dissabte, 3 d’octubre de 2009

Igualtat, mèrit, capacitat i publicitat

Corts valencianes: ¿què estaven enterrant?


¿A on estan els liberals del pp que no encapçalen la persecució d'estes pràctiques tan antiliberals [el suborn d'empresaris a polítics en el cas de Camps i l'«amiguet de l'ànima»] que més aviat recorden el caciquisme amb què s'enriquiren molts, durant un règim tan ple de transparència i d'independència judicial com fou el franquista?
Justo Pageo Ruzafa, «¿Y qué dicen los empresarios?», El País, 02.10.2009



I a continuació un article de Roberto Saviano, «Por la libertad de prensa en Italia» que mos explica per què la faena i la responsabilitat professional dels periodistes ens pot evitar seguir pel camí d'Itàlia. Més o menys, la mateixa responsabilitat que hauríem de saber que podem exercir com a ciutadans.

Tanmateix, sembla que o n'hi ha qui no ho sap, o simplement la qüestió és que altres factors més «importants» prevalen sobre la seua actuació. I ara posaré un exemple que s'ha comentat en la llista Migjorn: diuen que hi ha periodistes de Canal 9 que han rebut instruccions verbals i escrites per a censurar l'aparició de determinades persones en el mitjà. Hem de distingir que una cosa és una ordre verbal i una altra és una prova escrita. I si tens una prova, pots dur-la on convinga i on puga ser utilitzada per a actuar contra eixa censura, tant si és els tribunals, la premsa com els sindicats (no, els sindicats del crim, no, és clar).

De fet, tal com expressava Roberto Saviano:

Per a un periodista, fer preguntes o formular opinions no és altra cosa que exercir la seua funció i un dels seus drets.


¿Què fan, doncs, eixos suposats periodistes? El cas és això, eixa és la part que em desconcertà de l'explicació del collistaire: el cas és que segons un cert «sentit comú» —denunciat per Roberto Saviano en el seu article— un treballador interí (o temporal, o laboral, o amb fills, o amb un granet al cul...) figura que tindria dret (no crec que arribe al punt de l'obligació) de convertir-se en còmplice o col·laborador necessari del censor i de la censura. Això sí que és realment preocupant. ¿Quin és eixe esquema de valors? ¿De què estem parlant? Pitjor encara, després, ¿de què es queixen?, ¿què critiquen?, ¿de què reneguen o què reivindiquen en la barra del bar?...

Espere que s'adonen aviat que eixes col·laboracions de silenci en l'àmbit de l'administració pública —el cor del sistema social—, són les ajudes inestimables que aviven i faciliten els suborns, les prebendes, els contractes a dit, els fraus socials, el desviament dels diners públics cap als interessos privats d'algunes oligarquies —antigues o noves—, la promoció sense mèrit ni capacitació, i aneu posant-hi més de la vostra collita.

Com que açò no és, tal com diu Saviano, «Xina, Birmànic, Cuba o Iran» ni, durant esta petita democràcia que vivim, han afusellat mai cap funcionari, ni tan sols interí, en eixe silenci avergonyit hi deu jaure una por irracional autocomplaent, o un cert sentit asocial i insolidari de la comoditat personal. De fet, pel que conec, si mai han fet fora algun interí —per conseqüent, rigorós i professional—, ha pogut trobar una faena molt millor —respectant els principis d'igualtat, mèrit, capacitat i publicitat, naturalment. I ara estic segur que continua treballant per fer-los respectar.