Els titulars d'alguns diaris parlen de la «caiguda del bilingüisme» al País Basc («La caída del bilingüismo revuelve el sistema educativo basco», El País, 21.11.2021) —estranyament, no parlen mai de de la caiguda en el bilingüisme d'Extremadura o Andalusia—, o dels baixos índexs d'ús del català-valencià en determinades situacions i llocs en Catalunya o del País Valencià, o del fet que els webs del govern espayol no tenen encara versions completes en totes les llengües oficials... I estranyament, eixos titulars i les dades corresponents que els fonamenten, no són objecte de cap política estatal coneguda que pretenga resoldre el «suposat» problema pel qual s'alerta.
Ben al contrari, les polítiques i els titulars relacionats amb les actuacions de l'aparell estatal espanyol, de qualsevol de les seues administracions «nacionals», tenen a vore amb decisions contràries a l'ús de les llengües oficials diferents del castellà-espanyol (com ara en les institucions europees), amb la imposició excloent del castellà-espanyol en qualsevol àmbit. O inclús de manera paradoxal i cínica, hem de llegir notícies i opinions sobre una suposada renúncia dels governs espanyols a garatir l'ús de castellà-espanyol ací o allà o sobre una llegendària i tràgica discriminació dels castellanoparlants a Espanya.
Es mire per on es mire, la gestió i la política lingüístiques de l'estat espanyol des de l'aprovació de la Constitució cap ací, la continuació de la idea franquista —o anterior— del que representen els «dialectes» que es parlen en llocs incivilitzats del territori espanyol. I aixina, discriminant per qualsevol dels motius pels quals no ho haurien de fer, segons l'article 14 de la Constitució espanyola del 1978, es veu que es pensen que es pot construir i avançar democràticament. O no s'ho pensen i som mosatros els qui vivim enlluernats per eixes lletres i idees desllustrades.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada