Si tinguérem sempre present que la institucionalització nominal de les llengües és un fet polític més, podríem evitar caure en la sensació bel·licosa que tenyix el que hauria de ser un debat sobre un efecte ben explicable dels processos socials i polítics injusts que patim en la nostra societat. És normal que deixem de tant en tant de banda el debat sobre eixos processos, perquè els tenim molt sabuts i es veu que no mos sentim massa capaços de millorar-los.
Veig negatiu que pensem que hi ha unes genuïnitats millors que altres (o uns processos denominats «interns» que justifiquen canvis lèxics o morfològics) parlant de llengües, perquè és una manera d'enfocar la qüestió que té més a vore amb ideologies com el racisme (que ha impregnat històricament la reflexió sobre la llengua) que amb una explicació científica i humana del fet lingüístic.
Per ara, jo només he sentit la confusió de «lis» (els) i «lo» (ho) en persones que parlen en castellà habitualment, o que han estat educades en un context més influït pel castellà del que ha segut el meu (en Tavernes de la Valldigna). ¡I això que jo vaig arribar al poble parlant en castellà! Usaven eixes formes algun amic o conegut meu i, actualment, senc que ho fa prou sovint la diputada Mireia Mollà Herrera. Els ho corregim, perquè la llengua és un fet social i polític que gestionem aixina.
No cal acalorar-se més pel símptoma (tant si es tracta de l'extensió d'un fenomen dialectal, si ve del castellà o si mos sembla que «equilibra» el sistema): el problema de fons és polític, i ja sabem que haurem de rascar molt en eixe sentit. I més encara si la solució per a l'ús escrit del valencià consistix a escriure en castellà, traduir-ho amb el Salt i difondre el que haja eixit en eixe valencià de màquina. Això ho fan en les Corts Valencianes molts dels qui fan anar la màquina d'escriure en els grups parlamentaris. I aixina es cova també la llengua del futur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada