Lluny de desaparéixer, les pràctiques clientelars que usaren amb destresa els vells cacics s'han adaptat a noves circumståncies i continuen ahí, embolicades en reivindicacions corporatives o identitàries.
En la posada de Sigüença, una parella amb xiquet d'Arenys de Mar. Mos sent parlar i no pot reprimir-se uns minuts més la pregunta. Per un moment sembla que trobe normal que sigam «de València». I a mi que no m'ho sembla gens. Si n'era.
En Sigüenza tastem un vi negre que fan en Cogolludo, Finca Río Negro, del 2010. Està bé, sense més, sense sorpreses. La ciutat, menuda, sí que en té, com la catedral i el Doncel, i un bon munt de rutea per a fer a peu. Uns quants Pica pica mos acomiaden vora la muralla romànica.
La travessa d'Aranda de Duero a Sigüença té uns quants canvis de vegetació i de fauna ben interessants, més encara per a ornitòlegs frustrats com jo. Ara, destaquen per sorpresa les salines d'Imón, en funcionament des del segle XI i ara somortes. Voltors, falcons i aligots.Després dels cellers de Portia d'ahir, la visita de hui a Protos s'ha quedat sense màgia ni encantament. Un poc de publicitat, un poc d'història, un passeig interessant i ben fresc pels soterranis amb les explicacions tècniques de la guia i un tast amb sorpresa: mos han regalat la copa. El record serà intens, això sí, com l'olor del roure de les bótes amagades dins de la muntanya de Peñafiel.
Els palputs mos han guiat entre les savines i les carrasques en Fuentelcésped. El recorregut està més oblidat que descuidat. Puga ser que fóra millor agarrar-se la pau provisional de Gaza amb més distància, amb desatenció, amb menys trets a l'aire que també maten, la felicitat i les persones. En els cellers de Portia tastem el corder de llet i un vi jove. Una pau amb vistes també per sorpresa.
Segons com, hi ha massa gent en el món que no fa vacances, que no té ocasió de viure la faula d'una felicitat impossible. Els cellers antics d'Aranda de Duero són freds i humits, unes vacances enmig de la calina.
Cap maledicció sembla dissuadir els lectors que, com amants embogits, estan decidits a fer seu un llibre determinat.Alberto Manguel, A History of Reading, (1996), a partir de la traducció de José Luis López Muñoz (1998).
A la banda nord de Sòria em sentit valencians i catalans. Però es veu que tenen encara més relació amb els bascos. Ahir enterraven en Vinuesa una dona que havia mort en Sant Sebastià, hui la cambrera del San Martín de Molinos de Duero li responia <<agur>> a una clienta amb molta naturalitat. Tant de bo.
I Boletus edulis, que ací en diuen miguel. Ah, i la plaça major de Vinuesa, que és la del rei <<Juan Carlos I>>, és també la de la desmemòria històrica, amb l'àguila feixista i la placa dels seus morts. La fusta de la rancúnia encara fa estelles.
Molinos de Duero, enmig d'eixa Castella mitificada durant l'adolescència de lectures que formaven l'espíritu nacional, fresqueta nocturna i varietat d'accents d'estiu. Silentium, un vi de la zona.
Els periodistes necessiten poca espenta per a deixar-se anar. En la crònica de la final de salt d'alçada dels campionats europeus de Zuric, segons Carlos Arribas: «la russa Maria Kuchina, de 21 anys, arriba verge a eixa alçada». Tot comença perquè Ramón Cid, el seleccionador diu que Ruth Beitia era la «la bona» i que ara ha aprés a ser «la cabrona, la malvada», la que «assassina»... No, no calia que el periodista agafara el testimoni del destrellat guerriller i que hi afegira de la collita del masclisme de guàrdia.
En la Prefectura de Trànsit de València diu que han modernitzat el programa informàtic i ja poden posar els accents en valencià. No sé si fa molt o poc, però el que sembla és que hi deu haver poca demanda d'accentuar «Àngel», perquè la xica anava a provar amb el meu nom, a vore si funcionava. Una companya no sabia que això era possible. El programa ha funcionat i ara ja tinc el nom i l'accent tal com vaig decidir tindre'l fa una trentena d'anys. Algunes igualtats diferents, com ara no tindre el nom en castellà, semblen una cabuderia infantil. A voltes somriuen.
Els de Citroën m'envien una enquesta en castellà, a pesar que en les dades que tenen de mi vaig indicar que la meua preferència lingüística era el català. Entre les respostes els insistixc en la seua mancança en eixe sentit. Si tots els clients valencians ho tingueren en compte i ho indicaren, supose que la marca aplicaria amb més eficàcia que fins ara una gestió lingüística més correcta i respectable. Sí, el Cactus va molt bé, és molt bonic, consumix poc i té emissions molt baixes, però hauria de tindre versió en català per a la interfície de la pantalleta que tot ho controla i per a tota la documentació del cotxe i de l'empresa. A estes altures, si no en té, és per desídia; o per un nacionalisme lingüístic realment tronat... Si fa no fa, com tots els nacionalismes, és clar, automobilístics o futbolers.
Si tots som hòmens, i atés que la major part dels pactes de drets de l'home exclouen la participació divinal, pel que sembla hi ha uns hòmens més hòmens, una casta superior. ¿Qui són eixos éssers de qui esperem el favor de poder exercir allò que en principi era la facultat natural de complir els fins de la nostra vida?Eduardo Haro Tecglen, «Un frustració: los derechos humanos» (1969), en El ensayo español. 5. Los contemporáneos, edició de Jordi Gracia.
El govern del Partit Popular d'Alberto Fabra va eliminar fa uns mesos la televisió pública valenciana. A més, permet que les televisions privades incomplixquen la regulació de la tdt i, per tant, no hi ha pràcticament emissió en valencià. Congruentment amb la pràctica hipòcrita, les subvencions públiques de les produccions audiovisuals continuen demanant que hi haja una versió en valencià del producte. És clar, per al museu del país que pugué ser i per a poc més que fer excursions amb els xiquets per a mostrar-los-el. Senc publicitat en valencià de Ràdio Pego i Ràdio Alzira. Per fer i possible, tan bon punt canviem de caminal.
L'informe pelicà (The pelican brief) és una d'eixes peŀlícules que tinc presents quan pense en les relacions de la política amb els negocis i el periodisme. Segurament n'hi han moltes més que ho analitzen amb més detall i més profundament, començant per Citizen Kane, passant per Being there, All the president's men o Good night, and good luck, però la de Pakula amb Julia Roberts i Denzel Washington és de l'any 1993 i em va colpir, perquè la vaig vore al poc d'entrar en contacte amb el món de l'administració pública. Ara estos pelicans em fan pensar en les vacances que acabe de començar, amb
Segons un tòpic que repetixen els periodistes tirant a reaccionaris, és un mèrit que algú haja «començat de baix», que s'haja «fet a ell mateix», sempre oblidant que cal valorar què ha fet eixa persona no «amb ell mateix», sinó amb la societat. Perquè hi ha persones que comencen de baix, que es fan a ells mateixos i que ho fan sense ànim de depredació, combinant el benefici personal amb l'interés social. Pel que sembla, Arturo Fernández, l'empresari madrileny, que ara tanca empreses, que abans pagava en negre, que ara deixa deutes a tort i a dret, que abans es fea «a ell mateix» gràcies a les amistats polítiques, és un bon cas per al cabàs dels que es fan a ells mateixos en perjudici de la resta.
El servei de premsa del club de futbol Vila-real —de moment és Villarreal, només en castellà— es veu que treballa amb agilitat. Els he escrit este matí per a esmenar-los un detallet del web en valencià (i més idiomes) que mantenen i al llarg del matí m'han agraït el missatge i han posat remei a l'errada que els he comentat (un simple canvi de «part mèdic» per «comunicat mèdic»). No tan sols han fet un web que sembla ben fet, atractiu, sinó que, en este cas almenys, hi posen una faena àgil i efectiva. I em puc posar a exagerar moltíssim, perquè no és gens habitual per a mi topar en estes qüestions amb persones que responguen. A més, és cert, a mi també m'agradava Riquelme.
Vaja, m'unfle pensant en això i me s'emporta l'aire (en contra) pel riu: 6:41 + 6:21.
La basca que fa enguany crec que fa anys que no l'havia sentida. Deu ser cosa de les retallades, que mos retallen fins i tot la frescoreta de l'aire quan el sol es pon. La causa deu tindre relació amb la sensibilitat ambiental dels governants del pp, que després la infracció pirotècnica delictiva de l'alcalde de Cullera —del pp, ben adientment—, que va cremar un tros de montanya del poble, han decidit que canviaran la llei per a emparar legalment eixos focs d'artifici. I l'incendi subsegüent, és clar, que en ser un incendi legal es veu que és d'un foc que no crema. Fins i tot deu refrescar, vaja.
Vaig nàixer en Barcelona, encara que sempre he vixcut en França. La meua llengua materna i paterna és el català. Després, l'espanyol i l'italià. Vaig aprendre francés gràcies als meus pares i a l'escola republicana. Em vaig naturalitzar francés als vint anys.Manuel Valls i Galfetti, segons diu en l'entrevista que li fan Carlos Yárnoz i Gabriela Cañas, El País, 23.07.2014.
Amb la nota d'ahir em vaig quedar a gust. Però hui he tornat a tindre una pujada de sentiment en llegir els elogis que George Clooney fa de Kirk Douglas per la seua actitud davant el maccarthysme americà dels anys cinquanta i sixanta, que va fer trontollar amb el film Espartaco, quan hi va incloure el nom del guionista Dalton Trumbo, empresonat i represaliat políticament i socialment. Encara n'hem d'aprendre molt de la democràcia, i ara mos toca refer-mos ací de la caiguda de l'home d'una peça que era Jordi Pujol i Soley. L'article de Clooney comença (El País, 08.08.2014): «Es pot dit que hi ha una constant que definix la naturalesa d'una persona. No s'aprecia en com actua quan les coses són fàcils, sinó en com es comporta eixa persona quan la situació és complicada.» Hi ha constants i variables.
Hitler no fumava (vegeu què en diu Abel Mariné Font en l'Avui), de la qual cosa es conclou que els que no fumen són nazis. Au, ja podem analitzar el món amb eixe instrument analític de primera línia. Si Hitler, que no fumava, haguera acabat amb tots els jueus, ara l'exèrcit israelià no estaria massacrant els habitants de Gaza. I els substituts dels israelians, és possible que fumaren, però no serien jueus, amb la qual cosa s'haguera completat l'obra dels reis «catòlics» de Castella i Aragó que van expulsar els jueus en el segle xv. ¿Gaetano Mosca va descriure la classe política? ¿Fumava Gaetano Mosca? ¿Fumava Pablo Iglesias, el fundador del psoe? ¿Fuma Pablo Iglesias, el fundador de Podem? Amb reflexions d'eixes, no estem renovant la política, que d'eixos pensament en va ben tapida, però es veu que hi ha qui aconseguix calmar-se davant el caos que els sembla el món. Això, que s'adorguen.
Dijous altra volta, i este estiu, en lloc de paella o de llentilles, com es veu que fan per ahí, me'n vaig a córrer al riu: 6:28 + 6:20. Pas a pas, camallada a camallada, anem torejant la calor i millorant. Unes turistes —¿americanes?— prenen el sol en la gespa com si estigueren en la plaja, la parella d'esforçats torna del seu recorregut de fons, passejants a peu i en bici. A pesar de l'hora, poc abans de les quatre, i de la calina, hi ha vida pel riu.
Quant torne, em refresque responent els escrits de l'Ajuntament d'Elx arran de la meua queixa al síndic sobre el web de Pimesa:
No puc dubtar de les intencions i dels «compromisos» per al futur a què al·ludixen l'empresa municipal i l'Ajuntament d'Elx, així que continuaré remetent-me al fet que el web de Pimesa no té versió en valencià i eixa mancança no és cap fet puntual, perquè correspon al disseny global del web, que no ha respectat les seues obligacions lingüístiques, no tan sols derivades de normes municipals, sinó de normes europees, estatals i autonòmiques des de fa vora trenta anys.
Dia que era un fet puntual i que ho resoldran abans que s'acabe el 2014. Vorem.
He de recordar que vullc reconvertir la meua subscripció al setmanari Presència en alguna altra cosa. Amb tot, entre en el web d'El Punt - Avui i me se fa quasi insondable gestionar la meua subscripció. Tenen molt a millorar en això de la xarxa. Al final supose que ho faré a través del correu electrònic i anuŀlant la domiciliació bancària.
Des que va canviar el format del paper, abans fins i tot, quan va eliminar les seccions que més m'interessaven quan tenia el format de revista, ha deixat de tindre massa sentit per a mi. A voltes ni tan sols la fullege ja. Per contra, abans sabia que tenia pendent la lectura de l'article de Joan-Lluís Lluís, i sempre en llegia uns quants més de la resta de coŀlaboradors. I un dia, sense cap avís, la revista es va fondre i em va deixar fora. A pesar d'això he aguantat més d'un any, però ja n'hi ha prou, que el munt de paper me se fa muntanya.
En el document escriuen "Eduardo Merelló", però el personatge que dóna nom a un institut de Sagunt no du accent en la o final: ha de ser Merello. Casualment, mirant d'assegurar-me'n, em lligc una petita biografia de María Moliner, un exemple de persona faenera en estes coses de l'ornitologia lingüística —sí, les paraules tenen molta tirada a volar—. Deu ser la calor, que mos reblanix el cervell i a voltes l'estat d'ànim, perquè amb un sentiment a vora del llagrimal em deixe sonant de fons una entrevista amb la cantant suecoiraniana Laleh Pourkarim —no, no entenc el suec—, que ja fa un temps que mos acompanya musicalment. Senc que diu «kompromiss» i, salvant el possible fals amic, deu anar per ahí la cosa.
Què és quantitat? Què és qualitat? L'equació quantitat més qualitat igual a constant no pot ser un ancestral i monumental malentès? No sols em penso que ho és, també em penso, encara que soni xocant, que la qualitat és en general la millor estratègia per aconseguir quantitat.Jorge Wagensberg, «Quanlitat vs quantitat», Mètode, núm. 82, 2014.
Aixina estic llegint i escrivint ja, ara que quasi s'ha fet fosc. El diari i un quants articles de la revista Mètode, i quasi no queda temps ni bateria per a res més.
Continuant amb l'estat de xoc en què mos hem quedat alguns dels que quasi que mos vam educar vegent la tv3, repassant l'entrevista que Jordi Évole li feu a Pujol i Soley, arribes a donar uns sentits bastant diferents tant a les paraules com als gests i a les interjeccions de l'antic president simbolitzat. No el podien temptar, els seus fills tenien problemes, no l'afectava la crisi, sempre n'hi ha corrupció... Uf, resulta que era un ostatge del poder central espanyol, que aconseguia, però que sobretot «els garantia» una Catalunya «nacionalista» i no un país lliure, transparent i independent que decidix sobre el seu temps. Ara s'han de repassar els balanços de tantes coses. I les balances on les pesem.
Ja s'està convertint en tradició d'este estiu anar a córrer dijous. Hui ha millorat, 12:54, encara que, en línies generals, comence més cansat del que tocaria i tinc tot el temps una prevenció a llançar-me massa fort. Bé, sempre l'he tinguda, així que el progrés que puga fer serà equivalent al que fea abans, restant la part corresponent als enutjos de l'edat.
Anava corrent i pensant en com ha caigut el millor dels mons possibles en Catalunya que havia construït Jordi Pujol i Soley. Resulta que no era el millor, que hi faltava la seua contribució ciutadana més bàsica. Això correspon a una —o diverses, que ja no ho sabem massa bé— castes polítiques espanyola i catalana que han gestionat amb xantatges i corrupcions diverses la gestió del poder durant estos anys. Era cert, doncs, hi havia la possibilitat d'un món millor, com ara un on el president del país no fóra un evasor fiscal. I ara toca la hipocresia nacionalista espanyola. Tal com diu Josep Ramoneda hui mateix, «quants enutjos mos estalviaríem amb un simple referèndum». Excepte els de l'edat, és clar.
Coincidint amb descobriment del frau fiscal de més de trenta anys que ha comés Jordi Pujol i Soley —i amb l'allau de roba bruta relacionada amb els tripijocs dels fills—, acabe la lectura del llibre Corruptors i corruptes de Joan C. Vergés, que és una introducció ben interessant a l'economia des del vessant de la moral. Per vore si ho he entés tot com cal —que no ho tinc del tot clar— prove a buscar informació i tope amb un article de fa tres dies de Josep C. Vergés: «La crema dels corruptors» (Diari de Girona, 27.07.2014), que és un petit resum del llibre Crema catalana. Amiguismo, corrupción y otras miserias de Rafa Burgos.
Amb esta bugada perdrem algun llançol i aprendrem que cal rentar-los més sovint al llavador (al llavaner, al rentador, al safareig...). Senc per la tele, però, que la «macroeconomia» va que vola (ja van quatre trimestres consecutius de creiximent del pib) i que això és necessari i imprescindible per a que la situació social de la població millore. Vaja, la condició de la millora social continuen sense ser l'equitat i la justícia, hem de continuar regant a manta i que als de baix els arribe el que els sobra als de dalt. Eixa bugada encara està per fer.
El Salt 4 no fa formatges, però podria, perquè fa coses tan estranyes com ara convertir «Castelló de la Plana-Trullols» en «Castellón de la llana». És a dir, no tan sols no fa cas del topònim, sinó que, a més, elimina un element, que es veu que no li servix com a ingredient. No és el primer cas en què m'ho fa, perquè també convertix «Torre-xiva» en «Torre». I més que n'eixiran en estos sis mesos que estaré fent de traductor corrector quasi automàtic. En prenc nota.
Ah, també resulta que es desbarata després d'una adreça d'Internet emmarcada amb antilambdes: el paràgraf següent no el traduïx. Ja sabem que estos instruments de traducció assistida per ordinador —els carrega la conselleria— són per a facilitar-mos un poc la vida. Vaig ampliant la macro del Word amb què adobe el producte perquè la peça ixca més o menys presentable i ben embolicada. Supose que els enviaré un recull de millores, per si de cas fan cas de res en aquells caus conillerils. Els vaig suggerir que feren la versió per al Open Office (o el Libre Office 4), però no sé ni tan sols si han llegit el missatge.
Amb pinces calia agarrar algunes pàgines del diari de hui. El títular «Este poble ha segut saquejat pels oligarques durant 23 anys» correspon a Ucraïna, però com que ve a ser la duració del mandat de Jordi Pujol en Catalunya, veus unes coincidències fastigoses que s'envisquen, és clar, amb l'afirmació d'Andrés Oppenheimer que amolla que «no es pot culpar a Israel per defendre's d'una pluja constant de coets», que és l'aval llavors per a qualsevol salvatjada emparada pel dret del talió internacional, pel que sembla.
Impagable és «La carpeta de la familia» que mos regala Francesc Valls, que no és només la de família Pujol, sinó la de la casta política espanyola —no fan més que confirmar que els para bé l'encasellament— que anava passant-se eixa carpeta per a péixer el monstre del 3 % —aquell 3 % que li se va escapar a Pasqual Maragall en el parlament català—. Toca, el procés sobiranista ha servit per a rebentar eixa bambolla que amb tanta cura i complementàriament criava l'Espanya «nacional». El nostre «fill de puta», que dien aquells. ¿Ara s'havia fet independentista? ¡Ara voràs!
I l'estiu és el temps de les notícies sobre com de malament van les llengües que no siguen l'espanyol: «La justícia no parla en èuscar». Bé, tampoc parla en català de Catalunya —obliden el de València—, però tampoc podríem assegurar que parle realment en castellà, vaja. Eixa mateixa llengua judicial devia parlar la justícia militar —va, brometa: «passeu-me l'oxímoron»— que ha aconseguit que la capitana Zaida Cantera abandone l'exèrcit després d'haver segut assetjada sexualment. No té a vore amb la llengua, sinó amb una concepció ben estranya del que són els conceptes que fonamenten la democràcia i la vida en societat.
A mitjan diari m'espera Terra Mítica, que no és altra que esta, la valenciana, amb el que reflectix de comportament polític, econòmic i ètic que no començà amb Zaplana, però sí que pegà un bot qualitatiu com d'una papallona a un tifó. Però gires la pàgina i encara és pitjor, perquè topes amb Calor Fabra i Francisco Martínez, deixeble remuneratiu del primer i alcalde de la Vall d'Alba. Al començament del segle passat, no, l'anterior, un terç dels francesos empresonats en la badia de Cadis en vaixells van morir, segons ha estudiat la hitoriadora Lourdes Márquez. Ni tan sols en això no podria assegurar que hajam millorat massa quan veus la defensa del bombardeig israelià sobre Gaza.
Dius que Zapatero no fa més que cridar els immigrants, com si calguera que els cridaren. I a la millor sí que cal: sostenen el desenvolupament amb el seu treball, cuiden els nostres infants i els nostres vells. Els serveis, la construcció, el camp. Depenem d'ells.Rosa Pereda, «Esperando a los bárbaros», El País, 11.10.2006.
Per fi ha arribat el moment de reprendre Guerra i pau de Tolstoi. Batalletes i batalletes toca ara, i sembla que durant molt de temps. Una companya es deixa dur pel tòpic i em confirma que sí, que és cosa de l'estiu això de fer eixes lectures a l'engròs. Ella ha triat Steinbeck, El raïm de la ira, que li està agradant molt. I Takse voldria acabar ja d'una Rayuela de Cortázar, que no la té massa entusiasmada.
La iŀlusió del temps passat, eixe que sempre fou millor, impregna i interferix la nostra percepció. No cal anar molt llunt per a descobrir en les coves d'Altamira, en Viriat o en el Llibre dels fets l'essència més desitjable, pura i correcta del que poden ser les persones, les nacions o les llengües. I aquells que ho veuen aixina, tracen una ratlla que separa la perfecció del «com hem segut sempre», «sempre s'ha fet aixina», «sempre s'ha dit aixina» i les desgràcies i misèries del (seu) present.
El passat només és bo si el podem esmenar, que deu ser per això que l'actualitat no és perfecta al cap dels segles, perquè generalment preferim repetir-mos a esmenar-mos. I com que esta idea no és cap originalitat, dec estar repetint-me. Tinc esmena, però no l'he trobada encara.
He fet una prova hui: en lloc d'enviar directament una queixa al síndic de greuges, li he demanat a la conselleria d'infraestructures i no sé quants romanços més, és a dir, de Bonig Trigueros, que esmene una errada de gestió lingüística que té en el web, i que m'avise si pensa fer-ho i quan. Supose que no servirà de res i que hauré de recórrer al síndic, perquè Transparència Internacional (ti) ha vist una evolució positiva dels 2010 fins ara [pdf], però no m'estranyaria que fóra una partida de parxís estadística que estiguera jugant també la Generalitat valenciana. Jo no he sentit eixa evolució positiva. Espere estar equivocat i que siga real, que l'evolució que indica ti siga el fonament d'una millora en la gestió democràtica de l'administració pública valenciana.
E ele, pessoa politizada e, portanto, ciente do «beco sem saída» que é o nosso país, nem vai se dar ao trabalho de pensar sobre o assunto (e muito menos fazer algo a respeito), uma vez que essa nação é feita de pessoas naturalmente incompetentes e políticos naturalmente corruptos. Confere? Não confere. Na verdade, cidadão politizado, o problema, neste cenário, não é o Brasil. É você.Compte, també es fa servir la mateixa generalització al revés, en lloc de fer servir el menyspreu es pot fer servir la lloança gratuïta i sense límits, i es fa més encara barrejada amb l'orgull ferit contra els qui tracten d'exposar els problemes i de proposar solucions. Tal com clou l'article, i per mal que mos sàpia a voltes: «Se “isso” é mesmo o Brasil, a mudança só depende de nós.»
En una societat en què el poder es considera una via d'accés a la riquesa i on resulta normal fer regals, sobretot als poderosos, la corrupció és quasi inevitable.Frank Bealey, Diccionario de ciencia política.
Ho poden negar i fins i tot poden practicar l'estratègia de la desqualificació per simplista i fàcil, perquè és el que s'esdevé quan algunes veritats ixen a la llum després de lliurar-se de les capes de boires dialèctiques i conceptuals més o menys esotèriques. Pretenen no tan sols que el món no és simple, cosa que és certa i, alhora, fàcil de comprovar, sinó que no hi ha res que ho siga, i això ja és ben discutible, començant perquè eixa argumentació taxativa és ben simple i, alhora, mentirosa. El món és una acumulació de simplicitats, de simplismes i de ximpleries, vaja, i em deixe dur per la morfologia. I a voltes no cal que ho descriguen Pablo Iglesias ni Esperanza Aguirre, que també ho pot fer, sense la demagògia conjuntural dels polítics, Paul Krugman («Cantor y el fin de un movimiento», El País, 15.06.2014). Segons Krugman, podríem descriure aixina un cert «moviment conservador» americà (i podem estendre-ho sense problemes):
Un conjunt d'institucions i aliances entrellaçades que va guanyar eleccions tirant llenya al foc del malestar cultural i racial, però que va usar eixes victòries fonamentalment per a tirar avant un programa econòmic elitista, al mateix temps que proporcionava una xarxa de suport als lleials a la seua ideologia i a les seues polítiques.
El programa polític dretà de la caritat amaga sempre la necessitat dels pobres per a aguantar-la. Les societats justes no necessiten la caritat, que no és una virtut, sinó l'excusa dels explotadors. La passió dels inquisidors, que cantava aquell, per simple i cert que puga semblar.
Qui no suma, se n'ix. Hi ha bolífrafs que, si els tens molt de temps deixats en vertical amb la punta cap avall, se n'ixen per la cabota. N'ha han altres que els has de deixar aixina, si no vols que se'ls seque la punta i que no esscriguen. Cal paciència per a fer les proves i l'experiència et mostra quins són uns i quins són altres, perquè no tenen manual d'instruccions que ho explique.
Aixina és la vida, i aixina seran les eleccions sindicals que s'acosten després de l'estiu en les Corts, on no sabem si mos n'eixirem pel cap o per la cua. En tot cas, esperem continuar escrivint bona cosa de paperets per a provar d'aclarir tantes desídies pendents. Cotino Ferrer sembla que ja ha dit que ell no se n'ix, d'allà, de les Corts. Ja sabem què deu estar fent, doncs. El ciutadans haurien de tindre un procediment democràtic a l'abast per a traure'l i que deixe de «sumar».
El municipi de Xert (Maestrat) ha fixat eixa forma com a nom del seu municipi. A poc a poc la toponímia valenciana recupera unes funcions que no hauria d'haver perdut. L'ús de la llengua, llavors, avança almenys amb la política del retolet, tal com podem trobar fins i tot en la ciutat de València, amb els noms dels carrers. Com és previsible, això no consolidarà o augmentarà l'ús del valencià, tot i que sabem que l'imaginari que crea a voltes induïx a percepcions prou desenfocades sobre la realitat de l'ús de la llengua.
Bé, el problema és el de sempre, que la política i la gestió públiques que tenim no estan sotmeses al rendiment de comptes. Ni tan sols a l'informe o l'estudi previ de costs i beneficis... Almenys a estudis que no siguen falsos, com ara els que han permés i fomentat tants desgavells al llarg del territori valencià. I que els comptes de la Generalitat siguen falsos, bé, ¿qui no ho havia sospitat mai? Deu ser que vinc de córrer pel riu i estic acalorat: 6:44 + 6:28.
Un document em parla d'un topònim Traspalacio. Es suposa que està situat a la Diagonal del Palau d'Elx. Sembla que ha de ser Traspalau en valencià. En el web de l'avl diria que no apareix i trobe poca documentació sobre el cas en la xarxa. Sort del web Onomastica.cat, que conté un treball de Joan Castaño i Gabriel Sansano sobre la toponímia d'Elx, on parlen del «Molí de Tras-palau». Sense guionet ja va bé.
Trasllade papers d'un lloc a l'altre i trobe un telegrama de l'any 1995. En castellà, que també era un senyal de com es feen les coses en aquella (i en esta) administració valenciana. Si hagueren eixit «bé» eixes oposicions en l'rtvv, que ja quasi no recordava, ara em voria en un mal pas, probablement. O puga ser que no, que no ho saps mai com poden anar les coses. Al cap i a la fi, això de treballar és una casualitat connectada amb un interinatge en la Generalitat que va acabar de mala manera i amb la preparació d'unes oposicions a uns quants ajuntaments. Mirant-ho bé, no deixa de ser un tràngol hipotètic que m'he estalviat —a canvi d'uns altres que ja quasi no recorde.
Els del psoe han fet unes primàries i han triat nou secretari general, Pedro Sánchez... Bé, encara no, això ho ha de fer un congrés, però sembla que triaran el guanyador de les primàries. Diuen que molts en el pp han respirat descansats, perquè Eduardo Madina els semblava massa esquerranós (i supose que sabien que José Antonio Pérez Tapias no tenia res a fer en eixes votacions). Uf, com en la peŀlícula americana aquella d'humor, on un republicà considerava que el papa Woytila era un comunista. Els extrems no és que es toquen, és que no saps mai on estan, tot depén d'on penges el barret i d'on tens el cap. Per a alguns progressar, això que diuen el progrés, i en política això que diuen ser progressista, deu ser que et «regalen» un sac de Loewe.
«¡Ai, quina gràcia!, vol que l'atenguen en valencià.»Una zeladora del centre de salut de Crevillent, segons Ezequiel Moltó, «Un médico se niega a atender a un paciente por hablarle en valenciano», El País, 06.06.2014.
Em canviaren l'ordinador no fa massa, i el Salt no funcionava ni amb l'Open Office 4 ni amb el Libre Office 4, s'ha quedat en la versió 3 d'eixos programes. Els suggerixc als de la conselleria que n'actualitzen la versió. Certes, algun dia haurem de traure comptes sobre l'efecte que ha tingut eixe programa en conjunció amb la política lingüística d'inèrcia castellanitzant que han dut avant els governs del pp al País Valencià. Bé, hauríem de traure els comptes, sobretot si és que volem canviar el rumb cap a un destí més democràtic i respectuós culturalment. Perquè si no es trauen i es publiquen els comptes, mos farem la foto de sempre dels diners que aboquem abraçant eixos obèlixs de calbot tan amanosets.
Una resposta parlamentària m'induïx a mirar el web del Consorci de l'Hospital Universitari de València: xe, ¿en quines llengües diries que el pots trobar? Exacte, no està en valencià. Però sí que té versió en espanyol i anglés. Naturalment, com que hi tinc la mà trencada, faig la reclamació corresponent davant el síndic de greuges valencià. I algun dia hauré de traure p>comptes jo també de la meua activitat de formigueta insurrecta.
Torne a volar pel riu. Bé, esta volta, la primera, només he planejat, cap avall, cap avall. En total: 6:38 + 6:30. Lent i un poc descompensat. És el primer dia després de la temporada de futbet. Espere que, si tinc ocasió durant la resta de l'estiu, ho podré millorar. Com quasi tot en esta vida, és cosa de pràctica, de persistir.
I, persistent, per poc que ho semble, és l'existència del web Eines de Llengua, de les fitxes i del Multicerca, que estan en la xarxa des del 1998, qui ho diria, i sense saber massa bé si calia. Com que estic revisant el Multicerca, per a fer la versió que s'ajuste a l'html 5, vaig comprovant els funcionament dels cercadors i la codificació que fan servir. Perquè hi ha qui fa anar l'iso-8859 i qui fa servir l'utf-8, i fins i tot qui fa servir els dos segons les pàgines. No hi ha massa consens encara en tot això i, per tant, he de fer dos versions de la pàgina. No canviarà molt i tindran un aspecte un poc passat —la qüestió estètica no l'he acabada de resoldre—, però espere que continue funcionant mitjanament bé. Si més no, a mi em fa paper.
Si tinguérem sempre present que la institucionalització nominal de les llengües és un fet polític més, podríem evitar caure en la sensació bel·licosa que tenyix el que hauria de ser un debat sobre un efecte ben explicable dels processos socials i polítics injusts que patim en la nostra societat. És normal que deixem de tant en tant de banda el debat sobre eixos processos, perquè els tenim molt sabuts i es veu que no mos sentim massa capaços de millorar-los.
Veig negatiu que pensem que hi ha unes genuïnitats millors que altres (o uns processos denominats «interns» que justifiquen canvis lèxics o morfològics) parlant de llengües, perquè és una manera d'enfocar la qüestió que té més a vore amb ideologies com el racisme (que ha impregnat històricament la reflexió sobre la llengua) que amb una explicació científica i humana del fet lingüístic.
Per ara, jo només he sentit la confusió de «lis» (els) i «lo» (ho) en persones que parlen en castellà habitualment, o que han estat educades en un context més influït pel castellà del que ha segut el meu (en Tavernes de la Valldigna). ¡I això que jo vaig arribar al poble parlant en castellà! Usaven eixes formes algun amic o conegut meu i, actualment, senc que ho fa prou sovint la diputada Mireia Mollà Herrera. Els ho corregim, perquè la llengua és un fet social i polític que gestionem aixina.
No cal acalorar-se més pel símptoma (tant si es tracta de l'extensió d'un fenomen dialectal, si ve del castellà o si mos sembla que «equilibra» el sistema): el problema de fons és polític, i ja sabem que haurem de rascar molt en eixe sentit. I més encara si la solució per a l'ús escrit del valencià consistix a escriure en castellà, traduir-ho amb el Salt i difondre el que haja eixit en eixe valencià de màquina. Això ho fan en les Corts Valencianes molts dels qui fan anar la màquina d'escriure en els grups parlamentaris. I aixina es cova també la llengua del futur.
So supply-side economics fills a need backed by lots of money, and the fact that it keeps failing doesn’t matter. [...] Faith in tax-cut magic isn’t about evidence; it’s about finding reasons to give powerful interests what they want.Res que no sabérem, però convé que mos ho repetixquen, almenys tant com mos repetixen la cançoneta fantasiosa sobre els diners que repartixen els rics. I, a més, podem repensar un poc sobre tot això de l'economia amb Ha-Joon Chang, «How to 'Use' Economics» (The Huffington Post, 17.06.2014):
Cui bono? Economics is a political argument. It is not - and can never be - a science; there are no objective truths in economics that can be established independently of political, and frequently moral, judgments. Therefore, when faced with an economic argument, you must ask the age-old question 'Cui bono?' (Who benefits?), first made famous by the Roman statesman and orator Marcus Tullius Cicero.I si ho adobes amb «Los que negaron la burbuja inmobiliaria», et sorprens i descanses alhora, perquè a pesar del que sembla, mos enganyem. Ara cal mirar a qui beneficien (quasi sempre) els «errors».
¿En quin sentit és responsabilitat teua el fet de viure en l'entorn adequat per a que tu i les teues habilitats sigau ben productius en l'economia actual? ¿Com, exactament, vas triar nàixer amb els pares «correctes»? ¿Per què, al final, els resultats positius no són el producte només d'una sort gens mereixcuda?J. Bradford Delong, «Unjust Deserts», Project Syndicate, 31.05.2014.
