dijous, 13 d’octubre de 2011

Fer llàstima i fer nosa

Senyal de nosa

Hi ha una forta controvèrsia quant a l'activitat en la xarxa de la Real Acadèmia Espanyola (rae). Fin ara hi havia les polèmiques habituals sobre les activitats pròpiament acadèmiques, com ara fer o refer les normes ortogràfiques o la gramàtica del castellà, o la germanor més o menys intensa que manté amb les altres acadèmies del castellà que hi ha pel món. Però en este cas el problema prové dels drets d'autor, de la propietat inteŀlectual, que pareix que la rae vol subjectar als acords econòmics i comercials que té amb determinades empreses editorials. Clar, això sembla que provoca un bon embolic en la xarxa pel que fa a l'ús normatiu de l'autoritat de l'acadèmia, la citació o la reelaboració dels seus materials.

I, naturalment, un problema afegit és que hi ha qui es pensa que la rae és una entitat privada. Per exemple, quan Javier Marías (Clarín. 11.10.2011) indica:


Quant a mi, m'agradaria que eixa institució no cobrara per cap servei, però no és una ong ni una organització governamental sufragada amb diners públics, encara que tinga alguna ajuda estatal. En tot cas és una institució de caràcter privat i independent.


Doncs, no és això el que es desprén de la lectura del Reial decret 1.109/1993 (i dels anteriors: 1.810/1980 i 1774/1977), que indiquen que es tracta d'una institució estatal, ja que els estatuts que la regixen són aprovats pel govern espanyol. Per tant, entenc que no es tracta d'una institució «privada», sinó pública, tot i que té personalitat jurídica pròpia. Al capdavall, en eixe mateix sentit va la llei de creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (Llei 7/1998) que diu «que gaudix de personalitat jurídica pròpia i exercix les seues funcions amb autonomia orgànica, funcional i pressupostària per a garantir la seua objectivitat i independència» —en este cas, però, la llei sí que explicita que és una «institució de caràcter públic».

Si fa no fa, mos trobem amb un cas semblant al confús cas de la sgae i la seua gestió de drets a través del cànon sobre els aparells i mitjans de reproducció, que finalment la legislació europea ha anuŀlat. La rae, tal com denuncien repetidament —i publicaran un llibre sobre la qüestió dins de poc— Silvia Senz i altres (veg. Addenda et Corrigenda), al tindre el mateix fonament institucional consolidat més per la prepotència que per la raó, cau en els mateixos vicis. Al final, no saps si algunes institucions donen pena o fan pena, és a dir, fan nosa o fan llàstima, com diríem per deixar-ho més clar per la Vall —la confusió en l'ús de donar pena amb el valor de fer pena no és de despús-ahir, sinó que s'observa ja en el segle xvii.

4 comentaris:

Jesús ha dit...

Com és sabut, en alguns dialectes del castellà, la 'pena' és la vergonya, en comptes de ser la 'llàstima' que és per la banda de Castella i rodal. En el cas de la RAE i la seua activitat lexicogràfica, per exemple, ambdues accepcions són perfectament aplicables.

Tècnic lingüístic ha dit...

No sabia que el castellà pena tenia eixa accepció (americana, diuen els diccionaris). A més, i sobretot, alguns sentim també allò de la vergüenza ajena, i que és una pena massa nostra.

Jesús ha dit...

D'un correu mexicà que m'ha arribat, per altres temes, hui mateix: «es de pena ajena». Si és mexicana (o americana), vol dir accepció demogràficament majoritària i per tant hauria de ser la prioritària, se n'assabenten al carrer Felipe IV de Madrid o no.

Tècnic lingüístic ha dit...

Ai, això del poder i les majories té molt de relació inversament proporcional...