Desconnexió en el núvol

Estic momentàniament desconnectat d'Internet, és a dir, que he retornat a l'estat més casolà del diàleg amb el món, els llibres, el diari i la ràdio, principalment. Per a salvar estes eventualitats m'adone que m'hauré d'instal·lar en alguna llapissera de memòria els diccionaris que més faig servir: des del la meua versió «intervinguda personalment» del diccionari del Salt 2.0, passant pel vox, l'Aurélio i els reculls personals, i arribant a la terminologia proposada pel Termcat. Tot això faria un bon suport per a moments com este, sense accés als núvols del coneiximent i l'expressió.

Pel que fa al món, el diari El País de divendres ha continuat la notícia curiosa que van donar anteriorment sobre el fet que un grup català tinguera èxit entre públic que no fa servir eixa llengua. En aquell cas es tractava de Manel; ara ja va un poc més enllà: «Normalización lingüística» de Xavi Sancho. I el subtítol ho rebla: «Sin soflamas políticas ni subvenciones, el pop cantado en catalán seduce al público español en un momento creativo especialment dulce. El nuevo documental The new Catalan song reflexiona sobre el fenómeno.» Destacaré el que em sembla el moment més clar del concepte amb què es baralla el periodista:

A ells [als grups i cantants actuals] els donaren rock català subvencionat, al dictat de les institucions, musicalment buit, un napalm sociocultural.

[...]

Conten els llibres d'història —fins i tot ho diu la Wikipedia, perquè els més postmoderns es fien de la dada— que la primera cançó de rock en català es titula Ciutat podrida i va ser obra d'un grup punk amb nom castellà, La Banda Trapera del Río. Qualsevol semblança amb tot el que vingué després és pura coincidència.

Això és, ¡sí, senyor!, periodisme cultural del bo. La crònica de la presidència d'Obama la podria resumir d'una manera semblant: el primer president negre era en realitat mig africà i descolorit. Massa per a la carabassa.