Decau l'enyor

Ha segut un bon moment per a redescobrir l'esperit de l'Adrià Puntí.

Cita dominical / 393: Frans de Waal

Com més menyspreem la inteŀligència animal, més estem demanant a la ciència que tinga fe en els milacres al parlar de la ment humana.

Frans de Waal, «Lo que aprendí haciendo cosquillas a los simios», El País, 15.05.2016.

No s'han de cremar mai

En qualsevol poble, petit o gran, «les cartes d'amor no s'han de cremar mai». Algú que pot ser que no n'haja escrit mai les llegirà. O voldrà que li les lligguen.

Xarrem sense voler

«Saludarem tots ets ocells que ens miren»... «¡Hola, patxarell!», que dia ma tia.

El borni il·luminat

«Ric i visc a les tenebres», canta Bikimel en El borni. I els jocs de veu que fa iŀluminen la fosca.

L'entretemps ha passat

Al mes de maig d'enguany la primavera se li ha entravessat. El barber em demana si toca tallada d'entretemps o d'estiu. És una pregunta retòrica, perquè l'entretemps deu haver passat sense que quasi ho notàrem. Les panderoles roges ixen a passejar.

Els pésols lingüístics

Com és de simple llevar-li la raó a algú: digues que diu i remata la faena. Digues que diu i no digues que això que dius que diu, ho dius tu perquè et convé que ell ho diga... Ja que, en realitat, ell no ho diu. El castellà (l'anglés o el francés) és una «llengua opressora»... Sí, s'ha dit molt, perquè és una metonímia fàcil de fer i aprofita per a despistar. I és una llàstima que «els nostres» ho diguen, perquè les llengües no són opressores, sinó les persones i els règims polítics o les legislacions que imposen. Però per a alguns el «problema» són els diccionaris plens de manlleus i calcs de la llengua opressora... Com si Mendel no haguera explicat què passa amb els pésols.

La vida és un afer complicat

La tossuderia pot ser una virtut, però no és un argument ni una raó. A més a més, el desig, per tossut que siga, tampoc no és una base argumental que puga justificar una arbitrarietat en una administració democràtica. Pareix mentira, però aixina passen les hores, els dies i, de sobte, t'adones que els anys, i esteu asseguts negociant sindicalment, i pareix que sigau els mateixos, però no, les aparences sempre són enganyoses i la familiaritat és molt aparent. Tal com diu Quimi Portet, «la vida és un afer complicat, fem el que podem».

Cita dominical / 392: Soledad Gallego-Díaz

Les úniques persones normals són aquelles que u no coneix massa bé, dia el comediant nord-americà Joe Ancis, i Fernando Pessoa, el poeta portugués, recalcava que les persones són totes excepcions a preteses regles que no existixen. Aixina que la normalitat és cosa inexistent en la vida quotidiana.

Soledad Gallego-Díaz, «Menos días históricos, más debates», El País, 08.05.2016.

La llengua que convé

Els parlants interessats en això de la prescripció normativa solen consultar els diccionaris per a comprovar si la llengua que parlen es correspon, poc dalt o baix, amb la llengua que els sembla que convé parlar. Això dels registres s'ha interpretat bastant al revés per ací: les elits econòmiques encara parlen quasi sempre en castellà, i les suposades «elits» culturals que haurien de reforçar el valencià, tenen massa tirada a la submissió lingüística i a la hipercorrecció. El dnv de l'avl encara no té versió en paper, però convindria que la tragueren, perquè això permetrà difondre la idea que parlem la llengua que convé parlar, almenys en valencià. I alguna dia podria ser la dels diaris i els mitjans audiovisuals. Milacre fóra.

Lectura sancera

A bacs i redolons acabe de llegir un llibre. L'última part, com és habitual, l'he llegida en estat d'oblit de les tres quartes parts anteriors, que vaig llegir més seguides. Com que vaig ratllant i anotant mentres lligc, comprove que sí que me l'he llegit sancer, perquè el rastre del boli m'ho indica. I ara supose que hauria de fer fitxetes sobre cada idea, tema o personatge, però això ja ho faré segurament quan ho oblide tot.

Acadèmia bàsica

Mos arriba a la faena la Gramàtica valenciana bàsica de l'avl. Sort que té versió en PDF descarregable en el web acadèmic, perquè la lletreta de pal sec menudeta amb què l'han editada, a certes edats, ja no és una lectura fàcil. Enn fi, es suposa que no n'hem de fer massa ús, ja que tenim la gnv (també en pdf), però ho haurem de comprovar més a fons, ja que observe que hi ha dades o precisions que no apareixien en la gnv. Segur que seran útils, encara que siga per a discutir-les.

Contra el temps

Està si plou, no plou, però ixc a córrer al riu. No ha plogut. He vist més merles que en la vida. N'hi havien amb el bascoll gris, cosa que no havia notat mai. Mentres corria, com un gamo —que dirien alguns en la Vall—, anava pensant en el temps que em passava fregant —que és eixe aire contra el que mos movem correguent sempre contra eixe rellonge—, en els problemes laborals relacionats amb l'augment de faena que no ha estat compensant amb un augment de plantilla, en les maganxes que mos volen fer un «companys» amb les gratificacions per excés horari i en vora vint-i-cinc anys de dos telefonades setmanals, tirant per baix, i ara em queda el tic de pensar que és hora de telefonar. Però no.

¡Hola, bonico!

No fa massa anys no s'havia estés tant l'ús del qualificatiu guapo -pa. Durant un temps, quan jo estava encara en la vintena, cap als anys noranta, s'estenia (o tornava a prendre força) l'ús de bonic -ca —al costat del bonico -ca, (i fins i tot de bonicot -ta en persones ben expressives). Però em va sobtar fa unes setmanes sentir que uns familiars meus de Carcaixent utilitzaven sistemàticament la salutació «hola, guapo!». Eixe guapo allà on abans hi havia bonico, preciositat, pelaïlla (alcoiana)... i, per a completar el lot, un pessic a la galta, dos besades intenses i sonores amb abraçada, fins i tot un batecul.

Retalls de cinema i vins

Per fer un poc de temps, vaig buidant una miqueta la muntonada de diaris. Tope amb la necrològica de Setsuro Hara, «llegenda de l'actuació i musa de Yasujiro Ozu». I això em servix per a recordar que encara tinc pendent de vore un bon grapat de films japonesos de mitjan segle xx. Cinema bo n'hi ha molt sense haver d'anar-se'n al Japó, com ara Jagten, film danés del 2012 que mos va deixar impactats fa uns mesos. I a banda d'això, també apareix entre els retalls de diari una llista de vins a bon preu. Uf, massa coses a fer i estem començant la setmana.

Cita dominical / 391: Manuel Vicent Recatalà

Feliçment les places de bous prompte seran mostrades pels guies als turistes com a espais on antigament es celebrava una carnisseria que alguns denominaven cultura, quan no era més que una barreja substancial de runa, sang, mort, senyoritisme i caspa.

Manuel Vicent Recatalà, «El arrastre», El País, 08.05.2016.

Societats en contradicció

Si mos contradiem constantment, deu ser que trobem un plaer que mos obliga a provar-ho repetidament. El plaers propis justifiquen massa sovint el patiment dels altres. I aixina funcionen les nostres societats, encara, a través d'Eurovisió i a través de les concertines que retallen la roba i els drets humans.

El parèntesi obert

Veus que el parèntesi s'ha obert i, mentres arruixes les plantes, penses que estàs enrunant el terra, escures i deixes els plats sobre el torcamans per a que s'eixuguen, per fi talles la goteta del vàter que tanta nosa li fea, plegues el tovalló i el tapet i els alces en els mateixos calaixos, esgarres papers i més papers inútils. Saps que el parèntesi s'ha de tancar, però no saps encara quan. Pot ser que quan l'orquídia alce el cap de nou.

Recomptes parcials

Ara que no puc evitar fer petits recomptes parcials de tot un poc, veig que la idea que tenim sobre una persona parla de mosatros quasi tant com parla d'ella. És possible que descrigam igual una mateixa persona i, en el fons, pot ser que cada u estiga pensant en una idea del tot diferent, pot ser que estigam fent «valoracions» contradictòries a partir d'un acord superficial en les paraules. Les converses giren i giren al voltant de cada realitat sense arribar a ser mai del tot coincidents, ni tan sols del tot acceptables ni tan sols compartides. I, en el fons, això de ser responsable i conseqüent és un esforç personal que no és sempre socialment acceptat. L'absolució és barata; la comprensió és impagable.

Calaixos i armaris del passat

Els calaixos i els armaris preserven els rastres dels records i els oblits, empaperats amb floretes dels anys setanta, plens de roba plegada antiga, bosses de mà velles que encara contenen tiquets de metro i cites amb el metge, unes quantes fotos perdudes i cartes amb segells estrangers. El passat ressona en l'aire que ix quan els obris.

Volta per les Foies

No havia passat mai, fins hui, per les Foies (també Foes), dalt de Simat, abans d'arribar a Barx. El dia era plujós, estava ben núvol, però es va obrir el cel quan vam decidir pegar una volta per allí. És un lloc encara impressionant, sobretot en un dia com hui, quan està buit. L'entorn i la vegetació són els típics de la zona, però amb uns verds i rojos pujats per la pluja d'estos dies. Ah, i allà baix, la Valldigna i més enllà.

Quant al cim redó com un barret que hi ha per allà, hauré d'aclarir si és Penalba o Penyalba. Allà a la vora i poc que en sé.

Molts anys

Dilluns inversemblant, recorrent el poble mentres plou. Torne el llibre acabat de començar a la biblioteca. Dissabte dien «molts anys». L'explicació, hui: que vaja per davant (de tu) o que pugues pregar per ella.

Cita dominical / 390: Federico Revilla

HUMILITAT. Com que es tractava d'una virtut desconeguda per als antics, la seua alegoria no té antecedents clàssics. La humilitat va ser proposada pel cristianisme i va rebre posteriorment algunes representacions en figura femenina, amb la mirada cap avall i el braços plegats sobre el pit, sovint xafant o menyspreant visiblement corones, adorns i riqueses.

Federico Revilla, Diccionario de iconografía y simbología.

La Q per la G

Esmene unes quantes vegades la G i en faig una Q en els impresos on apareix el meu nom. Estan llegint el carnet, però escriuen per inèrcia en la versió doblada de la realitat. Cendres de maig.

Horari de l'últim moment

D'11:42 a 12:14. Se'n va l'aire, se'n va el corrent, se'n vénen els records.

Un poquet de cendres

Al circ de la Safor deixàrem un poc del gel dels temps passats, ja fa uns anys. Ara me s'ha quedat la imatge —pot ser que siga una foto que fa temps que no veig— d'aquell passeig que havia d'airejar aquella tristor que no se'n pot anar mai. No del tot. Hi haurem de tornar amb unes poques cendres que adoben aquell futur que ja és un record.

Va sent no res

A poc a poc va sent no res:

A voltes un gust amarg
Una olor roín, una rara
Llum, un to en desacord,
Un contacte que desgana,
Com realitats fixes
Arriben als nostres sentits
I mos pareixen que són
La veritat no sospitada...

Versió per a un adéu d'un fragment de poema de J. R. J. a l'inici de Nada de Carmen Laforet.

Ben avall del somni

Un ensurt, es vessa l'aigua del temps, se n'ix, se'n va per baix de la porta, escales avall, s'escola carrer avall, ben avall, sense mirar arrere, avall.

La música del temps

El temps —eixa magnitud de quasi tot— me se fa present quan una xiqueta de dotze anys es planta davant del faristol nou, fa sonar en la flauta la partitura i no reconeix que la cançó que interpreta és «Yesteday» dels Beatles. Ni tan sols la reconeix en el vídeo de Youtube. Pense en el temps, però en realitat es tracta de la distància que hi ha entre tindre varietat a l'abast, haver aprés a sentir i a escoltar o deixar-se dur per una radiofórmula més o menys còmoda i conformista. Hi ha temps. Al capdavall, el té tot per davant, per sort per a ella.

Cita dominical / 389: Robert L. Cooper

En la mesura que la planificació lingüística està dirigida en última instància a aconseguir finalitats no lingüístiques, és preferible, segons jo ho veig, definir la planificació lingüística no com els esforços encaminats a resoldre problemes lingüístics, sinó com aquells orientats a influir en el comportament lingüístic.

Robert L. Cooper, Language planning and Social Change, adaptació de la traducció castellana de José María Perazzo.

Llengua d'arròs

En un anunci d'arròs de la marca sos les xiques de l'equip espanyol de natació sincronitzada fan la banda sonora comptant fins a huit en català. Es veu que l'arròs té tirada a l'ús del català, ja que l'arròs La Fallera també en deixava alguna en aquella campanya sobre un valencià que no sabia fer paella. En més de trenta anys de suposada convivència lingüística, això hem avançat en el camp del multilingüisme televisiu. I ara, en la televisió per Internet, mos «deixen» sentir la versió original de Merlí. Poca màgia, en tot cas.

Aprenent en xarxa

Em passa pel cap pegar una mirada arrere. Consulte alguns dels primers missatges d'un dels meus comptes de correu més antics (en Yahoo!). Recula fins a l'octubre del 2003. Abans tenia un altre compte (@usa.net) que em sembla que va desaparéixer de la nit al dia. Fa tretze anys, i ja estàvem fussant en els diccionaris i llibres per a llançar dubtes, propostes i idees a la xarxa. I els debats de les llistes eren pareguts als d'ara, que es veu que mos repetim molt però (¿o perquè?) aprenem poc. Poc, però algunes perles hi ha en la collita que segurament he apuntat en algun lloc. N'hauria de fer un índex, per curt que siga.

Puga ser que la millor lliçó d'eixe caminet en xarxa haja segut aprendre a callar (de tant en tant).

L'alipàparo i els serenatos

D'una manera genèrica una companya de faena fa referència als alipàparos, eixos bovos o babaus genèrics que hi ha a tots els llocs. No recorde ara de què estàvem parlant, de l'aiguabovo, crec, que tampoc apareix en els diccionaris habituals. Em centre en alipàparo i resulta que hi ha ben poques referències en la xarxa sobre eixe terme.

Pel que fa a l'origen, no en trobe cap pista. Només formes semblants que hi podrien tindre alguna relació:

En castellà, páparo (drae): 'aldeano u hombre del campo, simple e ignorante, que de cualquier cosa que ve, para él extraordinaria, se queda admirado y pasmado'.

En nàhuatl, papalotl o papalote: 'papallona' (o també 'catxirulo').

En tagàlog, papero, aliparo i paroparo: 'arbre' (o també 'papallona').

I poca cosa més. Com que no crec que siga res que mos vinga de les Filipines, supose que deu ser cosa de la primera mitat del segle xx, no sé si una obra de teatre o una cançó popular, o qualsevol anècdota prou bona que donara lloc a l'ús del terme. Una cosa com la que pot explicar els xàmbits (o els serenatos de la Vall).

Als peus del Daix

Han tardat un poc per una indisposició de la persona encarregada, però el servei de consultes de l'iec ha respost:

En relació amb la vostra consulta, la forma més habitual en català és Estat Islàmic i la forma d’ús més general internacionalment és l’anglesa Daesh. Si tenim en compte que la sigla remet fonamentalment a Estat Islàmic, resulta estrany adaptar-la i, per tant, no se n’ha fixat una forma pròpia en català. Podeu documentar aquestes formes al portal ésAdir, per exemple, on es recull com a forma principal Daesh i com a secundària Estat Islàmic amb l’objectiu d’aconseguir-ne una identificació ràpida i sense possibilitats de confusió.

És a dir, que no s'han volgut mullar. Perquè, bé, això que «no se n’ha fixat una forma pròpia en català», es deu al fet que, per exemple, l'iec preferix no mullar-se. Mentrestant, podem localitzar cada vegada més la forma Daix (El Temps, tv3) (fins i tot Al-Daix: Wikipedia).

És possible que no calga acabar-ho d'adaptar, ja que es tracta d'un acrònim i no de l'adaptació de possible la paraula àrab comuna que sone més o menys dàïx.

Govern aleatori

No hi ha hagut acord ni pacte per a conformar un govern espanyol. Per a este cas, en lloc de dur-mos a unes noves votacions —que podrien donar el mateix resultat—, s'hauria de fer un sorteig entre els diputats. Es formaria aixina un govern aleatori entre els membres de la cambra, però que podria estar ben fiscalitzat pel congrés dels diputats i hauria de ser responsable davant de la representació de l'electorat, i no com ara. Al cap i a la fi, es suposa que es tracta d'això, de tindre uns poders que es contrapesen i no de tindre un parlament segrestat per l'interés partidari de disposar del govern, que és el que s'esdevé massa sovint. Podríem fer la prova un temps, a vore si funciona. Però no serà aixina, és clar, farem eleccions de nou i vorem per on cau d'ací a sis mesos més d'angoixa.

Els evasors de la pàtria

Ahir va aparéixer en eixos papers Hernández Mancha —i en més històries que va embolicar ell solet quan volia salvar-se patriòticament— antic —i breu— president del pp als anys huitanta. Hui la dona de Juan Luis Cebrián. Demà, vorem./

Vaig conéixer tot això de les empreses teues que gestionen el lloguer del teu pis o ta casa que els pagues a ells, a eixa empresa teua, doncs, amb el cas de Josep Piqué, a mitjan anys noranta (veg. El País), que tenia una cosa semblant (Loreto Consulting) per motius d'optimització fiscal, que és el motiu que hi ha darrere dels pròcers de la seua pàtria que apareixen en els «papers de Panamà». Dis-ne «optimització», dis-ne «evasió», dis-ne «frau», digues com Samuel Johnson (segons James Boswell):

Patriostism having become one of our topics, Johnson suddenly uttered, in a strong determined tone, an apophthegm, at wich many will start: «Patriotism is the last refuge of a scoundrel.»

Cita dominical / 389: Alexandre Galí i Coll

La frase s'allibera quan el subjecte governa els seus elements d'expressió i els fa jugar al seu gust per dir allò que vol dir, de la manera que ho vol dir.

Alexandre Galí i Coll, «L'alliberament de la frase».

En un GIF

Espere que un llibre i una rosa en una animació gif barrejat amb una foto valga també en un dia com hui. Em costa mitja vesprada de fer amb el Gimp. L'envie pel Hangouts. Per a un xiquet eixes «lectures» sentimentals poden ser molt importants.

El futbet mos retrata

Mos han pegat un repàs en el futbet. Cert que érem hui —com massa voltes últimament— un equipo improvisat de desconeguts i sense porter qualificat. I un a un, no érem inexperts, però hi havia un batibull de caràcters sense lligam. El qui corre sense saber cap a on, el qui no corre a buscar la pilota, el qui s'enganxa la pilota al peu fins que li la furten, el qui sempre tira cap al lloc més embolicat, el qui repartix joc i, per tant, no té mai la pilota, el qui s'espanta de rebre-la, el qui ja no està per a certes coses i no deixa d'intentar-les... Bé, i més que n'hi han. No és cosa de l'edat, sinó de tindre el cap en la faena. I el futbet mos retrata. I no exagere, mos retrata per a jugar a futbet. A fora, segur que tenim més trellat. Malament aniríem.

L'ètica pels ulls

A voltes em demane si deu funcionar eixa declaració d'intencions que et fan firmar abans d'entrar als eua. Supose que no. Amb tot, crec que sí que té un poc de valor ètic o moral, valor que deu reconfortar psicològicament. I això sempre és important. Quan discutixes amb algú que comença a renegar per alguna cosa, a més de mirar-lo als ulls i no vore-hi res, li pots demanar si renega perquè només mira per ell. I podríem buscar en la declaració si havia firmat el punt que diu «no discriminaré ningú injustament».

L'oportunita de Babel

La legislatura està oferint canvis en els hàbits i les pràctiques polítiques que poden ser positius, fins i tot en el cas dels errors. És important encertar-la, perquè això crea una cultura positiva. Però quan es dóna el cas de l'error, cal recordar que per baix hi ha la possibilitat d'encertar: reconeiximent i esmena. Ara mos toca esmenar-li administrativament el nom a la vicepresidenta Mónica Oltra Jarque.

Sí, l'error estava a considerar que això del valencià és una cosa religiosa i que cal mostrar la fe del convers per a participar-hi. No, no passa res si et dius Mónica, José, Nathalie o Matthew. No, no és cap tema del valencià, sinó una qüestió de dret fonamental, de legislació valenciana, estatal i europea i, en conseqüència, de riquesa cultural i lingüística. Si és que reconsiderem Babel com a oportunitat en lloc d'entendre-la com a maledicció.

Serveis lèxics

Em van respondre ràpidament els del Termcat sobre això del Dàïx (daix; o daesh, en anglés), encara que fóra per a dir-me que ells no s'ocupaven dels noms de les organitzacions —criminals o no—. Em recomanaven que enviara la consulta a l'iec. I es veu que ací caldrà tindre paciència. Al cap i a la fi, fa no sé quants anys que tenen una gramàtica provisional penjada en la xarxa (diuen que conclouran enguany, d'ací a unes setmanes o mesos). Tenint en compte el temps que han estat pegant-li voltes, espere que s'hagen adonat que mentres ells badallaven la llengua anava fent camí.

Parlant de fer camí, els he demanat als de l'avl que incloguen càtering (adaptat aixina en el gdlc, l'Ésadir i diversos llibres d'estil periodístics) en el dnv, on encara apareix com a terme anglés i on no apareix encara el sinònim servei d'àpats. Amb estos serveis de suggeriments, anem farcint els diccionaris.

Música per a xiquets

La Siciliana de Fauré m'ha ocupat la vesprada. Totes les versions són la mateixa peça, però és cosa de vore com unes i altres arriben de manera diferent. Els xiquets practiquen la flauta en el conservatori perquè fer música encara es considera que és una activitat formativa positiva per a la societat. Penses que quasi pareix mentira mentres et preguntes quan comença a anar el carro pel pedregar. El cambrer jove del restaurant xinés, supose que fill dels amos xinesos, mos atén en valencià. El carro dels pobles, que encara que també travessa pedregars, va avant.

Cita dominical / 388: Paul A. Baran

Un sistema econòmic que presenta uns costos socialment necessaris de la classe d'aquests, ha deixat de ser, ja fa temps, un sistema socialment necessari.

Paul A. Baran, «La publicitat», dins de Llegir l'economia. De Keynes fins ara, a cura de Francesc Roca, traducció al català de Ricard Torrents.

L'altra cara

Una de Benimarfull, un d'Eliana, una de València i un d'Elx. És un acudit que sabem per què comença aixina i acaba que s'acaben de conéixer mentres dinen en un restaurant ne taules veïnes. Tots viuen en Elx des de fa uns anys. La de Benimarfull reconeix que parla en valencià amb la família. I no cal que avancem més la història, perquè no la vaig acabar de sentir. La carta del restaurant tampoc no tenia versió en valencià. Ah, també són una part important de la imatge i dels valors del nostre país. Tan simple com encomanar que per l'altra cara hi haja la versió en valencià.

Gota a gota

Repassen en La Sexta Columna els vint anys de l'aznaritat. No sé sé calia, hui que ha renunciat a les seus funcions actuals el ministre espanyol «en funcions» Soria. Se'n va i en pau, amb cara de tindre tota la raó, i això que segur que ell sap tota la veritat. I sembla que els molesta a alguns el goteig amb què mos subministren els periodistes la informació dels papers de Panamà, hi veuen un poquet de falta d'ètica i un pèl de manipulació per a causar més efecte en la societat. Doncs, sort que graduen la informació, perquè si mos la posaren tota de colp, no sé si rebentaríem o mos quedaríem més allà que ací.

L'aznaritat sí que era un goteig i va fer un bon clot.

Eficiència sense papers

Mos enterem per la premsa que hi ha una denominada iniciativa per a aconseguir el «paper zero», sintagma que pareix que indique un tipus de paper o una grandària, però que es referix a estalviar paper en la tramitació administrativa. És una iniciativa política necessària i que s'hauria d'aplicar prompte i àmpliament. Ja posats, n'haurien pogut dir «administració sense paper», «estalvi de paper» o també, vaja, «sense papers», «cap paper», «zero papers»...

Ah, és clar, relacionat amb això, a alguns diputats els haurien de fer la raó per a assenyalar-los que és ben poc alliçonador i pareix més aviat una mostra de filibusterisme aigualit, però filibusterisme en el fons, això que fan de repetir cinc-centes i tantes vegades la mateixa pregunta per a referir-la a cada poble del País Valencià. Estalviaríem paper, llum i recursos administratius que simplement facen una pregunta que val per 542 com a mínim: «¿Quantes aules de primària n'hi ha a cada poble del País Valencià?».

Qualsevol cosa

Un company becari informàtic es pensava que no li donarien la beca perquè no sabia prou valencià. Li l'han donada. Certament, no en sabia prou. Ara pensa que el valencià sobra, que amb el castellà ja n'hi ha prou. És a dir, com això que diu Bertín Osborne: que tots faríem qualsevol cosa per pagar menys imposts, per no haver d'aprendre llengües, per no haver-te d'alçar cada matí... Hi ha gent que troba una solució molt fàcil per als seus problemes: que els tinguen els altres.

L'estudi del requisit

Estava buscant un article de Josep M. Mestres en els volums de la Revista de Llengua i Dret d'inicis dels noranta —volia trobar on es parlava d'indicar el femení de les paraules repetint l'última lletra que no variava respecte del masculí— i vaig topar amb un fum d'articles sobre el requisit lingüístic. I estan tornant a parlar d'eixa matàfula que encobrix la discriminació lingüística dels valencians com si no s'haguera escrit ni estudiat ni revisat ni regulat res durant vora trenta anys. Podríem començar pels articles detallats i raonats de Jesús Prieto de Pedro i acabar amb la llista de normes i proves que imposen el coneiximent i l'ús dels castellà per damunt dels suposats drets dels ciutadans a fer ús de les altres llengües «vernissades» d'oficials.

El requisit de la polèmica

Dien dos opinadores de la cadena ser de València que això d'introduir el requisit lingüístic per a ser treballador de l'administració pública és molt polèmic. Curiosament, no explicaven com era possible que, si tan polèmic era, estiguera instaurat en castellà.

Cita dominical / 387: David Paloma Sanllehí

Diuen els entesos que la història està farcida de victòries enganyoses per als qui es creuen vencedors.

David Paloma Sanllehí, «Pírric», Personatges convertits en paraules.

La confiança panamenya

Estic esperant que ixquen els àugurs i taumaturgs de capçalera a profetitzar les catàstrofes econòmiques, borsàries i financeres derivades de la confirmació «panamenya» que les elits no tan sols són extractives, sinó que són evasores fiscals..., uns lladres, sintetitzant. ¿O és que la inseguretat i la desconfiança dels «mercats» només la provoquen els comptes clars, el dret de vot, la redistribució de la riquesa, la justícia social, l'abolició de l'esclavitud, la regulació dels fluxos migratoris, el dret d'asil, el control democràtic, la separació de poders, la igualtat de dones i hòmens i tots eixos valors de gent massa malpensada?

Estats de ficció

La ficció cruel de les retallades socials i el dèficit immoral, el milacre de la violació impune dels drets humans contra els immigrants i els refugiats, els aforaments somiats i els sobresous interminables, la desigualtat privilegiada, tot això s'ha de pagar i es finança amb els imposts. Amb els diners dels afectats que s'ho miren per la televisió; els dels que suren, que ni tan sols s'ho miren, al Panamà.

Temors etimològiques

Hui mateix ha aparegut en les Corts una iniciativa parlamentària que esmenta un dels noms d'una organització terrorista que en té diversos. En versió anglesa, Daesh. Els he demanat als del Termcat si preferixen Dàïx (transcripció meua del que lligc en àrab), si en preferixen un altre o si mos quedem amb la versió anglesa.

Mentres sona «El pi de Formentor» de Maria del Mar Bonet em demane perquè hi ha paraules que em provoquen una temor fosca només de pensar-les. I damunt t'has d'entretindre fent-ne l'etimologia i la transcripció.

L'opinió de l'herbeta

N'hi ha un poc de rebombori amb el manifest del grup Koiné. Mirant els noms que firmaven el manifest, esperava un poc més de consistència tècnica i argumental. Al cap i a la fi, es suposa que l'objectiu està clar i és compartit per tots els qui mos peguem carxots en algunes llistes d'Internet, tot i que comence a dubtar-ho quan la crítica o el contraargument es resumix en «¡ja et conec, herbeta, que et dius marduix!» Les persones s'haurien de respectar; les opinions, són molt discutibles, canviants i no han de ser respectades.

Govern deslocalitzat

El govern espanyol de Mariano Rajoy es deslocalitza davant el parlament: no és un govern en funcions, és un testaferro panameny. Algun dia mos ho hauran de dir clarament algun dia els qui porten els comptes públics: tots tenim alguna empresa deslocalitzada en Panamà. I com més pobre sigues en Espanya, més en tens en Panamà. Allà tampoc no responen.

Els papers

Mos vam quedar atents a la pantalla, perquè l'anunci de l'exclusiva que mos venien per La Sexta va fer efecte. I a poc a poc anàvem sentint de nou aquella indgnació i aquell malestar, tot barrejant-hi esta volta molta més tristor —enlloc de l'alegria de l'encert— per la dimensió social dels implicats: els papers de Panamà. I ara toca esperar, altra volta, sorpresa, grandiloqüència, silenci i oblit. Enmig de la mar en una pastera o en vaixell d'esclaus, entre els casups d'immigrants entre tarongers d'ací o de refugiats d'allà on siga, hi ha negoci: els euros es coven en la misèria i arriben al paradís.

I encara havíem de vore l'entrevista d'Évole a Mariano Rajoy Brey, president del govern espanyol en funcions. El recull de tòpics i males cares que va deixar anar Rajoy són ben descriptius i haurien de ser suficients. Esperàvem molt més de Jordi Évole, moltíssim més, ¡ho esperàvem tot!, com ara que aconseguira que Rajoy ¡dimitira eixa mateixa nit! I no, això hauria de ser cosa del trellat de cada u.

Cita dominical / 386: Cesare Segre

El fet fonamental és que cada model del món implica un antimodel.

Cesare Segre, Principios de análisis del texto literario, a partir de la traducció castellana de María Pardo de Santayana.

Moments desmanotats

Ahir vaig tindre un moment desmanotat i em vaig carregar el contingut d'una pàgina del web. Anava a fer-ho tot pols..., i quasi. Naturalment, no tenia còpia de seguretat a mà. Dimarts que ve, en l'altre ordinador. Això em fa pensar que, per tal de resoldre la gestió de tantes pàgines, tants webs, tants blocs independents, hauré de començar a pensar i a provar la integració de tot Eines de Llengua (web i dtl, fdt i el possible bloc sobre el Tirant) en una única instaŀlació de Wordpress, que té una versió multisite per a eixes necessitats. Ho pinten fàcil els qui ho recomanen, però no va ser tan simple adaptar el tema Hipwords per a l'fdt. A vo si la setmana que ve comence les proves en el meu ordinador (localhost).

El ritme accentual

Pel riu, vora catorze minuts. El futbet lleva velocitat de creuer. Ja quasi no queda temporada i prompte haurem de tornar a fer un poc polseguera per la pista. La idea és mantindre el ritme. Segons per a què, això és positiu. Segons per a què, fa vindre ois. La diferència entre pensar en l'accentuació del nom de la vicepresidenta Mónica Oltra Jarque, que acaba de reivindicar en la premsa que du accent tancat, i la possibilitat que mos tornem a agarrar amb el nom de la ciutat de València. És clar, hauria de ser Valéncia, però tenim tanta neura enganxada en eixe accent.