dimecres, 30 d’abril del 2025

Salmó de marjal

El salmó diuen que és un aliment ben saludable. Encara que mos haja eixit un poc cru per la banda més grossa de les tallaes que mos va fer el peixcater de Consum. Un minutet més i haguera estat tot cuit del tot. Ho dien en algun lloc, que el peix ben cuinat és cosa de segons, i que és molt fàcil passar-se'n.

La mare de Takse diu que no coneix el llobarro: veu que Arguiñano en cuina en la tele i ella parla de la «lubina», lubina amunt i lubina avall, sense saber de quin peix es tracta. A la marjal no en fan, de salmons i llobarros. Eren més de pardalets, gallines i pollastres, arròs... Arròs sense varietat concreta i coneguda, el que caiga. En canvi, mosatros preferim la varietat gleva, tot i que vam tastar la varietat albufera —que demana una tassa més de caldo— i també estava bé.

Demà un dia d'eixos que santifiquem laicament amb esperit laboral i proletari, però més per fer festa que per reivindicar la lluita contra el «Taló de Ferro» que descrivia Jack London. 🔗

dimarts, 29 d’abril del 2025

L'espenta del temps perdut

Les hores de silenci, claror i ràdio de piles d'ahir em van deixar les mans lliures per acabar Céleste i Proust de Chloé Cruchaudet. Vaig poder fer una lectura més seguida que de costum. A més, el còmic, el tebeo, la «noveŀla gràfica» —o com en vullguen dir— porta al final unes quantes recomanacions de llibres i audiovisuals que poden servir per a no desanimar-se per no haver llegit encara A la recerca del temps perdut, i també per a preparar-se millor per a fer-ho quan tingam l'espenta definitiva.

La cosa que vaig anotar és que les variants aviam —parenta de vejam, meam i atres—, deuen estar al caure dins del diccionari. O faran tard quan deixe d'existir el col·loquial que es suposa que hauríem de facilitar i fomentar. Que no mos agarre l'apagó per ací.

dilluns, 28 d’abril del 2025

Les bicis van passant

El dia de l'apagó de la llum en tota la península Ibèrica: ensalà, hummus i taronges pa dinar. I la idea que mos faran haver de tindre l'«arreglo» d'emergències en casa: pots de fesols i cigrons, clòtxines, sardines, tonyineta... I un fogueret de gas o, quan toque, incloure un foguer en la placa de la cuina. A banda, hauré de reposar la bateria solar que vaig tindre durant uns quants anys —la tenia com a llanterna— i que no vaig tornar a comprar quan li va vindre l'obsolescència.

Vora huit hores sense llum. Per sort fea un bon dia de sol i hi havia claror dins de casa. Dia de calma per a llegir. Els holandesos de les bicis van passant plens de la llum del dia.

diumenge, 27 d’abril del 2025

Cita dominical / 858: Ivo Andrić

Mirant l'odi dels espanyols.

En 1806 Bolívar deixa Itàlia i torna al seu país «amb l'ànima plena d'odi a tot lo que siga espanyol».

Ivo Andrić, Bolívar, la libertad permanente.

dissabte, 26 d’abril del 2025

divendres, 25 d’abril del 2025

La fugida del gat

En les coses de la normativa de la llengua (i en la legal) és habitual posar en primer lloc les conclusions i fer-se-les vindre bé per a justificar-les, però això no vol dir que siga inevitable ni recomanable.

No dona el mateix resultat decidir que l'aspecte més rellevant és la pronúncia del veïns del lloc que si es determina que és l'etimologia que si es determina que és el simbolisme de la grafia que si es determina que és la polèmica política que volem fomentar, etcètera. Els criteris de les institucions acadèmiques són uns, però a voltes són com els principis de l'acudit de Groucho Marx: «Those are my principles, and if you don't like them... well, I have others.»

En ocasions, eixos atres principis són la por al dogmatisme i als prejuís covats durant tants anys d'estar explicant romanços. I és comprensible, no convé acorralar un gat, és millor deixar-li obert el pas per a que fuja. Però si el gat eres tu, ho tens pelut.

dijous, 24 d’abril del 2025

Senyals al cel

Uns quants picaports travessant de matí cap a l'est pel mig de la ciutat. A migdia, me'n passa un despistat per dalt cap al sud mentres estenc les tovalloles al terrat. S'afigen als soliguers, a les merles, als estornells, les gavines, les falcies, les oronetes, els coloms, les tórtores i les blanques —aratingues i cotorres diverses de tant en tant— que podem vore encara en este entorn de formigó i asfalt. L'absència dels pardalets prototípics, els teuladins, deu ser un mal senyal.

dimecres, 23 d’abril del 2025

Amors botànics

L'exposició «Botanica amoris» 🔗 de Pablo San Juan que hi ha a la sala d'exposicions del Jardí Botànic de Valéncia —escric el nom de la ciutat amb l'accent real pa que no diguen que no hi ha tradició gràfica; és «València» oficialment encara— estava buida dilluns passat, mentres que l'entrà al jardí estava molt concorreguda per turistes i veïns. Per no fer cua, i perquè mos se fea tard, vam aprofitar per a pegar una volta per les fotos. A mi em van agradar sobretot les de format gran, però tot els conjunt em va arribar als ulls i al raconet del plaer del cervell. A Takse li va semblar que els rastres de la manipulació dels suports feen un poc massa empastrat, ho haguera preferit més net. Això sí, faltava un poc més treball en la versió en valencià dels continguts.

Vam eixir, vaig arreplegar un pòster per a emmarcar-lo. La concurrència continuava tirant cap al jardí, no sé si per amors botànics o disposats a gentrificar-lo també.

dimarts, 22 d’abril del 2025

Pa la roba

Este bloc va començar a existir al sandemà de l'enterro del papa Woytila. No sé quant de temps tardaran a enterrar el papa Bergoglio, però estic pensant que podria aprofitar l'avinentesa per a tancar la paraeta quan l'hagen enterrat. Si no fora per la militància lingüística i estilística —que no puguen dir que hi ha certs trets de la llengua que «no transcendixen a l'escriptura»—, ja dec haver dit massa voltes de tot i lo mateix pegant-li massa voltes al molinet.

Com ara que em ve al cap escoltant una entrevista a un escriptor valenicà, que no arribe a entendre quin sentit ocult té dir «aquest», «feina» i «dues» quan «el» ('et') fan una entrevista, devaluant i estigmatitzant les versions originals i pròpies del dialecte que estàs utilitzant —este, faena i dos—, mentres a continuació amolles «bueno», «pues», pronuncies les lletres de les sigles o els noms dels directors japonesos com si estigueren escrits tots en castellà-espanyol... Els dialectes i els registres, que hi ha qui els barreja com si tinguera igual sabó que fil negre pa la roba: depén de pa què.

En fi, no crec que ho faça, però serà cosa de pensar-ho.

dilluns, 21 d’abril del 2025

Les absoltes

La mort del papa Francesc mos ha pillat per sorpresa pel carrer sentint tocar a morts estranyats passejant pel centre de la ciutat que es diu Valéncia però que encara s'escriu «València», que és una de les mostres de subordinació o menyspreu habituals que es practiquen entre els valencians contra l'autoestima coŀlectiva. Alguns eleven a símbol dogmàtic de militància la defensa de l'error, una cosa que haguera pogut passar en atres llocs, com ara si encara férem com als anys huitanta del segle passat, quan hi havia qui, animat per les analogies normatives, escrivia «Dènia» en lloc de Dénia, que és com es diu —i com fa anys que s'escriu—.

Pels comentaris que hem vist sobre la qüestió en la premsa, no cal pensar en arribar a una accepció raonada dels arguments més bàsics de la toponímia i la lingüística, sinó que hi ha qui ha trobat que el topònim servix com a xibòlet 🔗 per a desemmascarar geniüts egoistes, secessionistes encoberts o militants de l'espanyolisme indolents... Més tard hem sabut de què anaven els tocs. I ja sabem que això de devaluar la pròpia pronúncia també va de lo mateixet, encà que no vullguen, perquè acaba lingüísticament igual, com solia dir un collistaire de Migjorn, Jordi Minguell, cantant les absoltes.

diumenge, 20 d’abril del 2025

Cita dominical / 857: Michaela Kauer

Mirant la ciutat per a tots.

La ciutat ha de funcionar per a tots: xiquets, jóvens, majors, persones amb discapacitat, hòmens, dones..., especialment dones, perquè fan totes les coses quotidianes.

Michaela Kauer, segons l'entrevista que li fa Irene Castro en Eldiario.es, #45.

dissabte, 19 d’abril del 2025

divendres, 18 d’abril del 2025

Les combinacions i un floc

Les combinacions pronominals en els quadres que apareixen en llibres i manuals fan goig de vore. El cas és que mostren combinacions comunes i útils, inclús necessàries, però tinc a sensació que que provoquen sobretot l'ànsia i l'ansietat de la complicació i de la petulància reactiva contra el complex de subordinació lingüística que patim davant de les imposicions i devaluacions legals i socials.

Un bon quadre de combinacions pronominals és una estendard per a exhibir la nostra «grandeur» lingüística davant d'atres llengües. Com ara davant d'eixe castellà parlat per tants milions de persones que no parlen atra cosa perquè no en saben més i que tampoc saben si ara és «la», és «le» o és «lo», però tiren avant. Mosatros en tenim unes quantes més, de pronominalitzacions possibles, però sobretot tenim un quadre de combinacions que fa goig. El vam tindre i això compensa algun d'eixos centenars de normes i lleis que, per malíccia, encara mos pretenen impedir o prohibir l'ús del valencià. Si no t'«agrà», ¡posa-li un floc!

dijous, 17 d’abril del 2025

Ràfah, plana

Lo que quede a la Franja de Gaza, segurament no ho vorem pel Google Maps, perquè les imatges que mostra ara mateix no deuen respondre al rastre que han deixat i deixen els bombardejos criminals del govern de Netanyahu. Passe per Barcelona Garden, on hi ha un «سوبر ماركت», que seria unes de les poques paraules àrabs que podria interpretar mitjanament ràpid. 🔗

Em responen de l'iec que tant pot ser Ràfah, plana, com Rafah, aguda —ai, l'estan aplanant...— Faig la fitxa 🔗 i la penge —la va originar una intervenció parlamentària del vicepresident valencià i figuerenc Gan Pampols, segon cognom que també hauria de dur accent com a paraula plana — 🔗 i tanque una setmana de passions laborals mal enteses i mal païdes.

dimecres, 16 d’abril del 2025

Un racó de vàter

Continue amb els canvis de detall, que en este cas no crec que siguen més poderosos del compte. Esta volta són els tipus de lletra que use en este bloc. Abans hi havia la Verdana per a tot, però ara he passat a una lletra que es diu Ubuntu —que no està, diríem, ni bé ni malament, però ho faig un poc per militància en Linux—: siga com siga, pal sec per al text general. I en els blocs de citacions, una lletra genèrica d'eixes «amb gràcia» —hi ha qui en diu «amb serif» o «amb serifa»—. 🔗

Podria afegir hui més detalls de la reunió d'escala del veïnat que vaig sentir de llunt l'atre dia: un del veïns tenia pixera, però va preferir pixar al racó que feen les tanques d'unes obres de per allà en lloc de pujar as algun dels pisos —no hi ha ascensor i anava amb guiato—. Ai, critiquem i mos queixem dels turistes, dels jóvens, dels... De qui siga, però no sé si el bon jan haguera tingut espenta per anar a un vàter públic que estiguera a cent metres..., que és lo que jo estava pensant que feen falta en la ciutat, vàters públics, amb gràcia i paper, en lloc del racó intempestiu. Això sí que seria un petit canvi poderós.

dimarts, 15 d’abril del 2025

Redundàncies necessàries

«Els petits canvis són poderosos»: m'he de concentrar molt per a tindre sempre present l'expressió del Capità Enciam.W Massa voltes diries que l'esforç més intens, l'espenta més forta, els treballs més carregosos o ambiciosos són els que cal fer, els més positius o resolutius. No sempre és aixina. El silenci, la mesura, l'ajornament, la reflexió lenta... Poden ser excuses i també poden ser recursos útils en els moments adequats, en els moments que preveus que les cabotaes no et produiran més que bonys.

Això sol passar també amb les macros de Word i amb els estils en css: convé anar fent controlant els detalls, tocant i millorant aspectes concrets, posant marques de seguretat i explicacions que ajuden a interpretar les operacions i els resultats que pots obtindre. Aixina pots localitzar millor redundàncies o efectes que no et van bé.

No res, per no fer més metàfores sobre la vida me n'he anat a les faenes informàtiques de cada dia.

dilluns, 14 d’abril del 2025

La força i el poder

S'ha mort l'escriptor peruà Mario Vargas Llosa. La notícia em pilla llegint, entre atres coses, Shanghai Hotel de Vicki Baum (versió en castellà de Máximo Siminovich, edició que crec que és de 1962). Mentres senc de llunt una reunió d'escala del veïnat —parlen de denúncies, de perfils per a la porta, dels timbres i dels telèfons, de les obres de la muralla...—, passe per un passatge que em sembla un retrat intercanviable per a diversos personatges coneguts que la humanitat ha patit i que ara mateix també podríem localitzar en diversos llocs del món:

Podia beure més que cap altre home i fer la més complicada operació immediatament després. El dia que va fer quaranta-cinc anys va apostar passar aquella nit amb deu prostitutes, i va guanyar l'aposta. Un gran seguici de concubines i servents, de partidaris i paràsits, l'acompanyava.

Li agradava presenciar les execucions, i travessant veloçment amb cotxe els horribles carrers de la Xina atropellava persones i animals. Anava a totes les curses de cavalls i l'apassionava l'aviació. Parlava bé l'anglés i el francés, i comprenia prou del rus per defensar-se dels emissaris soviètics i de les joves russes blanques dels clubs nocturns. Enviava i rebia regals, gegantines i pesades safates de plata amb afalagadores inscripcions, de les quals encara penjava l'etiqueta del preu. Quan un dia un diari el va atacar, Chang el va comprar i «va trencar l'escudella d'arròs» dels periodistes i responsables; des de llavors, els periodistes en parlaven com a benefactor de la Xina, ja que seus eren els diners, la força i el poder.

Diria que Vargas Llosa també en va parlar.

diumenge, 13 d’abril del 2025

Cita dominical / 856: Guifré Belloso Manera

Mirant la natura de l'economia.

La natura mai no apareix com un factor de producció en els textos d'economia, que només es fixen en el capital, el treball i el progrés tècnic, però realment la producció es fa a través de la natura, transformada en matèria primera, després en producte i finalment en diner.

Guifré Belloso Manera, «Diners i màgia: una interpretació econòmica del Faust de Goethe, per Hans Christoph Biswanger», dins de Literatura i economia de Joaquim Perramon (ed.).

dissabte, 12 d’abril del 2025

divendres, 11 d’abril del 2025

Vint anys

Un dissabte 9 d'abril de fa vint anys em va pegar per començar a escriure este bloc. 🔗 Era una moda incipient aleshores. Em degué semblar que la valencianofonia no podria sobreviure sense la meua bona lletra electrònica. Damunt, cap al final del 2008 em va vindre la neura de fer l'apunt diari —idees bojes, a quina malhora—, i aixina continue. Ja són molts anys pegant la vara, es suposa que ja no hauria de saber què dir més. És possible que faça anys que no ho sé, que no m'haja enterat i que vaja escrivint per inèrcia de l'algoritme natural que cultive entre les meues obsessions i neures humanes.

Encara no havia fet un lustre de transcriptor corrector a les Corts Valencianes —ara ja en fa massa de lustres i de disgusts laborals, professionals i personals—, tenia poca idea d'html —no he avançat molt, però explote les quatre coses que sé— i de Linux —m'aconforme controlant l'Ubuntu—, les Fitxes de dubtes i terminologia 🔗 ja tenien més d'una dècada —però encara no estaven en Wordpress— anava a córrer i jugava a futbet —ara només córrec: em van deixar a soles sobre la gespa els companys—, llegia cada dia el periòdic en paper El País —vaig aprofitar que se'n van passar de fatxes per a desenganxar-me—, no era «bifuncionari» —com li agradava exhibir a Catalina Escuín quan mos governava en el diari oficial—, duia els cabells llargs i sense canes a la barba —encara tinc pèl, però clareja—, dinava amb ma mare cada quinze dies —«Se'n va anar com», com fea la cançó, en un dia molt clar—, la meua família em vea poc el pèl —un poc més que ara—, Takse ja havia aconseguit fugir de Silla —més oposicions al llom— les xiquetes de Vicen eren unes nines —encara les vegem com si ho foren—... I sospitava que les esquerres no governarien mai el País Valencià —però sí, va passar, encara que foren esquerres un poc aigualides—, i després d'un gran bé, ara tenim les tornes.

Segur que han deixat rastre en el bloc moltes més coses que ara més val que deixe de banda. Les recensions i els recomptes per a més avant, que em sembla que encà donarem faena.

dijous, 10 d’abril del 2025

Contravindre els propis criteris

Es veu que en el Diari La Veu del País Valencià eliminen els comentaris del peu de les notícies al cap d'uns dies (Salvador Vendrell, «Lectures en paper o sense», 03.04.2025) 🔗 Llàstima. Encara que es veu d'una hora llunt que els comentaris no reflectixen l'opinió ni l'estat d'ànim de tots els lectors del diari, són una mostra ben eloqüent del contrast que hi ha entre els valors que pregonem i les misèries que arribem a exhibir.

Després de resistir-me al to de la majoria dels comentaris i a l'impuls de participar en l'humor destroy —en dic humor, perquè sembla una comèdia de brofegaes—, vaig deixar caure unes paraules com a mostra de discrepància dialogant. No van fer massa cas, no tenia el to que casa amb la seua visió del món o amb el seu estat d'ànim «anjuassat» a l'hora de fer colla.

Per algun motiu —em sembla que un motiu polític— els acadèmics aprovaven que convenia contravindre els seus propis criteris per a la fixació de la toponímia. S'ha dogmatitzat tant amb eixe accent —i es dogmatitza encara, tal com podem vore en este diari—, que pareix que a uns quants que es diuen seguidors de la raó, la democràcia i els fets científics se'ls entravessa reconéixer que, d'acord, el Sol no ix ni es pon, però ho direm aixina. Això és el que diu l'informe de l'AVL sobre el topònim: és amb e tancada, però ho escriurem amb e oberta per diversos motius conjunturals.

Aixina sí que es pot debatre positivament, tal com s'ha fet des de fa vora cent anys, en què els qui mos preocupem per l'ús social del valencià hem estat acceptant eixa discordança entre el fet toponímic i la decisió normativa: perquè prioritzem la vitalitat de la llengua. El mal és que hi ha qui ha oblidat que el debat sobre l'accent és secundari o anecdòtic, però els va bé centrar-se en això per a que no exigim canvis legals, educatius i sociolingüístics en tots els àmbits de la vida, on és usual que aparega «València» (i altres paraules que apareixen en cartellets: «eixida», «tancat», «horari», «ajuntament»...) però quasi tot es fa en castellà i es sol practicar la subordinació o l'exclusió del valencià.

dimecres, 9 d’abril del 2025

Una fitxeta de satisfacció

Per a deixar un poc de banda algun dels disgusts laborals, compensa poder acabar una fitxa que estava un poc adormida entre els borraors, sobretot si ha acabat donant més faena i més ensenyament dels que em pensava. La cosa va del fet que les variants de la preposició a no s'apostrofen. 🔗

És més agradable i satisfactori aixina, quan acabes descobrint i llegint articles rellevants i sucosos, t'acaben aportant comentaris i dades —en esta ocasió, l'Oficina d'Estandardització de l'iec— i pots deixar-la tancà positivament en relació a una qüestió normativa simple com l'apostrofació, però necessària perquè es tractava de donar unes regles generals que serviren per a atendre les necessitats d'escriptura de consevol registre i consevol dialecte.

dimarts, 8 d’abril del 2025

Logomàquia

La grafomania deu dur a l'exageració. L'experiència que tinc per la meua dosi particular de logomàquia escrita em diu que, una volta relaxat el nervi de la indignació i l'ofensa, convé dedicar un temps equivalent a la porga, fins que una volta retallat, reordenat, sintetitzat i, si és possible també, destiŀlat, en l'escrit les idees queden clares, les dades estiguen comprovades, els arguments consolidats, i sempre que no siga un trasbals personal, convé evitar les estupideses autocomplaents.

Vaja, tot el que podem trobar a faltar tan sovint en alguns intercanvis de comentaris que l'anonimat i l'humor de malvoler afavorien abans a la porta de l'institut i ara en els mitjans en xarxa, inclús en els diaris que es suposa que proclamen els valors democràtics de diàleg, confrontació d'idees i respecte per les persones. Llegir segons que dels que formen part de la «teua» colla, 🔗 és pa enganxar a córrer.

dilluns, 7 d’abril del 2025

Fragmentacions

Al cap del temps, torne per on solia, aquell riu, i és cert, no és mai el mateix. Jo tampoc: 15:01. A migdia, amb bon solet, està ple d'expats, xiques sobretot, prenent el sol en biquini o passejant. Fins fa un temps, quan hi anava hi havia més immigrants, és a dir, sobretot xics africans magribins i subsaharians. Les paraules amb qui disfressem i empastrem els prejuís ideològics.

Els rics del nord o americans no han de patir per ser ensacats en males companyies, ja tenen un terme eufemístic per a ells, per a que es troben fora de casa en un escaló social superior de la burgesia acomodà. Per a la resta, les males condicions socials, econòmiques i humanes i un terme adient que els continue estigmatitzant i, per tant, que induïxca més a témer-los i fugir-los que a atendre'ls i tractar-los com a persones. Si més no, també podríem dir-ne expats de primera i de segona, per alleujar el menyspreu.

Però tampoc resoldríem res amb això. Convindria més que totes eixes plantes baixes, eixos caus de luxe que es lloguen com a apartaments turístics, tingueren més utilitat social que la depredació del que queda del pastís de l'habitatge: el fracking residencial com a complement del fracking cultural que comentava Gil-Manuel Hernàndez i Martí en el Diari La Veu del País Valencià (29.03.2025). 🔗

diumenge, 6 d’abril del 2025

Cita dominical / 855: Victoria Tur-Viñes

Mirant la generositat científica.

La revisió científica és l'acte acadèmic de més generositat i altura inteŀlectual. La revisió permet validar, comprovar i millorar la qualitat i el rigor d'un article.

Victoria Tur-Viñes, «La ruta diamant en les revistes científiques», Mètode, 123, 2024.

dissabte, 5 d’abril del 2025

divendres, 4 d’abril del 2025

Eficàcia institucional

Les consultes que he fet esta setmana a la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans han tingut una resposta ràpida, directa i breu. Eficàcia. No sé quin és el pressupost que tenen per a gestionar tot això ni com està organitzat, però deu ser diferent no tindre d'enfront dos governs hostils, que és el que li passa a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, que va a la contra dels governs espanyol —es veu que per naturalesa— i valencià —per burrera (ultra)dretana—.

A pesar d'això, també és cert que durant les dos legislatures favorables passaes, l'acadèmia tampoc no ha millorat massa els seus mecanismes de diàleg i consulta professional amb els tècnics lingüístics. I dic que no massa, per no dir que gens, perquè el canvi de model de formulari de propostes per al diccionari no és que siga cap gran avanç. Sort de la faena que van fent els tècnics que hi treballen —no sé en quin clima ni en quines condicions.

Això va aixina, deu ser «naturalesa» de les institucions públiques valencianes, que pareix que arrosseguen al llarg d'esta democràcia —encara apedaçà— més por i prevenció respecte als ciutadans que empatia i implicació a l'hora de treballar per millorar la seua vida. Per no parlar de les Corts Valencianes, que són pa cagar-se i no torcar-se, com diuen al meu poble.

dijous, 3 d’abril del 2025

L'etiqueta per darrere

La trajectòria de les mentires no té sempre una direcció clara, ni un sentit fàcilment comprensible. El camí que fan pot ser un viarany per on es confonen i es perden les ideologies i les persones. També fora cas que el president americà Trump —a còpia de destrellats ben riguts per la claca— impulsara sense pretendre-ho una Unió Europea més clara i consistent com a unió ciutadana que compartix valors comuns i comunitaris. Comunitarisme, 🔗 és possible que siga una de tantes etiquetes que intenten conceptualitzar això que sabem de la mentira i que encara no hem aclarit de la veritat. Com totes les etiquetes, les pots girar i llegir la composició del producte: la proporció dels ingredients és la democràcia o és una atra cosa.

dimecres, 2 d’abril del 2025

Els lapsus mil·lesimals

Quasi sempre que envie un missatge em ve una mil·lèsima de segon de dubte al mateix instant en què ja no puc evitar que ixca. Perquè sempre hi ha algun detallet millorable de redacció, un enllaç mal posat, un error de picatge, alguna dada que hauria de tornar a comprovar... Això també passava quan escrivíem en paper, però no eren tantes les possibilitats d'entropessar i, a banda, tenia una nom bonic en llatí que quasi justificava fer-ne per a poder-ho dir: lapsus calami. 🔗

dimarts, 1 d’abril del 2025

Un pic de dolçor

Els algoritmes soterranis de l'estupidesa humana s'estan transformant constantment, girant i regirant les rutines d'ordes i contraordes. L'acumulació és una alternativa més còmoda que el raonament. Un pic de dolçor. Ara en diuen «inteŀligència artificial».