Si el metge t'atén quan li parles, això és un bon senyal que em sembla que alleuja les primeres temors. Si t'entén encara que li parles en una llengua que no és la seua, com ara en valencià, la sensació d'alleujament s'incrementa i permet un poc més de confiança en la professionalitat i el tracte humà que tot pacient deu estar desitjant. I, bé, quan et responen en la teua llengua, això que deu ser tan comú per a milions de persones, per als qui parlem en valencià sempre és com haver entrat al temple on es vetla i es venera el jurament hipocràtic amb candeletes i hurís infermeres que atenen i reconforten els eminents metges barbuts que ha donat la història de la medicina.
L'escena descrita és masclista,🔗 perquè la societat en què vivim encara ho és i, per tant, la medicina encara ho és —tant en l'accés a la professió com en els diagnòstics que fan a les dones—, però en l'estat espanyol té l'afegit que també sol afegir discriminacions i perjuís per altres motius, com ara el lingüístic, en el cas de la imposició del castellà per damunt del valencià, menyspreu accentuat per un mal ús social de la posició de «poder» de la figura del metge davant dels pacients.
Tota una introducció sabuda i patida per qui viu com a valencianòfon normal i corrent al seu país, que accepta petites satisfaccions de tant en tant quan no tan sols no reps mirades estranyes, incomprensions bàsiques —hi ha qui sent «bon dia» i et mira com si parlares en klingon, amb perdó pels— o les expressions de disgust que t'adrecen amb peticions de traducció al castellà, aixina que el dia que t'atenen i t'entenen encara que portes la carasseta —a causa del còvid que torna—, sembla ja un gran què, encara que et responguen en castellà. Si respongueren en klingon, tindria gràcia, però mos entendríem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada