València amb ratlles de colors

Anant al gra, hi ha polítics que destaquen per la capacitat de cridar escarotadament durant un discurs. Tenim l'exemple de Rosa Maria, Maira, Barrieras Mombrú (pp), que durant la legislatura de Julio de España es va comportar silenciosament com a vicepresidenta, però que esta legislatura està perforant les orelles i suturant totes les demagògies en un batibull estrident permanent.

D'altra banda, de la majoria dels polítics no dubte que diguen mentires a tort i a dret, tant alguns que conec personalment, com la majoria dels que conec pels mitjans d'informació. Tanmateix, dels periodistes només espere que cometen errors i no que mentixquen.

Per tant, quan dijous passat Miguel Olivares comentava en El País que Rosa Maria Barrieras Mombrú «deixà caure una falsedat: "A més, la sentència està recorreguda"», i explicava el periodista que la sentència no admet recurs, doncs, hui dissabte he arribat al dubte sobre l'afirmació del periodista, ja que el mateix diari informa —sense més aclariments— que, segons Barrieras Mombrú, sí que han interposat un recurs davant el Tribunal Suprem espanyol.

Dit això, em puc creure perfectament que la parlamentària dretana diga falsedats, ja que, al cap i a la fi, eixa mateixa diputada formava part dels parlamentaris discriminadors dels drets constitucionals d'uns altres parlamentaris. Que jo sàpia, no ha patit cap represàlia per la seua actuació ni ha mostrat cap penediment ni ha demanat disculpes... ¡És a dir!, ¿no?

I el mateix diari raona en diversos articles sobre les causes evidents de la corrupció política que estan tractant d'acotar els jutges. Són coses evidents per als qui les volen vore, és clar. Tal com diu Xavier Vidal-Folch («Corromper la economía»):

Però mil reformes no bastaran. És urgent un canvi cultural de molts polítics, mitjançant el qual s'imposen l'imperatiu de complir la norma, l'esperit de la llei i el simple mandat de la sensatesa.

Tal com dic habitualment: l'endemà de la vespra. Al cap i a la fi, en el mateix diari m'assabente que «el Consell busca soci privat per a acabar el metro de València»... ¿Soci privat?, sí, ¿però «privat» de què? El Bigotes era una soci privat, privat d'ètica i d'escrúpols legals, tal com els seus «homòlegs» polítics. ¿Es tracta d'això?

I entre tot eixe merder de visc i vesc, la ratlla de l'accent del topònim València torna a regnar sobre el cap del casal («El PP devuelve la tilde al logotipo de Valencia», El País, 31.10.2009). I amb consens en el consistori gràcies a la decisió toponímica de l'avl. Xe, ¿de veres que no hi haurà manifestacions massives pels carrers a favor i en contra? Tanta normalitat m'espanta, perquè, vaja, no és normal per ací. Al cap i a la fi, estem pendents del tancament definitiu de la tv3, que és una de les intervencions que es permeten els governs que es denominen liberals i no intervencionistes. Bé, només intervenen quan hi ha lucre cessant per als seus comptes ideològics, vullc dir, bancaris. El cert és que eixa ratlleta mos ha eixit molt cara.