dimecres, 28 d’octubre de 2009

Negocis polítics

Qui és qui i què

El món s'acaba, però s'acaba bé, com dia el Grasset. I per recordar qui ha fet possible això, trobe que la imatge de hui (El País, «Las pruebas de la rapiña», 16.10.2009) val quasi tant com les paraules més o menys llustroses amb què mos emboliquen i mos emboliquem en discusions més o menys destrellatades.

Tot i que, parlant de destrellats, i pel que fa a les apreciacions sobre les llengües dels altres, l'indescriptible polític —per vergonya que tens de fer-ho, si això és un demòcrata— Ballester Costa ens en dóna una nova mostra (que no cal traduir, tot i que no s'entenga):


El gran esfuerzo sería el expresarme yo en valenciano, pero yo creo que usted lo tendría más sencillo. Yo, desde luego, si fuera valenciano y tuviera que interpelar a un parlamentario castellanoparlante de una zona de huerta, de río y de campo como es la mía, le hablaría en castellano. De todas formas, le agradezco, porque cada vez el conocimiento del valenciano me es más profundo, y eso bien lo sabe el señor Pañella, que consigo entenderlo a él.»


L'afectada era la parlamentària Crespo Domínguez (pspv), i la resta de valencians, que segons Ballester Costa no hauríem de parlar en valencià amb parlamentaris d'algunes zones. La pregunta és, ¿i com n'aprendrien? La resposta és clara amb el requisit lingüístic.

Certament, si hi haguera requisit lingüístic per a ser parlamentari, ell no hi haguera arribat. Segurament, si hi haguera altres requisits, tampoc. El cas és que els requisits que hi ha són els que deixen arribar els polítics acaben que hi ha en l'hemicicle, i això és el que explica la percepció que hi ha sobre els polítics, percepció que podem confirmar amb la foto tan galdosa que encapçala esta llàstima d'apunt.
Publica un comentari a l'entrada