El llenguatge i la llengua van canviant —se'n diu «evolució» quan es mira amb bons ulls— al ritme dels temps. Per sort hi ha qui s'interessa per mantindre'ls vius i fer que s'adapten i creixquen. Eixa pareix que és la intenció de la nova revista El Mood🔗. També té possibilitats —em sembla, no he acabat de fussar-hi prou— els recursos en línia per a millorar l'expressió oral que presenta el web Oralitat🔗.
De totes formes, trobe a faltar més dedicació a l'ús real en valencià, eixe ús coŀloquial per al qual no es difonen prou els instruments de referència mínima que poden fer accessible l'aplicació de les regles ortogràfiques als escrits més accidentals o casolans, més o menys carregats d'intenció, d'humor, procaços o utilitaris. Tot això i més també es pot escriure reflectint els trets desimbolts i espontanis de la parla quotidiana mantenint la seguretat que dona la guia de l'ortografia i de la gramàtica bàsica general, sense haver d'anar a «apanyar» les combinacions pronominals tal com brollen, mirar de coŀlocar morfemes normatius flatosos, o mirar amb temor algunes expressions que penses que podrien fer botar flames del paper per «indesents» —les sonores suposadament indegudes són un tema—.
I pensant en això he acabat pegant-li una llegida a l'article «De xones, culs i conys» de Jaume Forés Juliana,🔗 on hi ha expressions que no acabe d'entendre —no són del meu món de referència—, però també alguna que hauria d'arribar, més enllà dels llibrets de falla, al diccionari de Martia Teresa Espinal🔗:
L’escriptor Martí Sales va proposar adaptar l’expressió catalana «passar la mà per la cara», fins a convertir-la en «passar-li el cony per la cara». O, en lloc de parlar de «quina repassada», emprar la més divertida, «quina parrussada». Fins i tot van aparèixer algunes aŀliteracions com «proporcionant parrús» o «despatxar xona» [...].
Ah, i qui diu el «cony», diu la «figa».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada