De cara al sol de ponent

El 18 de juliol és una dia assenyalat pel sol. Mentres alguns encara alcem el braç per algun mecanisme induït molt efectiu —tot i que siga fent broma—, altres han oblidat ja totes les prevencions i les vergonyes que havien carregat en una motxilla d'experiències de sentit comú, dien. Fa temps que sentíem dir que no s'haurien d'haver produït molts fets de la història trista d'Espanya —com cantava Paco Ibáñez— i que, més encara, no s'haurien de repetir. Ja ho han deixat córrer, han oblidat que no s'havien d'haver produït, no han refet els greuges i els danys i, pitjor encara, pretenen aprofitar l'herència que els és favorable, la que els privilegia. Sí, estic tornant a parlar de l'ofensiva espanyolera de Fernando Savater, Vargas Llosa i altres tants. ¡Ai, mare de Déu!

Però esta vegada és només per a enllaçar alguns d'eixos articles que continuen apareixent sobre la qüestió. N'hi ha un en el diari El País (16.07.2008) d'Ignacio Sánchez-Cuenca, «¿Qué derechos lingüísticos?», que retrau moltes coses al manifiesto, però que té un començament significatiu pel que fa al que arriben a entendre des de les autonomies pretesament monolingüistes:

Sembla clar que els nacionalistes han comés certs excessos, ja que, en efecte, no s'entén que si alguns territoris aspiren al bilingüisme, la retolació de les vies públiques es faça exclusivament en la llengua local, o que les institucions es dirigixquen als ciutadans només en la llengua local.

Que cadascú ho analitze: ¿què volen dir amb això de «lengua local»?, ¿què volen dir amb això de «aspirar» al bilingüisme? Jo ho deixe per a enviar-li un missatge, si trobe la seua adreça. D'altra banda, l'endemà, en el Quadern del mateix diari, Manuel Baixauli, «Una obra mestra», preparava possibles manifests alternatius de caire ben audaç i desvergonyit, i fóra fàcil que en prengueren nota:

Manifest en Defensa del Molt Discriminat Primer Món, menystingut i saquejat per l'egoisme i l'interés de la resta de països miserables. Manifest contra els Ciclistes i els Vianants, que, a les ciutats, dificulten la fluida circulació dels resplendents vehicles de motor. Manifest per la Mà Dura i l'Ordre en el Matrimoni, en contra de les denúncies per aparents maltractaments impulsades per dones ressentides i homes probablement efeminats. [...]

I alguns més, tots seguint la lògica increbantable i d'inqüestionable fonament democràtic mostrada pel manifiesto.

Per sort, hi ha persones que tenen una temptació democràtica més profunda i, a més de tindre memòria (històrica i democràtica), reflexionen per al futur, no precisament per a pretendre mantindre la depredació que ens privilegia caiga qui caiga (mentres caiguen uns altres).

Un exemple el tindríem en l'escrit del diari Público (19.07.2008) «Nuestras lenguas comunes» signat per Carlos Fernández Liria, Montserrat Galcerán, Pedro Ibarra, Juan Carlos Moreno Cabrera, Arcadi Oliveres, Jaime Pastor i Carlos Taibo. N'extrac un fragment:

Com a botó de mostra és suficient el recordatori que els signants del manifest que ens ocupa entenen que, tot i sent recomanable que en les comunitats qualificades de bilingües la retolació d'edificis i vies públiques es registre en les dos llengües, de cap manera podrà realitzar-se en exclusiva en la llengua pròpia del país en qüestió, sense que, per omissió —i així es pot entendre—, rebutgen la possibilitat que la retolació es produïxca només en castellà.

I un altre exemple seria «Los nuevos profetas de la energía nuclear» d'Ulrich Beck (El País, 16.07.2008) —text que deslloriga bastant la línia de pensament del manifiesto recurrent. És el meu particular punt de vista—. A més, conté algunes expressions especialment afortunades:

Els antropòlegs recomanaren llavors el símbol de la calavera, però un historiador recordà que per als alquimistes les calaveres significaven la resurrecció, i un psicòleg dugué a terme experiments amb infants de tres anys. Si la calavera apareixia en una botella, dien espantats «verí», i si estava apegada en la paret, exclamaven «¡pirates!».

[...]

Els actors que han de garantir la seguretat i la racionalitat (estat, ciència, indústria) interpreten ara un paper molt ambivalent. Ja no són tutors, sinó sospitosos; ja no són gestors del risc, sinó que en són responsables. Exigixen a la població que puge a un avió per al qual encara no hi ha pista d'aterratge.

Finalment, la millor de totes: «Una investigació acadèmica revela el biaix informatiu de Canal 9 cap al pp» (El País, 15.07.2008), que comenta la tesi doctoral de Yolanda Verdú. És clar, les evidències també convé demostrar-les científicament.