La «unitat» i l'«estàndard», que són dos conceptes molt recurrents en les converses sociolingüístiques d'anar per casa, sempre patixen la confusió essencial que es dona entre els qui tendixen a pensar que la solució de tot és evitar les conseqüències sense atendre mai les causes. Això em recorda la conversa absurda i humorística que solien teatralitzar dos companys meus en el pis compartit de Benimaclet en primer de carrera:
Ma (tocant-se un costat de la panxa) —Da, quan em toque la panxa, per ací, em fa mal.
Da —Doncs, no t'ho toques.
Mos fea mal la llengua, segons dia aquell (Enric Larreula, Dolor de llengua; veg. el bloc de Pere Mayans), però hi ha qui preferix toquetejar els escritets de familiars, companys i coneguts, esmenar-los oralment o amb llapissera roja, inventar i imposar registres pedants contra la varietat general pel plaer de sentir-se superiors en la nostra llengua —emulant el supremacisme espanyolista respecte a les altres llengües de l'estat—, i tot això per a evitar haver de tocar el que realment fa mal: la legislació, la reglamentació, els hàbits d'ús que laminen els drets lingüístics i que imposen la subordinació dels valencianoparlants davant de qualsevol persona que parle en castellà —inclús quan eixa persona voldria que li parlaren en valencià.
La «unitat» i l'«estàndard», conseqüències inevitables i probablement innecessàries de l'ús lingüístic, convertides en icones d'adoració dogmàtica del maquillatge de la gestió lingüística. La sociolingüística oblidada havia d'aprendre a facilitar, enriquir i gestionar la diversitat de varietats, registres i llengües.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada