La ferida que cou

En ciència, convé mantindre una distància objectiva —d'objectivitat, de racionalitat, d'equanimitat, de crítica, de dubte— entre la persona que investiga i l'objecte d'estudi. Per això seria interessant que algú que no formara part de l'«objecte sociolingüístic» o «l'objecte polític» valencià analitzara, descriguera i proposara millores per a la gestió social i política del país. Però no és el cas.

Per contra, pareix que hem de vore-mos analitzats, descrits i inclús regulats per persones (o grups polítics interessats) que són part de l'objecte (del «problema»), que no parlen ni escriuen en valencià i que generalment pretenen que no parlem ni escrigam en valencià. Són persones i grups que formen un subconjunt dels que sí que parlen i escriuen en valencià perquè perden diners quan ho fan en castellà. Abunden des de sempre els polítics i ideòlegs de l'aculturació dels valencians, i pareix que estiguen «tornant» —xiuxiuejant «estem ací», com en els films de por— al cap dels huit anys que han hagut de passar mirant-s'ho un poc de llunt.

En eixe camp de la difusió i el mareig mediàtics, és inquietant l'interés del diari Levante per problematitzar l'ús del valencià (com ara el 16.10.2023) aprofitant documents del Cercle Isabel de Villena per a fer ressonar declaracions de Carlos Mazón sobre qüestions lingüístiques relacionades amb el «problema» de valencià. Per sort, en el Diari La Veu, Leo Giménez (que forma part del Cercle Isabel de Villena) va publicar l'article «Vox, la bandera, els accents i els serveis públics» on trobe que el repàs als interessos lingüístics del govern actual del Partit Poopular i Vox era ben enfocat i molt encertat.

En fi, això no lleva que hajam de mirar quina part de raó tenen uns o altres: la part que els correspon a uns perquè els «nostres» van fer com si es tractara d'imposar els dogmes propis allà on hi havia hagut uns altres dogmes infames. Dogmes per dogmes, no era cap fórmula democràtica progressista precisament. I ara mos cou la ferida, és clar.