Profecies manifestes

Sembla que hajam trobat un os i que mos dedicarem a deixar-lo ben net. De fet, deu ser això, Fernando Savater, Vargas Llosa i acompanyants mos han llançat un os, i allà anem amb la llengua fora i movent la cua.

Per sort, Vicent Partal ha fet un article que pot emmarcar una mica el punt de vista dels «pamfleters» («pamflet», vol que en digam Víctor Pàmies). I, més sort, encara, l'AELC ha fet un «manifest» —este no crec que es puga titllar de pamflet, si obviem la referència innecessària al franquisme— que tracta la qüestió amb seny i argument.

Per contra, Antonio Elorza insistix en una mentira carregada d'ideologia en El País de hui, «El Manifiesto»:

En cap país europeu, si jo sóc ciutadà resident en Madrid, i com a tal tracte amb una administració (posem que Balears) que té en vigor el bilingüisme, m'arriben les comunicacions exclusivament en català. Si l'entenc, que és el cas, bé; si, no, busquem el traductor. Absurd.

Absurd, certament, i fals. Si li passara això, fet que contravindria la Llei 30/1992 estatal, podria denunciar-ho amb la legalitat al seu favor, cosa que fem aquells a qui ens passa justament això respecte de les institucions autonòmiques o estatals amb seu al País Valencià, Catalunya o Balears... Això sí, mosatros no tenim dret a reclamar res de les institucions que es permeten el luxe de ser monolingües, com són les de estatals de Madrid, les d'Andalusia o d'algun altre lloc —¡caram, quina curiositat que no volen vore!—. Malauradament, a ell li interessa només crear-se un victimisme benèvol —diu que entén el català—. La perversitat del cas, com ja vam assenyalar, és que omet que ell té dret a reclamar això, però els ciutadans «espanyols» de les Balears que demanen coses de Madrid o Burgos, resulta que no tenen dret a rebre-les en català... Bé, ho omet perquè estan ben satisfests amb eixa situació.

En fi, que no caldria que els desmentírem tant. Al capdavall podrien estar seguint el teorema de Thomas: «If men define situations as real, they are real in their consequences», o una mena de profecia autocomplida, que ens podria deixar els monolingües amb la sensació que han de ser bilingües, tal com ho som la majoria dels catalanoparlants.

Per cert, ¿per què no parlen del País Valencià? Ací el català és llengua pròpia, es puntua obligatòriament en els concursos i oposicions de les administracions públiques, és la llengua que ha de promoure la ràdio i la televisió públiques valencianes, en l'ensenyament hi ha línies en català —guetos de compliment discrecional— que formen una elit del 25 % que tindran més coneixements lingüístics, hi ha ajudes per a la difusió del català en el món empresarial, en els ajuntaments, en falles, fogueres i festes diverses. ¡Fins i tot els policies han de saber parlar en català!

Quan arriben a adonar-se'n, el català ja serà la llengua nostra llengua comuna i de res no hauran valgut els segles de persecucions, prohibicions i censures amb què tan a gust es troben, atés que no pretenen esmenar-ne els efectes. ¡Ai, com en són de pambeneits!