dimarts, 11 d’agost de 2009

La sàtira conserva

Mar grisa

Discutíem fa poc sobre l'estàndard i el meu interlocutor adduïa el cas de l'italià com si fóra una demostració de l'estandardització espontània no dirigida per les classes dirigents. Amb tot, d'una forma ben contradictòria que no sabia o no volia vore, dia que eixa espontaneïtat es «personificava» en Dant, Petrarca i Boccaccio. Com ja vaig explicar, el meu interlocutor menyspreava la sociolingüística —tot i que pretenia debatre sobre un terme ben sociolingüístic, l'estàndard— i per a ell l'estàndard només tenia una valor «industrial», podríem dir. Bé, ho vam deixar córrer.

Ara Takse em localitza un fragment de Moreno Cabrera (El nacionalismo lingüístico) sobre els banquers florentins:


De fet, segons Burke, s'ha assenyalat que el suport dels banquers florentins fou decisiu per a l'adopció del toscà com a base de la llengua italiana estàndard. En efecte, tal com afirmen Gil Esteve i Rovira Soler:

[L]'ús escrit està presidit conceptualment pel d'una determinada franja sociocultural que posseïx la força econòmica i política. En ambdós moments s'exclou la llengua no hegemònica de la praxis de poder en la unitat i se li atribuïx la categoria de no culta. Perquè cultura i hegemonia s'identifiquen.



D'altra banda, faig una mica de troballa casual pel meu compte en Cartes a l'Helena de Gabriel Ferrater:

Potser no era del tot àulica, no com la literatura francesa i l'alemanya; per a Itàlia, encara al segle xix el problema de la llengua no està resolt. El de no reeixir a tenir una prosa popular, com la de Balzac.


Finalment, en el llibre de Ferrater trobe uns quants fragments ben interessants, entre els quals:

El fet que els homes «pràctics», els polítics per exemple, són molt pitjors que nosaltres, no ens hauria d'excusar de veure com nosaltres som: i de creure que ens excusa és una de les fantasies morboses a què em refereixo.

[...] Joan Fuster, un literat capaç de pensar.
«Les dues cultures»


La sàtira implica que hi ha una societat de judicis morals perfectament ferms i establerts i que l'autor exposa, simplement aquest judici social i sol·licita l'aprovació dels altres membres de la societat. Dit d'una altra manera, d'una manera més simple: la sàtira, normalment, la bona sàtira, és sempre conservadora.
«Guerau de Liost»



Entre les lectures i la música de l'Ipod —m'ha sorprés conduint el danés Allan Olsen— em permet entropessar amb els locutors de les notícies de Canal 9, que és evident que participen en un concurs sobre qui de tots encerta més voltes l'obertura de les vocals. I un altre concurs paral·lel amb premi de consolació deu tindre a vore amb altres vessants més creatius, com ara quan diuen que han trobat «un cotxe envoltat en flames». Naturalment, ja ho dia Ferrater, és una sàtira. I de la bona.
Publica un comentari a l'entrada