Havia arreplegat diversos articles del diari El País, el diari que ara lligc només sis dies a la setmana, ja que divendres me'l bote per a compensar tant l'augment de preu de fa poc com la seua política general i manifesta en el tractament dels interessos lingüístics del seus lectors, política que oscil·la en un arc molt curt entre el nacionalisme lingüístic espanyol i les banalitats més o menys innòcues sobre les llengües dels altres espanyols —sí, espanyols encara que no vullguen.
Així, m'havia alçat «La lengua, señores...» d'Agustín García Calvo (02.07.2008), que apareix el mateix dia que Eva Larrauri publica en la notícia «Comillas impulsa la enseñanza del español» el fragment següent:
Botín defengué que en l'actual conjuntura de desacceleració econòmica la llengua pot convertir-se en una «palanca importantíssima» per a impulsar la competitivitat. Segons els seus càlculs, l'espanyol suposa el 15 % del pib.
Espere el dia que el diari ens puga informar del valor econòmic del català en el pib valencià, que en deu tindre, tenint en compte que en som uns quants que elaborem, comprem i venem productes en en català.
A més, el dia 3 de juliol, Julio A. Máñez en feia un altre, «Savater y los demás», on comentava:
[T]ambé l'espanyolisme és una emoció tribal (encara que els seus representants col·lectius preferixquen no reparar en eixe enutjós detall), probablement més danyosa que tots els nacionalismes perifèrics junts.
En el mateix diari, Nora Catelli mirava de mostrar-se equànime en «Lengua común y sociedad en común», comentava una qüestió que hauria de fer preocupar els firmants del manifest:
Per raons familiars, conec les experiències castellanes en l'escola en català; no m'he trobat mai, ni en eixa esfera privada, ni en l'ensenyament universitari que practique, ningú que tinguera cap problema amb l'expressió en castellà, excepte les derivades del seu origen social, de l'educació dels seus pares, o de l'accés o no a biblioteques familiars.
Amb diners, torrons, llengües, col·leges, llibres... ¡En totes les llengües del món! No és només una cosa d'imposar la més grossa.
Tanque hui dissabte amb la benintencionada Violeta Demonte de «La levedad de un manifiesto», que clou la seua reflexió amb un contemporitzador «extemporaneïtat, obvietat i, potser, equivocació». En pàgines anteriors ens assabentem que el psoe no ha segut capaç de dir que promoure els idiomes cooficials beneficia el castellà, que era el que esperàvem, segons totes les dades científiques sobre la qüestió, sinó que han titulat en una notícia de Miquel Noguer: «El psoe rebutja que promure els idiomes cooficials perjudique el castellà», que no és ben bé el mateix.
I ara que em pensava que acabava, he d'enllaçar algunes reflexions particularment lúcides que he anat trobant en Internet, com ara una l'article de Juan Carlos Moreno Cabrera, «Un manifiesto nacionalista» (Público, 04.07.2008), que m'envia la llista Infoedicat, l'anotació d'Urbà Lozano en el seu bloc Més content que un gínjol (23.06.2008), trobat gràcies a una tal Olga que responia a El Llibreter (02.07.2008).
Arribat ací, només afegiré el lamentable article d'Antonio Gamoneda «El Manifiesto ya no es razonable» (El País, 30.06.2008), on sembla dir que la raonabilitat no depenia del contingut sinó dels companys de viatge —i en sentit positiu per a les neurones, «Misèria "intel·lectual"» de Gabriel Bibiloni—. Sorprés encara, deixe el meu manifest particular pel castellà per a una altra anotació. Només deixe caure ara el primer punt:
1. Parlar en castellà no cura l'estupidesa, però tampoc l'apega, contra el que puga arribar a semblar. Ei, parlar en català té el mateix efecte.
Totalment d'acord, i endavant.
ResponElimina