Mil no sé quants milions de mandarins

De nou, entreteniments de tècnic lingüístic... Cansats, repetitius, impossibles, però és part de la faena. Sí, somriures debades.

Lligc l'apunt que ha escrit l'alcoià Faraón Llorens i que m'ha arribat a la bústia. Diria que el que hi copse inicialment és molt sucós: compara el franquisme que vam passar (ben descrit emocionalment) amb el cas d'alguns senyors que no sabem qui són ni quins insults o mentires proferien ni quines decisions tan greus volien imposar ni si estaven en disposició de fer-ho. Una comparació, per tant, molt boirosa, atés que la primera part és coneguda i constatable, però la segona es queda en el rumor o s'acosta a l'invent d'un enemic malvat contra el qual qualsevol lluita seria legítima i justificada. No ho sabem ben bé.

En resum, i pel que fa a la raó bàsica que Faraón Llorens exposa, «el món és digital, global, mòbil, obert, connectat i personalitzable», una constatació gens evident, però que hauria de ser llegida com una valoració sense massa conseqüències argumentals, atés que el món de què parlem, esta Terra, és sempre el mateix, amb circumstàncies canviants i variables temporalment i físicament. Tanmateix, la constatació no confirmada es convertix en causa d'una decisió universitària.

El fet que un web universitari tinga versions en diversos idiomes estrangers no trobe que siga una conseqüència deduïble d'aquella visió del planeta. Sabem, però, que les universitats no poden ni solen defugir el vessant comercial de la seua missió. Tanmateix, contra una visió únicament mercantil, els drets del ciutadans no s'haurien de graduar segons el benefici empresarial, almenys d'acord amb la meua posició ideològica. Ben al contrari, no haurien de ser admissibles els beneficis econòmics que provenen de la violació dels drets (siguen humans o lingüístics) dels ciutadans, dels éssers humans.

De totes formes, per no fer massa llarg este romanç, tot això que hem comentat fins ara és un simple embolcall per a la decisió que se'ns comenta que havia pres la universitat d'Alacant: deixar la comunicació lingüística de la universitat en la xarxa en mans de tercers, les empreses que elaboren els navegadors d'Internet. És a dir, més que una decisió, es tracta de la renúncia a gestionar la presentació de la pròpia imatge i la promoció d'un cert valor del valencià com a llengua d'ús. Renúncia que, mirant-ho malament, no és gens innocent.

En el sentit que exposava un comentari de Julen al mateix apunt, l'ús de la llengua catalana no sempre disposa de les facilitats i recursos que, d'una manera suposadament neutra i sense militància, es posen a disposició dels qui vullguen fer ús de l'anglés o del castellà (i de tants altres nacionalismes lingüístics que disposen d'un estat al seu servei). Ni tan sols cal mirar els programes informàtics que cada u té en l'ordinador, sinó que simplement llegint les adreces de les pàgines de la mateixa Universitat d'Alacant podem observar que hi subjau el castellà (per no comentar que la imatge que apareix actualment en el web de la universitat sobre «La contribución socioeconómica...» no té versió en català). Això no tindria més importància si la gestió i la interferència de les llengües estiguera a l'abast i depenguera del criteri discrecional dels ciutadans. Però no és aixina.

I, bé, al cap i a la fi, no em sembla que tot això tinga cap relació amb l'embolcall inicial exposat sobre el franquisme i els posteriors neodictadors (que no dic que no existixquen: per exemple, molts dels productes d'Apple no tenen versió en català perquè no ho vol el senyor que en gestiona la distribució en Espanya), però sí que té relació amb un malentés quant al valor de les llengües i dels drets lingüístics dels ciutadans. I és en això en què una universitat, entesa com a difusora del coneiximent i de la pràctica científica, no hauria de permetre's cap subcontractació fraudulenta ni cap renúncia.

Contra els neodictadors i contra les dictadures del passat hi ha molt a fer. En este cas, des d'una universitat, gestionant sense prejuís i amb convenciment les cultures i les llengües pròpies, facilitant-hi l'accés i la disponibilitat a tot arreu, ja que un món «digital, global, mòbil, obert, connectat i personalitzable» no és cap raó o argument per a renovar les velles discriminacions que imposen els imperis. Al capdavall, parlant de llengües, tant en l'edat del bronze com ara continuem sols perduts entre el nostre cervell i l'habilitat de comunicar-les. Sols, però buscant companyia. Tanmateix, no ha parlat ningú encara amb mil no sé quants milions de mandarins ni tindríem prou coses a dir-los. Ni tan sols en la seua llengua.