Un problema que no existix en la llengua, però sí en l'ecosistema polític i en l'imaginari social i que pareix que centra un interés inversament proporcional als efectes que té en l'ús de la llengua: la consciència identitària.
D'una banda hi ha els qui parlen (i escriuen, si tenen ocasió i saben) en valencià, és a dir, els qui transmeten i retransmeten la llengua. I per una altra banda hi ha els qui no la utilitzen ni en fan un ús normal, no la transmeten ni la retransmeten, però sí que discutixen sobre el valencià, transmeten i retransmeten polèmiques sobre la utilitat, queixes sobre la forma, batallen pel nom i, al cap i a la fi, solen ser persones que amaguen la indisponibilitat del valencià i que practiquen i reforcen les pautes socials d'imposició del castellà.
Si no en fas cas, el problema es desfà com un terrosset de sucre en el café que et prens mentres discutixes amb passió i sense arribar mai enlloc. Em sembla humorístic i entretingut debatre amb els qui no tenen altra finalitat que crear i recrear el problema per a mantindre eixe debat. Els qui viuen del problema no el resoldran. Llevat que en troben un altre que els millore la vida. Molts dels debats que es tenen en les xarxes socials (abans en teníem també em Migjorn o en Zèfir, la prehistòria de les xarxes) són una bona mostra d'això mateix.
Hui podem girar-ho com un calcetí: puc acabar com el Tardà del Polònia, o com el Borrell que l'ha substituït actualment —amb una frase complementària—. Triem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada