Els cegos secs

El diputat Torró Gil diu que els ciutadans valencians no estan «secs»... Segurament vol dir «cecs», és a dir, «cegos». Crec que un polític com Torró Gil, que parla tan clar i amb bons raonaments, hauria d'evitar la confusió sobre el valor de la varietat de llengua que parla.

Revisió persistent

Estic acabant la nova versió del Muticerca. No ho pareixerà, però és bastant nova per dins, quant al codi. Per fora, doncs, no he sabut millorar-lo com pretenia, no he trobat una manera simple de fer un disseny més agradable. I, bé, el que m'interessa és la utilitat i el manteniment. Crec que amb les petites reformes que li he fet, em serà més fàcil de mantindre i de millorar quant a possibilitats de cerca, substituint el cercadors que deixen de donar resultats i afegint els que descobrixc o apareixen i que em semblen útils, si és que els puc afegir.

Durant la revisió he vist que alguns cercadors no tan sols havien canviat d'adreça (com és el cas de la mudança que sembla que estan fent en Enciclopèdia Catalana), sinó que havien desaparegut. A banda, hi ha el cas d'alguns cercadors que es suposava que estaven de reformes i que prometien tornar, i ja fa anys que han tornat a donar senyals de vida: el de la Universitat Jaume I, que almenys ha deixat els vocabularis vells penjats en la xarxa; el Cercamots, que havia de tornar al llarg del 2010, i no; el cercador de la Xarxa Panllatina de Terminologia - Realiter, que ha desaparegut... I uns quants més.

Els revise, els substituïxc quan puc, i anem fent. En açò dels serveis (lingüístics o no) la constància, la persistència, la millora i el manteniment haurien de ser uns principis bàsics de funcionament. Per això podem aprofitar les faenes de Lou Hevly, Víctor Pàmies, Sebastià Oliveras, Enciclopèdia Catalana, editorial Barcino, IEC, de qui siga que gestione l'Optimot, l'Ésadir o el Sens Dubte, per dir-ne uns quants dels que fa anys que donen servei en el Multicerca. No passa dia que no els ho agraïxca.

Mercadeig valencià

Senc en la cadena ser de València un dos anuncis sobre uns bars de copes o locals pareguts on hi ha unes agradables o meravelloses —o no sé què paregut— xicones, senyoretes, dones o no sé com hi fan referència. La cadena ser de València. Això també és un indicador del país que tenim, on la millor emissora, l'alternativa a les ideologies retrògrades, masclistes i violentes, fa diners també amb eixe mercadeig.

No és tan estrany, tenim uns màrgens ben amples per a tot el que siga fer l'«animal», dient-hi malament. I no cal tornar al «caloret» de Rita Barberá, que mos n'estan donat per dalt i per baix amb això. Encara en parlarem el dia del dinar de Nadal. I amb un poc de sort, els gintònics se'ls podrà fer en la intimitat. De sa casa o d'on ella vullga.

A deu i les revoltes a peu

«A reciclar vidre si cal anar s'hi va», és el rètol que duia l'autobús. Una llengua no és la traducció d'una altra llengua, sinó la traducció del pensament en paraules. Qui ha fet eixa traducció, no s'ha parat a pensar en valencià, només ha traduït una expressió castellana i n'ha fet un calc en valencià.

No cal entrar en el fet que s'ha pogut deixar un pronom d'eixos que per ací no gastem. No fallen els pronoms, falla qui es pensa que el valencià és la traducció del castellà i fallen unes institucions que deixen els valencians sense un espai mediàtic on es puga covar una frase humorística semblant. Podria haver eixit d'una emissió, per exemple, d'un famós humorista valler: «A reciclar, a deu; i les revoltes, a peu».

Paperets a volar

Hui tiraré uns paperets del munt desordenat i segurament polsós que m'ompli un lateral de la taula. En un vaig anotar, d'una banda, flèquic, [χęms] (hands), quicol; per un altre cantó, «el qui juga al bot, paga de la butxaca»; pals (semalers; rugbi), «fer rosegar les mastegueres», Perpinyà; trebanqueta 'traveta', web de Caçadors de Paraules.

En un altre retall, tret del diari, del 3 de març del 2007, València té 5,3 metres quadrats de superfície verda per habitant, enfront de Sevilla, que en té 16,3; Còrdova, 6,0; o Barcelona, 8,9.

El penúltim retall (09.03.2007) diu que Espanya estava per baix de la mitjana europea en consum d'energies renovables: 6,0/6,3, respectivament. Hi destacaven Letònia, 40,0; Suècia, 29,6; fins i tot Portugal, 12,8.

Finalment, un últim quadre del diari, del 21 de març del 2007, arreplega diverses versions de la vestimenta que la violència masclista ha fet obligatòria per a les dones en alguns llocs: hijab, burca, nicab, xaila i xador. Aclarint si les transcripcions o les paraules són correctes, tope amb paraules relacionades amb eixa moda: dupatta, al-amira, khimar, abaia.

I amb tot això no sé si es pot fer res de trellat, excepte acumular paperets, que a voltes ja és prou i massa.

Caloreta en les galtes

«El caloret» de Rita Barberá ha provocat un petit terratrèmol en Ossa de Montiel, o és que ha arribat fins allí. Les xarxes en van plenes, de rèpliques a la ineptitud valenciana de l'alcaldessa de València. És el retrat d'una persona que treballa amb el populisme i que fa ús de la hipocresia i la contradicció entre les paraules i els actes.

Rita Barberá pertany a un partit polític on la part més cridanera i prepotent dels seus dirigents pretén regular com a fe la identitat cultural i lingüística dels valencians i que fins i tot amenaça amb l'ostracisme els desafectes polítics. Alhora, és una persona que demostra amb els seus actes que no ha volgut mai expressar-se en eixa llengua amb la capacitat i la fluïdesa amb què encara ho fan molts dels seus veïns de la ciutat. La majoria dels seus conciutadans l'han votada repetidament, amb la qual cosa completem el retrat d'una ciutat que és bastant un país descarrilat (i amb un pet com un «cairer»), un país que hauria de canviar de brúixola ètica i política. Sí, molta caloreta durant l'estiu. I ara, a més, amb la calor interna encara hivernal que provoquen estes vergonyes.

Cita dominical / 328: Fernando Pessoa

De quem é o olhar
que espreita por meus olhos?

Fernando Pessoa, «Episodios/A Mumia», iii, Els Marges, 56.
De qui és la mirada / que guaita pels meus ulls? (versió d'Arnau Pons)

El cacau del diari

Acabe el dissabte amb el diari llegit. Milacre, podria exclamar. El cacau que tinc al cap és monumental, perquè m'és impossible assimilar tanta actualitat seguida. Em queda una imatge general ben trista i lamentable de la societat en que vixc i no sé com concretar res on jo puga participar de manera positiva. Accepte que fer la faena de cada dia professionalment com a funcionaris o com a forners, de la millor manera que sabem, és el que és realment beneficiós per a la societat i la fa un poc millor. És una llàstima, però, que això de bé i mal, justícia, encert, error, etc., no siguen categories tan universals com a voltes pensem. O, pensant-ho millor, encara serà un encert, que l'homogeneïtzació encara mos la faria el govern xinés, el rus o eixa troika que rosega per dins la Unió Europea.

Govern indesxifrable

El traductor Salt convertix el «Gobierno de España» en «Govern de», com si el programa dubtara, com si no sabera desxifrar eixa essència indestructible que és el fonament més ranci de la nostra vida política. ¿A què havia de correspondre això en valencià? Un altre país haguera estat possible, sembla que vullga deixar caure el programa.

Bous a barretinades

Diu que el pp espanyol —madrileny o valencià, tant és— ha ideat que, per a contrarestar la fuga de vots que li provoca el partit Ciutadans, s'hi referiran no pel nom castellà —que és el nom amb què es presenten en Espanya— sinó pel nom en català. Es veu que en el nom en català han de dur la penitència, és a dir, que alguna cosa els diu als del pp que un nom en català en Espanya s'entén com a cosa del dimoni. N'hi ha electorat per a tots els gustos.

En canvi, fa uns dies van baixar uns quants catalans —no sabria dir si desenes o unitats— per a reivindicar les corregudes de bous en Castelló de la Plana. Vaja, no hi van haver titulars sobre la invasió torera catalana que mos volia fer matar bous a colps de barretina... Vaig trobar a faltar que apareguera algun dels pròcers pepers per a amollar eixes coses tan «boniques» que diuen dels catalans que vénen per ací quan reivindiquem l'ús de la llengua al País Valencià o coses d'eixes que encara fem els valencians en valencià per ací.

Per a maltractar bous (i valencians) sí que són bons els catalans. Per a la resta, no tant.

Els diners grecs

Vicente Rambla Momplet, Cristina Ibáñez, Ricardo Costa Climent, David Serra Cervera, Yolanda García Santos, Milagrosa Martínez Navarro, Angélica Such Ronda, Manuel Cervera Taulet, Alicia de Miguel García, Luis Rosado Bretón, Juan Gabriel Cotino Ferrer, Francisco Enrique Camps Ortiz, José Víctor Campos Guinot. Noms que apareixen en els papers públics, amb notorietat i honorabilitat procoŀlària, amb precedència i deferència, amb el respecte degut dels funcionaris. Diu el diari que estan implicats en el cas Gürtel. Com diu el ministre Margallo, ¡quantes coses hagueren pogut fer amb els diners que els hem deixat als grecs!

Aixamfranats i aixambergats

L'adjectiu aixambergat i el verb aixamfranar s'escriuen aixina. Sí, l'ortografia del català té eixes mancances a l'hora de representar pronúncies diferents amb una única grafia. Coses que hem heretat, i ja vorem si algun dia arribem a resoldre-ho. Si arribem a hora, vullc dir.

Mentrestant, pel que he trobat en la xarxa, el diccionari d'Enciclopèdia Catalana en cd (alguna versió, si més no) els va escriure axambergat* i axamfranar*, formes que em sembla que no apareixen en cap diccionari actual, però sí que han tingut un cert recorregut. Fins i tot han arribat al diccionari de l'avl, diccionari que volia arreplegar bona cosa del cabal lexicogràfic català. Amb algunes errades incloses. Els haurem de dir que ho esmenen, per vore de no afegir maldecaps d'eixos que no porten enlloc.

Reflexió i moda normativa

Revise els enllaços als blocs lingüístics del dtl. N'han desparegut uns quants. No faig la distinció entre blocs actius i blocs que estan més o menys adormits. Els que estan adormits encara contenen informació interessant. I els actius, uf, donen per a bona cosa d'hores de lectura i reflexió. Durant el repàs veig que sempre caldrà que algú torne a explicar les qüestions bàsiques de la normativa ortogràfica o gramatical, perquè es veu que són coses que mos se queden gravades molt per damunt, perquè són decoratives i, periòdicament, canviem la moda. I, bé, hi ha qui es confon i creu que les modes que duren molts anys esdevenen obligatòries i pareix que mos vullguen fer anar amb els dialectes..., vull dir, els calçotets per fora, que dia aquell en Bananas.

Cita dominical / 327: Roland Barthes

Malauradament, el llenguatge humà no té exterior: és una porta tancada.

Roland Barthes, «Lliçó», traducció de Montserrat Ingla, revista Els Marges, 27, 28 i 29.

La saturació de la impunitat

Diu Takse que mos hauríem de posar en un pòster tots els càrrecs polítics implicats en la corrupció valenciana que apareixen en els diaris. Aixina podríem seguir-los la pista més fàcilment i vore com acaben eixos casos. No tenim prou memòria per a recordar-los i, clar, tampoc no és positiu ni just que acabem aplicant la simplificació i la generalització del «tots són iguals».

La saturació d'informació impertinent mos du a la desorientació. Si pretenem fer-ho millor que ells, hem de trobar les molles de pa que mos tornen al camí, la informació suficient i la decisió informada i correcta. No, no són tots iguals, a cadascú d'acord amb el seu mèrit i el seu esforç. No hem de demanar-los que solucionen l'atur, sinó que implanten mesures de participació ciutadana en els pressuposts, en els governs. I mesures de revocació dels mandats, per a quan empitjoren l'ocupació, la sanitat i l'educació i, a més, encara pretenguen continuar fent servir quatre anys de mandat com si foren quatre anys d'impunitat.

Missatger desorientat

Ni el missatger ni el gps que el guia coneixen els carrers de València. Tampoc no entén el valencià (¿cap dels dos?). La suposada eficàcia de l'empresa privada és una fantasia neoliberal molt sobrevalorada.

Un poc de translucidesa

Gràcies a una proposta de l'Spotify descobrixc el disc Heroes Symphony de Philip Glass. Em deixe dur pels les melodies i ritmes repetitius. Em fan pensar en peŀlícules de misteri.

M'acompanya la música mentres corregixc i traduïxc esmenes per a la llei de transparència valenciana. Ai, la transparència valenciana, sintagma que fins ara havia estat un oxímoron per als valencians que gosàvem demanar cap informació de l'administració. Perquè sabem que una cosa és la gestió de la informació de tràmit i, una de ben diferent, la gestió que amaga la informació desconeguda. La cosa no és saber quant diners costa una obra, un contracte, una despesa sumptuària, sinó quants diners mos amaguen que costen eixos negocis fets amb diners públics. La transparència consistix a llevar de les mans dels polítics la decisió sobre la informació que es mostra i a automatitzar-la funcionarialment. Si no ho fan, continuarem com fins ara, amb una falsa transparència, una simple translucidesa, posem per cas.

El fris del Partenó

La societat democràtica, de dret, justa i equitativa és un impossible financer. Democràtica, val, no molt, cada quatre anys, cada sis, però res més. La resta depén de la borsa. El fris del Partenó es conserva millor a Londres, vaja.

Hi ha qui parla idiomes

Lligc en el diari que el president gallec Feijoó, després d'una manifestació multitudinària que demanava un impuls a l'ús del gallec, diu que ell anima a parlar en gallec, perquè «connecta amb les persones que parlen idiomes dins de la lusofonia». Els rapinyaires polítics no deixen mai de sorprendre't.

Ara resulta que el gallec, llengua que calia «desconnectar» del portugués, connecta amb una lusofonia —no vullgues saber què deu voler dir en la seu boca això— on hi ha persones que «parlen idiomes» —és sabut que hi ha persones que parlen..., doncs, no sé, ¿moniatos?—. Deuen parlar portugués, quina coincidència, «idioma» que, casualment, és el mateix que el gallec, salvant les distàncies que separen dos parlants benintencionats de São Paulo i de Viana do Bolo —el poble d'uns amics dels meus pares en el París dels anys sixanta. Ara no recorde si ella era brasilera... Devien parlar «idiomes», com si ho vegera.

Una fulla que cau

Embolicat amb el Chromium, el Chrome, el Firefox, el Chromecast, l'Eurosport Player... No n'hi ha temps ni tan sols per a sentir, com dia el poeta, una fulla que cau.

Cita dominical / 326: Mazhar Aktas

Recorde que, quan vaig començar l'escola al meu poble, els professors mos castigaven a carrejar pedres si parlàvem en kurd.

Mazhar Aktas, director de l'escola Ferzad Kermanger, segons el periodista Andrés Mourenza, «Y el kurdo entró en la escuela turca», El País, 07.02.2015.

Convalidat per la funció

Presenten una llei en Madrid i, vaja, sembla interessant, l'haurem de replicar ací i presentar-la en el parlament valencià, això que en diuen Corts Valencianes (i, certament, n'hi ha bona cosa, de cortesans). L'agarren, li passen el Salt (supose i no sé quina versió) i l'envien en valencià a traduir al castellà. ¿Vols dir que eixa és la manera de fer les coses? Jo trobe que no, però és el que n'hi ha. Per tant, em toca demanar què han volgut dir quan feen anar un «explicant» on havien de dir «i comptarà»; un «oposats» on hi havia d'anar un «trobats»; o un «aclarides» on calia un «confrontades». No en són massa, ja. I tampoc el tornem a redactar com si l'hagueren pensat i escrit en valencià. El resultat serà un valencià dependent i convalidat per la funció que ha de tindre.

Hem començat guanyant

Almenys hem començat guanyant... Això és una afirmació política que no acaba bé. I aixina ha anat hui el futbet, un cabàs de gols a tres. N'érem un menys, la mitad de l'equip no mos coneixíem, però hem començat guanyant. Un poc com la Grècia de Tsipras i Varufakis. El partit s'ha acabat, però la lliga continua, i bé que mos ho hem passat al principi, i per un moment mos hem cregut que tot era possible. Al capdavall, futbol és futbol, que dia aquell. La política del lladronici no hi té res a vore i no hauria d'acabar igual.

Accept-charset="UTF-8"

Observe un codi «accept-charset="UTF-8"» que hi ha dins dels formularis, és a dir:

<form ... accept-charset="UTF-8">[...]</form>

Eixe codi em permet eliminar una duplicació de pàgines en el Multicerca. Eixa duplicació havia estat l'eixida que vaig trobar per a obtindre resultats en les cerques sense accents i amb accents en els diferents servidors dels recursos lexicogràfics i enciclopèdics. Hi havia qui fea servir la codificació ISO-8859 i qui fea servir l'UTF-8.

No vaig saber resoldre-ho més que duplicant la pàgina de cerca i fent enllaços creuats a una versió o altra segons la codificació que exigia el recurs. No sé si és cap novetat, però una casualitat mentres revisava el canvi de servidor que han fet els de la gec m'ha permés descobrir el codi. I ara em toca netejar de codi inútil la pàgina de cerca del Multicerca (i eliminar la duplicitat). Una faena, però també un descans.

Giradiscs

L'últim disc d'Ismael Serrano li ha agradat molt a Takse. Trobe que està molt millor que les cançons que li havia sentit fins ara. Però em cansa, no m'acaba d'agradar, no ho puc evitar. Torne a escoltar uns quants discs de Silvio Rodríguez —el primer fins i tot—, després d'haver provat a tocar-ne alguna amb la guitarra i adonar-me que ja quasi ni la sabia entonar. Bote al Botifarra, que em fa riure. Passe per Miquel Gil, Wilco... I acabe amb la novena de Bruckner —torna-li...—, dirigida per Barenboim. Ara sí que he arribat al punt central del giradiscs i puc desconnectar d'eixa altra humanitat que mos ronda amb ulls encesos.

Una gàbia

A una banda, el govern de l'estat social i de dret que deixa morir els malalts d'hepatitis C. A l'altra banda... Doncs, ja té igual, després d'això que passa en el que diuen primer món, ja no et pots estranyar de res. Encara que hui hages vist que li botaven foc a un pobre xic jordà tancat dins d'una gàbia. Una altra gàbia.

Res de sospitós

En la necrològica de Dolores González Ruiz, supervivent de l'assassinat dels advocats d'Atocha en el 1977, que va morir la setmana passada, els periodistes del diari El País escriuen:

[...] la va trobar al matí del 30 de gener morta al seu llit. També hi havia mort el seu marit José María Zafra, que estava caigut al passadís. [...] La policia va acudir al domicili i no hi va trobar res sospitós.

Tantes peŀlícules i tantes noveŀles d'Agatha Christie, i no hi ha res sospitós quan trobes dos cadàvers en una casa. La mort és un fet natural, però eixa naturalitat tan coincident és pròpia d'una història amb intriga, amb suspens, més encara si clou una vida tan marcada per les morts violentes, com és el cas de l'advocada. I damunt la troba la dona de fer faenes. Com si ho vegera en blanc i negre.

Cita dominical / 325: Luis Fernández-Galiano

Fukuyama raona persuasivament que res no és possible sense un executiu centralitzat i una burocràcia competent, que tindran inicialment un caràcter patrimonial i extractiu abans d'aconseguir la neutralitat moderna, garantida pel respecte a la llei i als controls democràtics.

Luis Fernández-Galiano, «Dirección: Dinamarca», El País, 24.01.2015.

Capcirons cremats

Escric amb el dit menut de la la dreta. Veig que hi ha qui escriu en el mòbil amb els polzes a molta velocitat. Com que el meu pensament es cuina a foc lent, no necessite anar molt més ràpid. De fet, esborre més que escric, perquè he d'esmenar moltes de les primeres indignacions convertides en penjaments i exabruptes que m'ixen del dit corrunxet, o que quasi hi arriben i em cremen el capciró. Varufakis s'haurà de fer dits de titani. O els té ja i per això a Dijsselbloem li fea por encaixar-li-la.

Ja votí

Per dir-ho com fan encara en alguna llocs de la Ribera. En concret, es tracta de les primàries de Compromís. Unes quantes cares que s'haurien de correspondre amb unes idees per al futur del país, i ja vorem més avant fins a on arribem.

Per un altre costat, espere que l'allunamenta que pareix que mos haja agarrat amb els de Podemos no acabe malament, com sembla que és el camí de Monedero, que no dóna massa clarors amb els seus comptes personals. De professionals de l'opacitat i els tripijocs n'estem ben servits, no necessitem recanvis d'això en l'hemicicle.

Ah, el paradís, encara hem de fer camí.

Quod deficiens est

Ma mare m'ha fet recordar una frase de la Bíblia, almenys d'una Bíblia antiga: «stultorum infinitus est numerus». Ella opina que els votants del pp eixiran de baix de les pedres a l'hora de les eleccions que ja s'acosten. Sense que hi tinga una relació directa, sí que hi havia una relació en el fons, perquè ma mare associa en eixe cas tant maldat com estupidesa. I, al País Valencià, el nombre dels vots tòxics (és a dir, contraproduent per al mateix votant) ha de ser molt elevat, almenys segons una percepció bastant esbiaixada que tenim alguns voluntariosos partidaris de la democràcia sobre el que és el País Valencià.

La veritat és que no puc parlar amb molt de detall sobre açò, perquè ni domine la metodologia ni tinc dades per a afirmar res. La meua pobra experiència laboral, sindical, de lector de diaris i de jugador de futbet, però, em du a intuir que la frase del Cohèlet té moltes aplicacions. I ara veig que la van llevar de la Vulgata antiga i la van canviar per: «Quod est curvum, rectum fieri non potest; et, quod deficiens est, numerari non potest». Deu ser això, doncs.

¿A Grècia?

El reglament dels centres d'immigrants estrangers sense papers, el projecte Castor, la reforma de la constitució espanyola, la regulació dels desnonaments, un conveni amb el Marroc que fan els francesos i prohibixen els matrimonis de marroquins amb francesos del mateix sexe... Grans actuacions d'una suposada esquerra, per acció i per omissió. I ara va i el primer govern de Syriza pacta amb la dreta nacionalista i no té ni una dona ministra. No ho tenien en el programa, sembla, però jo em pensava que venia de sèrie, i no. Per tant, aixina comencen, sense quota per a l'excés de testosterona en els governs. El masclisme és transversal a Grècia. ¿A Grècia?

Solucions morfològiques

Ni el capitalisme ni el comunisme eren «això» que hem vist que són. I també han segut això que dien que no havien de ser. I n'hi han que no troben que calga probar amb la justícia i l'equitat, que el mercat tot ho regula: també la vida i la mort, ¿oi? Eli Donat ja bandejava la semàntica dels gèneres i dia que tan sols eren una referència dels articles que acompanyaven les paraules. Però continuarem uns segles més creant afegitons morfològics per a embolicar el problema com si fóra una cosa bona.

Planificació i canvi

La meua proverbial (des)organització del temps, la poca disciplina i la manca de..., això, de temps, m'ajuden a acumular faenes i lectures pendents. Macros per ací, buidatges per allà, llibres, revistes, articles solts... Al final, fent un recompte superficial, m'hauria de jubilar ja per a pensar que podria acabar les quatre dotzenes coses que tinc entre mans, com ara les lectures a mitges de Walden de Thoreau, Au-dessus de la mêlée de Romain Rolland... Damunt, m'he botat l'«ajust» pressupostari per no agreujar la crisi i he acumulat en la biblioteca els volums en paper de Todo lo que era sólido de Muñoz Molina, Corrupción i política de Javier Pradera i La planificación lingüística y el cambio social de Robert L. Cooper. Planificació i canvi o al revés, a vore si m'ho ensenye.

Cita dominical / 324: Manuel Vicent

L'abominable crim dels fanàtics gihadistes en París ha posat de manifest que el monoteisme, que es va crear al voltant del Mediterrani, continua sent una pèrfida llavor d'odi, que durant segles va impulsar a guerres de religió de múltiples formes. En la nostra cultura, esta guerra s'ha establit ara entre la seguretat i la llibertat. Ja que el fanatisme i la por tot ho enverinen, els cristians acabarem no adorant déu, sinó la policia.

Objectius, procediments i resultats

En l'administració pública valenciana hi ha qui decidix objectius, establix procediments per a aconseguir-los i estudia els resultats i les millores que necessita el procés. Al cap dels anys governant l'administració pública, la planificació ha anat aconseguint els objectius plenament (o quasi). És possible que la redistribució inversa (és a dir, la depredació directa) haja funcionat durant un temps. En una democràcia, però, la injustícia institucionalitzada és ineficient, insostenible i, per tant, tendix a incorporar el procediment criminal com a via per a resoldre les mancances de la gestió. No és casual, doncs, la retafila de casos judicials relacionats amb la gestió «liberal» dels diners de tots que s'ha aplicat al País Valencià: el pla ideològic era el transvasament de recursos públics en benefici particular d'uns sectors socials que pretenien mantindre una societat de beneficis piramidals. I sort que es dien demòcrates i liberals.

Les tornes audiovisuals de la xarxa

El documental sobre Pep el Botifarra és impressionant, sobretot per als valencians mancats de referents actuals que lliguen la cultura que desapareix amb la que encara es pot fer amb els referents més casolans i quotidians del país. Ah, és de Televisió de Catalunya. I el documental de Ciutat Morta es veu que també té molt a dir en el futur polític i policial en Catalunya. També de Televisió de Catalunya. Amb un mòbil fet a la Xina els valencians podem vore eixos programes directament en els televisors d'ací. La mà ideològica i censora dels dirigents més depredadors del pp i de la resta de la dreta amoral no ha pogut estendre la seua gestió antidemocràtica a les onades audiovisuals de la xarxa. Sense rtvv però amb tvc. ¿Les tornes?

Still

De nou al cinema, mos torna a atendre la mateixa xica en la caixa. Novament reacciona en valencià després de sentir-mos a mosatros, però no abans. La pel·lícula, la versió castellana de Still Alice de Richard Glatzer i protagonitzada per Julianne Moore. Interessant, emotiva en algun moment, però l'entorn emocional de la història s'ha quedat un poc desdibuixat.

El tel

T'acostes a comprar l'entrada del cinema i comproves que el valencià és un substrat emergent, està sempre a punt d'eixir per baix del tel que el cobrix. Al cinema, però, encara no n'hi ha cap peŀlícula doblada o subtitulada en català. Més que un tel, es tracta d'un monopoli lingüístic.

Els sexistes també fan la gramàtica

L'afirmació que es fa sovint que «la gramàtica no és sexista» em recorda l'acudit aquell que diu les bales no maten, és la velocitat a la que van... Bé, els pistolers premen el gallet i els gramàtics espremen la llengua. Uf, això sona un poc no sé com... En tot cas, està clar que els sexistes han fet gramàtica molt sovint, tan sovint com han fet reglaments, empreses, tradicions, costums...

Deflació ètica

La por del futur afavorix l'estalvi, i com més s'agreuja eixa por, més s'estalvia, més recursos es retiren de la circulació i menys vitalitat té el mercat. En lloc d'amenaçar de mort els grans estalviadors, que solem ser els ancians, o pintar un panorama ètic, social i econòmic ben negre i auster fins a la inanició per al nostre futur, convindria augmentar els serveis socials i la garantia de suport intergeneracional. Llavors, eixos «estalviadors» compulsius tindríem raons i ànim per a fer donacions i per a activar el mercat despenent amb alegria. César Molinas («Impuestos contra la deflación», El País, 19.01.2015) ho ha exposat, en el fons, més o menys aixina, però m'ha semblat que li faltava afegir eixe toc d'estima per l'ètica social.

Cita dominical / 323: Ángeles Espinosa

[Raef] Badawi, de 31 anys, va fundar el web de debat Liberals Saudites Lliures i va ser detingut en juny de 2012 acusat de faltar al respecte a l'islam, delictes cibernètics i desobeir a son pare (això està penat en Aràbia Saudita).

Ángeles Espinosa, «Aràbia Saudita suspén les fuetades a un blocaire», El País, 17.01.2015.

A trossos

Edite per al Kindle en PDF un llibre de Romain Rolland de fa vora cent anys: Au dessus de la mêlée. Comence l'any acumulant lectures inacabades i fragmentàries.

La realitat per les paraules

Una xica jove intenta apuntar-mos a Nubico pel centre de València. L'oferta no mos convenç, que no arribem a llegir tant, i menys encara en edicions de Planeta. Després d'encertar que la xica és de Lleida, continuem alleujats pels 8.000 llibres que no haurem de llegir. En porte un de Robert L. Cooper i espere llegir-lo prompte, per vore si la gestió lingüística modifica la societat. Si fóra possible... El que és segur és que sí que afecta el caràcter de les persones, del papa Francisco i tot, que amenaçava de pegar-li una punyada a qui insultara sa mare. La llengua provoca la realitat.

¡Ai, la mare que va!

Es veu que, si t'ofens prou, pots arribar a governar el món. Pel que diuen alguns (papa de Roma inclòs), pareix que l'ofensa siga una font de legimitat assassina. ¡Mare de Déu!

Informació, secret i corrupcíó

Es vea vindre, l'endemà d'esgarrar-se les vestidures com uns valents defensors de les llibertats, uns quants governants de països representats en la manifestació de París de diumenge han censurat la publicació d'acudits o sàtires sobre qüestions religioses més o menys «sagrades».

En altres llocs, els qui no han aplicat la censura sembla que ho desitjaven, però en països més democràtics ara mateix sembla més complicat i, per tant, estan rumiant conjuntament amb els departaments d'imatge la manera de retallar les llibertats per a augmentar la seguretat. Dis-ne seguretat, dis-ne control, dis-ne informació, dis-ne negoci, dis-ne secret i corrupció. No, no es tracta d'augmentar la seguretat per a millorar l'exercici de les llibertats. ¡I n'hi ha que van de liberals!

La seguretat es mesura per la llibertat i els drets que afavorix. Ben prompte hem tingut una nova demostració pràctica del valor que tenen per a ells.

La pau del cabreig

Segons el diari,es manifestaven membres d'associacions musulmanes pels carrers de Madrid. En la foto, el cartell dia: «Respecte = Pau». Inquietant, perquè hi pots entendre una segona part antònima: «Descortesia (o irrisió) = ?». Hi havia un cartell un poc més ajustat, tot i que certament opinable i, com hem patit amb quasi totes les religions que coneixem, interpretable: «Islam = Pau». Esperem que mos adonem que haurien de tindre previst un cartell «Descortesia (o irrisió) = Ofensa (cabreig) i pau».

Allons...

Una gran manifestació en París, amb un escamot ben ample al davant que emetia les foscors i les (poques) clarors de la política d'estat. Algèria, Emirats Àrabs, Rússia, Egipte... Les llibertats i els drets humans estan en bones mans, per cert. Convindrà que els ciutadans continuem atents si tant mos els estimem.

Cita dominical / 322: Timothy Garton Ash

Són els assassins, i no els caricaturistes, els qui han entelat aixina la imatge del profeta.

Timothy Garton Ash, «Contra el veto del asesino», El País, 09.01.2015.

La causa del destrellat

S'ha despenjat una política espanyola madrilenya del Partit Popular amb un missatge en què aprofitava els atemptats de París per a confirmar una niciesa: els atemptats demostren que la causa de l'11-M en Madrid no va ser la guerra d'Iraq. És cert, i també demostren que el govern d'Aznar mentia i que a Rita Barberá Nolla, encara alcaldessa de València, li sembla acceptable que, per ser dirigent política, li facen regals de centenars d'euros en forma de sacs de luxe. O pot ser que els atemptats no demostren res d'això, perquè només demostren que hi ha gent sense trellat a tot arreu.

Ara és mà

El cas és que islamista hauria de ser un antònim de terrorista, però en són molts que mos fan difícil arribar a interpretar que això és aixina Ara és mà, diríem.

Llapisseres contra bales

L'humor i el malhumor van topar ahir en un carrer de París, a cal Charlie Hebdo. Hi ha ficcions que fan riure i ficcions que fan matar. Hi ha qui exercix la violència de la rialla; hi ha qui fa ganyotes amb les armes. La incògnita del actes humans es concreta en violències alternatives: amb llapisseres que iŀlustren o amb la velocitat irracional de les bales.

La fitxa de l'estupidesa

La xenofòbia, el racisme, en suma, l'aŀlofòbia, és la religió amb més devots en el món. A pesar del que pretén l'alcalde de Gandia, el peper Arturo Torró, la fitxa policial no alça acta de l'estupidesa humana.

Memòria del temps

Tots els temps, passat i futur, es creen, es recreen i s'inventen en un present interminable que tan sols arribem a viure com a memòria.

El futur no serà igual

El futur ni serà mai el que va ser, diuen lamentant-se de la crisi econòmica i social que assola el país i Europa. ¡Només caldria!, que tornàrem a «tindre» i a «ser» aquell país, perquè els qui en lamenten la pèrdua obliden que les conseqüències es generen en les causes i que en «aquell» país —aquella «transició», aquell «oasi», aquells «progres», aquell «fer país»— es va covar el d'ara. Caldria revisar i analitzar què teníem i què érem realment, per si de cas podem evitar tornar per eixe caminal. Ho dien en una peŀlícula, el dolor d'ara era el preu de la felicitat de llavors. Sembla que no ho volíem saber.

Cita dominical / 321: José Álvarez Junco

És més fàcil partir de l'individu i negociar quotes de benestar que dirimir exigències absolutes de comunitats metafísiques, com Euskadi, Catalunya o les «dos Espanyes».

José Álvarez Junco, «El famoso individualismo español», El País, 04.01.2015.

Fa olor d'aigua

L'aigua se n'ix de les canonades que la portaven des de fa una quarantena d'anys. Aprofite i torne a sentir la tonadeta dels vallers i valleres, que en això hi continua havent una separació entre hòmens i dones. Coincidixen en cara a dir «baix» sense pronunciar la i. No sé si al nét menut li haurà arribat això que es veu que aprenen en escola: el plat de llentilles «olora» molt bé. Ho fan en Silla i en Carcaixent i els pares diuen que no en saben res d'eixa mort. L'aigua fa olor de vell quan se n'ix per les canonades rovellades.

Perspectives i ambicions

Com que ahir no hi va haver diaris, he pogut fer l'exercici d'acabar-ne uns quants d'endarrerits o reservats. No és poca cosa per a començar l'any. I eixa lectura en perspectiva està bé, perquè veus que podies passar de fer-la i que, quan la fas, sempre garbelles alguna idea entre l'aigua del temps que se'n va. Llegint sobre Josep Pla pense que el fracàs és diferent si pretenies salvar el teu benestar de si pretenies aconseguir el benestar de tots. Ambicions diferents.

La clau de l'any

Compte arrere per als desitjos incomplits, tot un any per davant (llevat d'un dia ja) perseguint el rastre de les iŀlusions que hem de retrobar. De moment, avance un pas de puça amb La clau de Junichiro Tanizaki.

L'enguany sempre torna

Per a l'enguany que ve només cal desitjar temps, equitat i un poc de justícia poètica. Temps, una riquesa ambiental que malbaratem.