Camps se'ns presenta així com el prototip del polític que construïx el seu perfil públic més per l'exteriorització del subjectiu i personal, l'«íntim», que per la seua activitat política pròpiament dita. És una forma d'individualització o subjectivització del públic que encaixa com un guant en estos moments de personalització de la política. Ja sabem que les audiències preferixen que en el nostre espai públic traguen el cap els vicis i les passions privades abans que allò que mos és comú com a coŀlectivitat. Quan esta mateixa síndrome es trasllada als polítics, quan importa més qui és i com és que el que fa —i se'ls avalua en conseqüència— hem fet ja un pas de gegant cap a la despolitització completa.
Fernando Vallespín, «Camps como síntoma», El País, 22.07.2011.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada