El virus de la morta viva

Hi ha més virus vius i circulant en la societat a banda del covid-19 (per la pronúncia que en fan alguns, també hauria de ser «còvid-19»). De fet, els més greus i coneguts no desperten massa preocupació social, segurament perquè hem aprés a conviure amb ells i a tractar-los amb més o menys encert. A banda de la faceta sanitària i higiènica, hi ha uns altres «virus» com ara les idees que fem circular i anem transmetent-mos a través dels mitjans i que no caduquen mai.

Pel que sembla, entre el desembre de l'any passat i el gener d'enguany les institucions reguladores de la normativa del valencià (avl, iec i uib) van aprovar un document titulat «Acord de cooperació per una normativa inclusiva i unitària», i ja hi ha qui l'ha pogut llegir, encara que no està penjat en els webs de les institucions —cosa que estem esperant— i n'ha tret les conclusions típiques del servici mèdic de capçalera de la morta viva (veg. Vicent Climent, 05.02.2020; Sergi Núñez de Arenas, 19.03.2020). Ho comentem en la llista de tfv, encara que sembla que este tema i les diatribes que genera són considerades més un cansament que una oportunitat per a xarrar i fer volar la imaginació i el confinament.

Dubte molt que l'acord supose una supeditació de l'avl a l'iec o al revés. Trobe que no seria possible per diversos motius (ideològics i sentimentals), però també legals: les autonomies o nacionalitats s'han manifestat ben reals en açò de dividir els valencianoparlants d'arreu (mentres altres no tenen cap problema sent «castilian» i «spanish»).

Això sí, veig més probable que hi haja qui es pense que el Decret 3.118/1976 (és a dir, anterior a la Constitució espanyola) va atorgar alguna cosa més que «reconeiximent oficial» (tal com diu el decret) a eixa institució. En tot cas, aquell decret i la legislació posterior són clars: el decret va reconéixer l'única institució de referència que hi havia en aquell moment (i perquè en Catalunya hi havia més gruix d'interés real que al País Valencià per l'ús de la llengua), i ara això ha anat evolucionant de manera que els valencians hem arribat a tindre també una institució de referència que dictamina i treballa per l'ús normal de la llengua.

En tot cas, tal com s'esdevé en el cas de la normativa d'altres llengües (veg. francesos o portuguesos...), els conflictes derivats de les competències polítiques són habituals. El que trobe rellevant no són les preponderàncies i simbolismes gestuals, sinó que els usuaris mos podem adreçar tant a l'avl com a l'iec (també estan el Termcat, l'Optimot, la gec, l'aoetic, l'Ésadir, Zèfir...) per a que atenguen les necessitats normatives que tenim i per a fer-los propostes.

Si em guie per la meua pràctica habitual, l'AVL podria millorar, però va fent i pot arribar a respondre; el Termcat fa un bon paper en el seu àmbit (tot i que les seues manies estranyes sobre què és o deixa de ser normatiu) i respon amb prou agilitat i eficàcia; l'Optimot és un niu d'informació que van posant-se al dia gràcies als usuaris i que també sol respondre; la gec ha segut i continua sent un referent (i també solen respondre bé); l'aoetic és un fòrum ben interessant que encara no hem explotat tant com podríem, i és una gran iniciativa de l'iec; l'Ésadir és un servici per a ús dels mitjans públics catalans, i això té implicacions sobre la resta; Zèfir és una llista de tècnics lingüístics que ha perdut concurrència, però que encara va bé tindre a mà.

Si els utilitzem i els posem a prova, podrem comprovar quin servici donen realment, més enllà de com de pagats estan d'ells mateixos els membres de cada entitat i de la seua percepció sobre el valor de les altres institucions.