dilluns, 1 de febrer de 2010

L'Stenhammar

Els reflexos de les paraules

Un arxiu és un recurs molt útil per als desmemoriats com jo. Si està informatitzat, molt més útil encara. I si el tens en línia (en Internet, per exemple), és un instrument molt potent per a recuperar de l'oblit moltes dades amb què bastir i restaurar els teus pensaments.

Sense anar tant llunt, per casualitat he topat hui en la meua bústia de Gmail amb un missatge antic que crec que no vaig llegir quan tocava. He hagut de rastrejar en Internet per a recordar exactament a què es referia, perquè contenia un retret personal contra mi i no recordava fins a quin punt podia tindre fonament. Les dades que hem pogut trobar m'han tranquil·litzat.

La causa de tot és el fet que em referira a eixa persona amb l'article i el primer cognom, és a dir, com si diguérem el Mascarell, el Rull o l'Adrover (que són possibilitats reals de les converses que es tenen en les llistes d'Internet). Doncs, «algú» va sentir que això era ofensiu:


Disculpeu si heu notat agror, segurament molt menor que la que jo vaig sentir quan m'anomeneu el [cognom] en la llista [tal] .


El cas és que només ho va sentir eixe «algú». La resta dels esmentats amb el mateix procediment en eixa llista no mos va passar pel cap que això tinguera res de dolent. Com que eixe «algú» m'havia demanat que tallàrem la relació que teníem, ho vaig acceptar. De fet, acabe de llegir eixe missatge ara (no recorde haver-lo llegit abans), i he fet una recerca per a vore si la forma d'esmentar-lo tenia res d'ofensiu en aquell temps i en aquella llista. He vist que no. Tanmateix, sé que no podem preveure totes les valoracions que fan els altres de les nostres paraules, i menys encara en la distància que imposa la comunicació escrita, encara que siga tan ràpida com la que tenim en xarxa. Això degué passar.

Naturalment, puc afegir que en aquell temps, a més de referir-me d'eixa manera a eixa persona (i a altres), vaig tindre un cert punt de discrepància amb els seus plantejaments polítics (o sociolingüístics, si es vol), però res que mos fera discutir o ni tan sols dialogar sobre la qüestió, fins que em va arribar el seu missatge de trencament de relacions.

Ha passat el temps i segurament faig servir molt menys eixe recurs per a referir-me a ningú, acceptant que mos van ensenyar en castellà que això era ofensiu o despectiu (ensenyança d'aquella normativa d'altres èpoques). Espere que eixe fóra l'únic problema i no el fet que jo discrepara del seus plantejaments. Si actuàrem aixina davant de la discrepància, ni permetria els comentaris en este bloc, ni parlaríem de res en les llistes de correu, ni quasi xarraríem de res, excepte per a llepar-mos mútuament... Ja ho sé, hi ha qui viu ben feliç aixina.

Acabe de descobrir l'Stenhammar, que no apareix en la gec (n'escolte la simfonia número 2). Em recorda «el» Mahler en alguns passatges. Coses de l'Spotify.

2 comentaris:

Joan-Carles Martí i Casanova ha dit...

Miquel:
Per aquí avall encara és costum -deu baixar entre els més joves- dir el Pere i la Maria. Quan no sabem el primer nom diem el cognom. És més, vaig aprendre a feminitzar aquests cognoms per via directa de mon pare nascut a Elx el 1928. L'Agullona és de la família dels Agulló i la Maciana seria de la família dels Macià. És com si digués la Boronata a alguna de les dones de la teva família. Això en el meu idiolecte heretat funciona.
De fet, la cosa era comuna a l'Edat Mitjana catalana. La gran heroïna d'Oriola és l'Armengola dona de Pere Armengol. Gràcies a ella Oriola és crestiana.

Tècnic lingüístic ha dit...

Si en sou de salvatges... El cas és que això li va molestar a un conegut teu, tirant un poc cap amunt. Es veu que la vida acadèmica fa la pell molt fina.