Nota culinària i síndromes lingüístiques

He fet de nou un assaig d'entrenament pel riu: 13:00. Malament. És cert que no era l'hora habitual, però el cansament ha segut el que corresponia als dies que no fea res, vullc pensar.

I ara, una anècdota culinària, ara que no tinc res de més suc a consignar: la segona visita al Santanjordi de Gandia, el 21 de març passat. Ja fa temps, però ara he trobat l'apunt que vaig fer a mà en la Super Conquérant. Tot i que la cambrera era la mateixa de la vegada anterior, l'espai continuava sent ben agradable —vam caure a la mateixa taula—, malauradament l'equip de cuina devia ser el suplent —era Pasqua—, perquè la mitjana de bou (el chuletón que dia la carta), tot i estar al punt i ser enorme, era impossible de rosegar la major part. Un despago, que dien al meu poble i que deu ser un curiós castellanisme que no recullen els diccionaris d'eixa llengua. (La cua de bou i el corder estaven bons, per sort per a Takse i Emili.)

I perquè encara cueja el manifiesto, esmentaré l'article de Francesc Esteve en El Punt d'esta setmana, «Grisolía contra l'Estatut i la Llei d'Ús». Dos fragments:

Amb un desvergonyiment que retrata la qualitat del personatge, Santiago Grisolía, president del Consell Valencià de Cultura, no ha tingut el més mínim escrúpol de signar, sense dimitir, el Manifiesto por la lengua común, una proclama nacionalista radical espanyola que propugna retallar l’oficialitat i l’ús públic de les llengües diferents del castellà.

[...]

Aquest és el magnànim estatus lingüístic que Grisolía mos atorga graciosament. I amb ell també signen el mateix manifiesto altres càrrecs públics que cobren dels imposts de tots els valencians: Manuel Toharia, director del Museu de la Ciutat de les Arts i les Ciències; Rubén Moreno, director del Centre d'Investigació Príncep Felip i Carlos Simón, responsable de les línies cel·lulars del mateix centre.

Tirant pel cantó de la «sindrome Grisolía» d'alguns valencians, una notícia interessant: Antoni Castells, conseller d'economia catalunyés, ha demostrat com és de fàcil parlar en català a València amb normalitat i parlant seriosament, i això que ho fea en la «Cámara» de comerç i en companyia del conseller Gerardo Camps, valencianés, que ha parlat en castellà i mos ha fet riure per no plorar.

Puc afegir que almenys un dels candidats del futur partit socialista (de no sé on), José Luis Ábalos, mostra també El Punt que té almenys una creença clara:

Jo crec que tot funcionari té l'obligació de saber valencià, però també cal veure fins on arriba el requisit.

És més, considera la llengua un privilegi no excloent. Ja és una sort, doncs, perquè recordem que un altre candidat a la mateixa paella, sorprés per la pregunta, pensava que açò havia de ser com Galícia, sense aclarir si és que havíem de parlar galaicoportugués, portugués disfressat de castellà (i dir-ne gallec) o castellà disfressat de portugués (i dir-ne gallec), o estava pensant en alguna altra cosa més rara encara. Trobe que si no tenen clares eixes qüestions bàsiques, malament. És a dir, com fins ara.