Dels nou als deu anys vaig estar un curs intern en el coŀlege per a òrfens Sant Vicent Ferrer. Si no fora perquè tinc tios més majors que jo i que podrien contar batalletes més antigues, mirant ara cap arrere, tinc una sensació de gelor, el fred que vaig sentir l'hivern en aquella residència envoltada de pins, sobretot quan havia de matinejar en Carcaixent per a que algú em duguera dilluns a Sant Antoni de Benaixeve. Una vella història en blanc i negre. I els dies de festa que vam tindre quan va morir Franco, mirant passar la gent davant del sepulcre pel televisor.
En aquell temps jo parlava en castellà, i no recorde si la meua família em parlava en castellà, encara que entre ells parlaren en valencià. En tot cas, el castellà era la conseqüència de les idees que es coven en l'emigració a França: els meus pares volien que aprenguérem la llengua útil i important d'Espanya, una llengua equivalent en importància al francés que aprenia en París.
Quan es va acabar el curs, quart d'egb, li vaig plorar prou a ma mare per a que em duguera amb ella. Aixina que l'any següent, al Divina Aurora de Tavernes, va començar la meua assilvestració lingüística. No em va costar massa començar el procés, perquè érem menuts i sense hàbits massa profunds, al principi encara es cantava el Cara al sol al pati mentres s'hissava la bandera d'Espanya, i hi havia el grupet de marquesos del potet que parlaven en castellà. Aixina que jo no era tan estrany.
A poc a poc, a pesar que jo sempre parlava en castellà, es veu que vaig topar amb bona gent que no parava en brosses amb això de les vergonyes, les pretensions i els autoodis: els meus amics, en general, em parlaven tant en valencià com en castellà. Als tretze anys, un dia d'estiu, mentres dinava, li vaig dir a ma mare que em parlara en valencià, que jo també ho faria. I aixina vam començar una nova etapa en què ma mare utilitzava cada llengua per a un fill: en valencià, per a mi; en castellà, per a la meua germana, que va tardar més temps a decidir-se a fer el pas.
M'ha arribat un exemplar del Timete Deum, el butlletí informatiu d'«excolegiales» de Sant Vicent Ferrer. Han inaugurat unes pistes de pàdel. Supose que no deu quedar cap monja ni cap retor de l'època. Vaig anar a missa i vaig fer d'escola alguna volta. No m'hi vaig confessar mai —no ho he fet mai—, i vaig haver de fingir que ho fea en Carcaixent per a evitar-ho —em fea por eixe ritual que desconeixia—. Tenen el web només en castellà. 🔗 Supose que deuen fer classes de valencià, però no s'han assilvestrat tant com jo. I ara juguen al pàdel.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada