parlamentàries enllaunades de Soler Marco, Marcos Martí, Baberá Nolla, Villalba Chirivella, Castelló Boronat, Arenas Ferriz i altres. No se les ha endutes el vent.

    dijous, 5 de maig de 2011

    El talent i el forment

    Talent natural

    Fa uns dies que volia parlar de cretins. Però com que no entenc massa en la qüestió, em quedaré amb l'anècdota que m'ha cridat l'atenció: una carta al director de Fernando Schwartz, que supose que és qui jo conec (El País, 29.04.2011):


    D'entre totes les abundants mostres de cretinisme que hi va haver l'altra nit en el Madrid - Barça, que este equip va guanyar mereixcudament, destaca amb llum pròpia la indignació del locutor de tv3 quan la megafonia del Bernabéu es va dirigir als aficionats del Barça ¡en castellà!


    Això del cretinisme es referix en castellà —que era l'idioma de l'escrit abans que el traduira jo— a 'estupidez, idiotez, falta de talento' (drae). No li ho discutiré, perquè no ho vaig poder vore per tv3, però fins ara no havia reparat mai en eixa mancança en la retransmissió esportiva. Naturalment, agrairia que Fernando Schwartz qualificara també el fet que el Madrid es negara a emetre els missatges en català (E3, 27.04.2011):


    El Reial Madrid, però, no ha acceptat que s'utilitzi el català en la megafonia, fet habitual en els partits de Champions. El club blanc diu que posaria en perill la seguretat a l'estadi.


    Encara que, finalment:


    Barça i Madrid acorden finalment que la megafonia del Bernabéu «parli» català


    Per tant, podria ser que la indignació no fóra exactament per l'ús del castellà, tot i que la falta de talent del periodista degué facilitar que no s'entenguera bé de què anava la cosa. Sí, mos falta molt de talent, pel que sembla. Talent, en qualsevol sentit, que ja sabem que més val talent que pa de forment.

    dimecres, 4 de maig de 2011

    El dit en l'ull

    Es frega els ulls

    M'arriba el llibre de Víctor Pàmies (àlies Parèmies), Amb cara i ulls. Diccionari de dites i refranys sobre l'ull, llibre que he contribuïit econòmicament a editar mitjançant això dels micromecenatges que es duen a terme a través de Verkami. El company Pàmies ha fet una faena ben encomiable i espere que siga un èxit editorial i que puga continuar amb la coŀlecció de refranys que pretén fer. L'edició té una portada ben encertada i atractiva i el contingut aporta el que ha d'aportar: un recurs popular ben necessari, com són els refranys, fins i tot si es tracta de contradir-los.

    Tanmateix, quant a l'edició, em sembla que és, com quasi tot en esta vida, millorable, sobretot en l'aspecte tipogràfic. A l'altra, segurament. En tot cas, i pel que fa als continguts, crec que convindria incorporar un índex de correspondència en francés (italià i anglés), que és l'altra gran llengua amb què també mos relacionem la majoria dels catalanoparlants. Això, a més, afavoriria la reducció de la nostra visió del món al filtre de la presència especular i monolítica del castellà. Les notes inclouen de tant en tant referències a eixes correspondències en altres llengües i, per tant, un índex completaria l'obra en eixe sentit. Em sap greu, perquè com que Víctor Pàmies diu que té els fills criats i es veu que té temps, a mi no em costa gens exigir-li encara més. I ara no sé si em diria que sóc capaç de demanar l'ull d'un tort, però, vaja.

    Finalment, com que el Víctor diu que encara s'està pensant la versió en línia del diccionari i que no hi haurà versió com a llibre electrònic, convindrà que passeu per Raons que Rimen i la resta de faenes que té en xarxa, perquè ulls que no veuen, «caguerà» que xafen, tal com diuen per ací i recull el llibre. Sense accent, ai:


    « L'oeil voit tout sauf l'oeil lui-même ». Cette maxime, connue en France déjà au 16e siècle sous la forme de « Œil un autre œil voit et non soi », parle de la méconnaissance de soi. Sont à ranger au même rayon de la sagesse populaire des proverbes comme :« Le renard ne sent pas sa propre odeur » (prov. anglais),« Celui qui a une bosse sur le front devrait de temps en temps passer la main dessus » (prov. arabe, « Celui qui regarde la tasse des autres ne voit pas que la sienne déborde » (prov. suisse) et, bien sûr, le célèbre « Connais-toi toi-même » gravé au fronton du temple d'Apollon à Delphes. Par cette formule, le dieu disait à ceux qui en franchissaient le seuil : « La sagesse soit avec toi ». Dans l'antiquité chinoise, au VIe s. avant J.-C., on disait déjà « Se voir soimême, c'est être clairvoyant ».
    Paulin Duchesne, «Mal voir mais bien vivre», Bulletin 82, 2004 [pdf]

    dimarts, 3 de maig de 2011

    Are you on it?

    Per a pintar llistes negres

    Ho comentava el company del bloc El Gran Duc i ara m'arriba a mi la llista negra de què parlava fa uns mesos. Em va sorprendre el seu apunt perquè la denúncia era consistent i, en cas de concretar-se amb proves, mereixia alguna reacció dels afectats, dels polítics i segurament dels jutjats. Però el seu apunt no proporcionava més que indicis del que tots estem bastant disposats a creure i lamentar, perquè intuïm que és cert, però no sempre disposem de proves suficients. Una llista negra impresa en paper oficial o arxivada en un ordinador de l'administració podia ser un bon començament. I això és el que li faltava a la denúncia del Gran Duc, la llista.

    Ara tinc un document Word que diu, tal com ell explicava: «les següents persones no poden ser professorat nostre del pflt:», i, més avall, una taula amb 37 noms de persones i la localització geogràfica en què «no» han de treballar: «ala» i «val», abreviacions d'Alacant i València, sense dubte. Ara supose que hauré de fer la faena d'avisar-los de l'existència d'eixe document —tal com iŀlustrava el Gran Duc: «The black list. Ara you on it?»—, per si els servix per a entendre, si és el cas, la seua no-participació com a professors en algun lloc on esperaven poder treballar. El document no indica per quin motiu no poden fer-ho, podria ser per falta de formació, per desinterés, per alguna mala experiència. No ho sé i sóc més partidari de confiar en l'abundància de l'estupidesa humana, fins i tot com a entitat independent, que no concloure que hi ha cap cacera de bruixes. Però, la veritat, amb el govern que tenim al País Valencià, no podem descartar que s'ajunten els dos fenòmens en un mateix àmbit d'actuació, tal com ha passat altres vegades.

    dilluns, 2 de maig de 2011

    أسامة بن لادن

    D'arena

    És un detall sense importància per a fer la història del magnetisme terraqüi, però és greu per a la petita història dels éssers humans: els eua «assassinen», —segons comenten alguns periodistes: Obama havia donat l'«ordre de matar»— أسامة بن لادن (Ussama Ibn Laden, o Ossama bin Laden, o Ossama ben Laden), amb la qual cosa eixe estat ens torna a posar un exemple del pitjor que tenen les masses humanes, una mostra del que hem de superar com a societats democràtiques fins a consolidar el respecte i compliment dels drets humans, si han de ser humans i no tan sols els drets «dels nostres».

    Es tracta, però, d'eixa irritant filmografia nord-americana que sempre conclou que cal aplicar la «pena de mort», institucionalment o «heroicament», i és quan mor el roín de torn. Sense judicis, sense explicacions, sense repartiment de responsabilitats, sense despeses extres en tràmits judicials i penitenciaris, sense matisos ni opcions.

    Ja ho dia Fuster exagerant tant com el món es mereix: «Si les multituds són bèsties, violentes, indecoroses i cegues, és perquè estan compostes d'individus que són, aproximadament, com cadascú de nosaltres.» La qüestió és per què continuem «aproximadament» en eixe punt.

    diumenge, 1 de maig de 2011

    Cita dominical / 132: Antón Costas Comesaña

    Mirant la innocència corrupta.


    Ara bé, el fet que m'interessa destacar és que encara que la societat les considere corruptes, els que les practiquen no tenen consciència d'estar cometent actes iŀlícits i immorals. Es pot comprovar observant la rapidesa amb què els responsables de les agències d'avaluació del risc de les entitats bancàries que han segut rescatades amb fons públics han tornat a desplegar la mateixa classe de conductes de risc o de pràctiques salarials que van dur a la crisi i a la fallida.

    [...]

    És urgent una ètica per a economistes, especialment quan fan de proponents de polítiques. Tal com ha assenyalat George DeMartino, de la Universitat de Denver, el fet de proposar polítiques radicals de lliure mercat des de posicions analítiques amb escassos fonaments empírics ha dut prestigiosos economistes a caure en una important fallida ètica.
    Antón Costas, «Corrupción inocente», El País, 17.04.2011.