Vivim immersos —quasi segrestats— entre aparells electrònics digitals amb què pretenem informar-mos i comunicar-mos sense haver de fer un mínim esforç corporal, sense haver de deixar un mínim rastre físic sensible, una resta material que no siga un eclafit d'eletricitat vaporós i fantasmagòric.
A voltes traguem el cap i agarrem aire quan topem amb una llapissera, boli, llibre o bloc de paper, elements físics i materials que encara mos connecten amb els utensilis quotidians com ara tasses, els plats, forquetes, culleres i gavinets, gots de vidre, el fregall per a escurar, el drap de torcar la pols, la granereta del vàter... Tot el que no se'n va amb cap icona de goma de borrar. Ai, la goma de borrar de nata, quina oloreta... i quins records desperten automàticament en el fons del que diries l'ànima.
Al poc, canvien de versió de sistema operatiu i l'aparell comença a tossir i moquejar, si vols que moga l'has d'espentar passant-li bones dosis d'electricitat amb l'usb, però notes que cada dia va perdent senyal i claror d'idees, va oblidant com fer-te anar ací i allà per les iŀlusions òptiques que emmarcava tan àgilment en la pantalla no fa tant.
Passades unes dècades, encara t'omplis el got d'aigua, tens bolis, llapisseres i paper a mà, i pot ser que que encara et quede alguna idea que te s'aguante, perquè eixa part cerebral té un sistema operatiu natural que vas posant al dia sense saber-ho, només pensant-ho..., o pots esperar que l'obsolescència ceŀlular —la de les cèl·lules que componen el nostre cos— faça la seua faena. I aixina mols alliberarem finalment de la física.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada