dimarts, 3 de març de 2020

Se la veu però no se la troba

El valencià va canviant, l’anem removent com un arròs caldós per vore si li hem d'afegir caldo o trossos, està viu i, per tant, està en evolució constant. La llàstima que el desús de molts de qui el fan evolucionar fa que els canvis mos resulten curiosos o sorprenents als qui estem acostumats a parlar, escoltar i llegir en valencià la major part del dia.

Eixa és la sensació que tinc quan senc parlar en valencià jóvens i no tant jóvens que volen dir «sembla que estiga cansada» però que diuen «se la veu cansada», que es pensen que «faena» és menys correcte que «feina» (¡n'hi han que arriben a dir «feïna»!) i que s’autoesmenen seguint la versió d’una «normativa» utilitzada per a acomplexar els parlants. I això que encara m'estic refent de l'última confusió mediàtica (difosa i raonada per prejuís diversos) que fa que es pensen que una «taula» (de diàleg, de negociació, de debat, etc.) no és tan bona com una «mesa» amb esse sonora perfectament prescindible (i errònia en este cas, d’acord amb els diccionaris actuals).

La proposta informativa i cultural Nosaltres La Veu publica un article de Víctor Labrado, «Del gest al transport» (29.03.2020 em fa pensar en coses d'eixes). I no em pose les mans al cap.

Cap comentari:

Publica un comentari