Si el marxisme en les seues diverses variants s'havia revelat inservible per a entendre el món, continuava l'argumentació, es recorria a l'amor pels agraviats o desposseïts per a justificar tant les mancances ideològiques com l'absència de polítiques realment avançades. Bartra denomina este entramat de passions i sentiments, en una formulació certament brillant, pobretologia (per cert: derivat de pobret).
És com si del que es tractara fóra d'una cosa semblant a açò: ja que se'ns han esvaït les formes heretades de (donar) sentit, necessitem de forma peremptòria trobar nous sectors el sofriment dels quals ens permeten re-identificar-nos a través de l'única solidaritat avui a l'abast de la mà, a saber, la basada en la mera emoció, en la simple identificació sensible. Si almenys eixe fóra un lloc ferm, potser podríem consolar-nos pensant que és el mal menor. El problema sobrevé quan la gent s'emociona més davant dels colors del seu equip que davant del sofriment alié. I és ací on, per desgràcia, sembla que ja estem.
Manuel Cruz, «Lo que trajo el ocaso de las ideologías», El País, 26.09.2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada