El creiximent de la runa

Com si fora un fenomen fractal que hauríem de replicar en totes les nostres actuacions: amb una emergència climàtica ben esbombada i ja ben tòpica, els vaguistes i manifestants (per exemple, els del sector del metall de Cadis) no tenen cap idea més brillant, per tal de reforçar les seues reivindicacions, que cremar gomàtics. El sindicalisme calca una premissa bàsica del capitalisme: maximitzar les possibilitats de benefici socialitzant els costs ambientals. (¿Sindicalisme i ecologia? 🔗)

Els qui vinguen darrere, que carreguen. Mirant els efectes secundaris mai no assumits de la idea motriu del «creiximent» de la civilització actual, eixa seria la concreció més trista i aberrant de l'esperit del capitalisme victoriós —esperit que espere que la ciència determine que és el destí natural de la humanitat—. ¿Quins efectes tindrà desviar amb un coet uns miŀlímetres l'òrbita del satèŀlit d'un asteroide? 🔗 En realitat, la contaminació i la runa que deixarà allà la humanitat són la mostra més certa d'una idea de fons que no tenim resolta.