Enutjos

Ja s'està convertint en tradició d'este estiu anar a córrer dijous. Hui ha millorat, 12:54, encara que, en línies generals, comence més cansat del que tocaria i tinc tot el temps una prevenció a llançar-me massa fort. Bé, sempre l'he tinguda, així que el progrés que puga fer serà equivalent al que fea abans, restant la part corresponent als enutjos de l'edat.

Anava corrent i pensant en com ha caigut el millor dels mons possibles en Catalunya que havia construït Jordi Pujol i Soley. Resulta que no era el millor, que hi faltava la seua contribució ciutadana més bàsica. Això correspon a una —o diverses, que ja no ho sabem massa bé— castes polítiques espanyola i catalana que han gestionat amb xantatges i corrupcions diverses la gestió del poder durant estos anys. Era cert, doncs, hi havia la possibilitat d'un món millor, com ara un on el president del país no fóra un evasor fiscal. I ara toca la hipocresia nacionalista espanyola. Tal com diu Josep Ramoneda hui mateix, «quants enutjos mos estalviaríem amb un simple referèndum». Excepte els de l'edat, és clar.

Llançols i bugades

Coincidint amb descobriment del frau fiscal de més de trenta anys que ha comés Jordi Pujol i Soley —i amb l'allau de roba bruta relacionada amb els tripijocs dels fills—, acabe la lectura del llibre Corruptors i corruptes de Joan C. Vergés, que és una introducció ben interessant a l'economia des del vessant de la moral. Per vore si ho he entés tot com cal —que no ho tinc del tot clar— prove a buscar informació i tope amb un article de fa tres dies de Josep C. Vergés: «La crema dels corruptors» (Diari de Girona, 27.07.2014), que és un petit resum del llibre Crema catalana. Amiguismo, corrupción y otras miserias de Rafa Burgos.

Amb esta bugada perdrem algun llançol i aprendrem que cal rentar-los més sovint al llavador (al llavaner, al rentador, al safareig...). Senc per la tele, però, que la «macroeconomia» va que vola (ja van quatre trimestres consecutius de creiximent del pib) i que això és necessari i imprescindible per a que la situació social de la població millore. Vaja, la condició de la millora social continuen sense ser l'equitat i la justícia, hem de continuar regant a manta i que als de baix els arribe el que els sobra als de dalt. Eixa bugada encara està per fer.

La plana i la llana

El Salt 4 no fa formatges, però podria, perquè fa coses tan estranyes com ara convertir «Castelló de la Plana-Trullols» en «Castellón de la llana». És a dir, no tan sols no fa cas del topònim, sinó que, a més, elimina un element, que es veu que no li servix com a ingredient. No és el primer cas en què m'ho fa, perquè també convertix «Torre-xiva» en «Torre». I més que n'eixiran en estos sis mesos que estaré fent de traductor corrector quasi automàtic. En prenc nota.

Ah, també resulta que es desbarata després d'una adreça d'Internet emmarcada amb antilambdes: el paràgraf següent no el traduïx. Ja sabem que estos instruments de traducció assistida per ordinador —els carrega la conselleria— són per a facilitar-mos un poc la vida. Vaig ampliant la macro del Word amb què adobe el producte perquè la peça ixca més o menys presentable i ben embolicada. Supose que els enviaré un recull de millores, per si de cas fan cas de res en aquells caus conillerils. Els vaig suggerir que feren la versió per al Open Office (o el Libre Office 4), però no sé ni tan sols si han llegit el missatge.

Papallones amb pinces

Amb pinces calia agarrar algunes pàgines del diari de hui. El títular «Este poble ha segut saquejat pels oligarques durant 23 anys» correspon a Ucraïna, però com que ve a ser la duració del mandat de Jordi Pujol en Catalunya, veus unes coincidències fastigoses que s'envisquen, és clar, amb l'afirmació d'Andrés Oppenheimer que amolla que «no es pot culpar a Israel per defendre's d'una pluja constant de coets», que és l'aval llavors per a qualsevol salvatjada emparada pel dret del talió internacional, pel que sembla.

Impagable és «La carpeta de la familia» que mos regala Francesc Valls, que no és només la de família Pujol, sinó la de la casta política espanyola —no fan més que confirmar que els para bé l'encasellament— que anava passant-se eixa carpeta per a péixer el monstre del 3 % —aquell 3 % que li se va escapar a Pasqual Maragall en el parlament català—. Toca, el procés sobiranista ha servit per a rebentar eixa bambolla que amb tanta cura i complementàriament criava l'Espanya «nacional». El nostre «fill de puta», que dien aquells. ¿Ara s'havia fet independentista? ¡Ara voràs!

I l'estiu és el temps de les notícies sobre com de malament van les llengües que no siguen l'espanyol: «La justícia no parla en èuscar». Bé, tampoc parla en català de Catalunya —obliden el de València—, però tampoc podríem assegurar que parle realment en castellà, vaja. Eixa mateixa llengua judicial devia parlar la justícia militar —va, brometa: «passeu-me l'oxímoron»— que ha aconseguit que la capitana Zaida Cantera abandone l'exèrcit després d'haver segut assetjada sexualment. No té a vore amb la llengua, sinó amb una concepció ben estranya del que són els conceptes que fonamenten la democràcia i la vida en societat.

A mitjan diari m'espera Terra Mítica, que no és altra que esta, la valenciana, amb el que reflectix de comportament polític, econòmic i ètic que no començà amb Zaplana, però sí que pegà un bot qualitatiu com d'una papallona a un tifó. Però gires la pàgina i encara és pitjor, perquè topes amb Calor Fabra i Francisco Martínez, deixeble remuneratiu del primer i alcalde de la Vall d'Alba. Al començament del segle passat, no, l'anterior, un terç dels francesos empresonats en la badia de Cadis en vaixells van morir, segons ha estudiat la hitoriadora Lourdes Márquez. Ni tan sols en això no podria assegurar que hajam millorat massa quan veus la defensa del bombardeig israelià sobre Gaza.

Cita dominical / 298: Rosa Pereda

Dius que Zapatero no fa més que cridar els immigrants, com si calguera que els cridaren. I a la millor sí que cal: sostenen el desenvolupament amb el seu treball, cuiden els nostres infants i els nostres vells. Els serveis, la construcció, el camp. Depenem d'ells.

Rosa Pereda, «Esperando a los bárbaros», El País, 11.10.2006.

Lectures a l'engròs de l'estiu

Per fi ha arribat el moment de reprendre Guerra i pau de Tolstoi. Batalletes i batalletes toca ara, i sembla que durant molt de temps. Una companya es deixa dur pel tòpic i em confirma que sí, que és cosa de l'estiu això de fer eixes lectures a l'engròs. Ella ha triat Steinbeck, El raïm de la ira, que li està agradant molt. I Takse voldria acabar ja d'una Rayuela de Cortázar, que no la té massa entusiasmada.

Esmenar-se del passat

La iŀlusió del temps passat, eixe que sempre fou millor, impregna i interferix la nostra percepció. No cal anar molt llunt per a descobrir en les coves d'Altamira, en Viriat o en el Llibre dels fets l'essència més desitjable, pura i correcta del que poden ser les persones, les nacions o les llengües. I aquells que ho veuen aixina, tracen una ratlla que separa la perfecció del «com hem segut sempre», «sempre s'ha fet aixina», «sempre s'ha dit aixina» i les desgràcies i misèries del (seu) present.

El passat només és bo si el podem esmenar, que deu ser per això que l'actualitat no és perfecta al cap dels segles, perquè generalment preferim repetir-mos a esmenar-mos. I com que esta idea no és cap originalitat, dec estar repetint-me. Tinc esmena, però no l'he trobada encara.

La cosa pública nostra

Córrec pel riu i millore uns segons respecte de l'últim dia: 13:01. I això que estava cansat i amb el cap com un tabal —com diu ma mare—. Per això mateix he anat a córrer, perquè és dijous i es veu que este estiu toca anar els dijousos, i perquè m'havia d'oxigenar després del matí de paperets i negociacions sindicals amb més prosa (això, meu), retòrica i prosopopeia (això durant la reunió de la mesa negociadora) en contrast amb el meu silenci «mordaç» —diríem—. Ja poden posar-li fulles, que si he de continuar fent paperets, que tant els molesten a alguns, els faré. No sé quina temor barrejada d'amenaça de perdre els «privilegis» que tenim en les Corts mos volen clavar entre cella i cella. Conforme parlen alguns, més que a la «cosa pública» pareix que mos dediquem a la «cosa nostra».

¡En castellano, en castellano, en castellano!

En Leroy Merlin d'Alfafar mos atén un xicon jove i la primera que mos diu: «En castellano, en castellano, en castellano», sense agror, però realment amb mala pata per a començar una relació comercial. Li diguem que sí, li ho repetim en castellà i, milacre, continuem parlant en valencià i quasi que mos entén del tot. I el que no entén, ho sobreentén. Tenia accent andalús i, excepte el petit detall, va ser amable. Encara no sé com és possible que les grans empreses no formen (socio)lingüísticament els treballadors que atenen directament el públic.

Transparència boirosa valenciana

He fet una prova hui: en lloc d'enviar directament una queixa al síndic de greuges, li he demanat a la conselleria d'infraestructures i no sé quants romanços més, és a dir, de Bonig Trigueros, que esmene una errada de gestió lingüística que té en el web, i que m'avise si pensa fer-ho i quan. Supose que no servirà de res i que hauré de recórrer al síndic, perquè Transparència Internacional (ti) ha vist una evolució positiva dels 2010 fins ara [pdf], però no m'estranyaria que fóra una partida de parxís estadística que estiguera jugant també la Generalitat valenciana. Jo no he sentit eixa evolució positiva. Espere estar equivocat i que siga real, que l'evolució que indica ti siga el fonament d'una millora en la gestió democràtica de l'administració pública valenciana.

Só depende de nós

Cal llegir les coses que s'escriuen pel món més enllà del nostre país i de la nostra llengua. És ben interessant, perquè et permet una perspectiva més general del que som les persones i el concepte d'humanitat que tenim es fonamenta més i millor que amb el repàs permanent dels problemes i el coneixement locals. Posem per cas el Brasil, ara que han patit allà també la plaga dels grans esdeveniments —falsificació desafortunada del que haurien de ser els projectes socials d'abast general—, podem alleujar el que pensem sobre el nostre país quan llegim (Priscila Silva, Medium.com):

E ele, pessoa politizada e, portanto, ciente do «beco sem saída» que é o nosso país, nem vai se dar ao trabalho de pensar sobre o assunto (e muito menos fazer algo a respeito), uma vez que essa nação é feita de pessoas naturalmente incompetentes e políticos naturalmente corruptos. Confere? Não confere. Na verdade, cidadão politizado, o problema, neste cenário, não é o Brasil. É você.

Compte, també es fa servir la mateixa generalització al revés, en lloc de fer servir el menyspreu es pot fer servir la lloança gratuïta i sense límits, i es fa més encara barrejada amb l'orgull ferit contra els qui tracten d'exposar els problemes i de proposar solucions. Tal com clou l'article, i per mal que mos sàpia a voltes: «Se “isso” é mesmo o Brasil, a mudança só depende de nós.»

Cita dominical / 297: Frank Bealey

En una societat en què el poder es considera una via d'accés a la riquesa i on resulta normal fer regals, sobretot als poderosos, la corrupció és quasi inevitable.

Frank Bealey, Diccionario de ciencia política.

Simplista i cert alhora

Ho poden negar i fins i tot poden practicar l'estratègia de la desqualificació per simplista i fàcil, perquè és el que s'esdevé quan algunes veritats ixen a la llum després de lliurar-se de les capes de boires dialèctiques i conceptuals més o menys esotèriques. Pretenen no tan sols que el món no és simple, cosa que és certa i, alhora, fàcil de comprovar, sinó que no hi ha res que ho siga, i això ja és ben discutible, començant perquè eixa argumentació taxativa és ben simple i, alhora, mentirosa. El món és una acumulació de simplicitats, de simplismes i de ximpleries, vaja, i em deixe dur per la morfologia. I a voltes no cal que ho descriguen Pablo Iglesias ni Esperanza Aguirre, que també ho pot fer, sense la demagògia conjuntural dels polítics, Paul Krugman («Cantor y el fin de un movimiento», El País, 15.06.2014). Segons Krugman, podríem descriure aixina un cert «moviment conservador» americà (i podem estendre-ho sense problemes):

Un conjunt d'institucions i aliances entrellaçades que va guanyar eleccions tirant llenya al foc del malestar cultural i racial, però que va usar eixes victòries fonamentalment per a tirar avant un programa econòmic elitista, al mateix temps que proporcionava una xarxa de suport als lleials a la seua ideologia i a les seues polítiques.

El programa polític dretà de la caritat amaga sempre la necessitat dels pobres per a aguantar-la. Les societats justes no necessiten la caritat, que no és una virtut, sinó l'excusa dels explotadors. La passió dels inquisidors, que cantava aquell, per simple i cert que puga semblar.

Sumar sense eixir-se'n

Qui no suma, se n'ix. Hi ha bolífrafs que, si els tens molt de temps deixats en vertical amb la punta cap avall, se n'ixen per la cabota. N'ha han altres que els has de deixar aixina, si no vols que se'ls seque la punta i que no esscriguen. Cal paciència per a fer les proves i l'experiència et mostra quins són uns i quins són altres, perquè no tenen manual d'instruccions que ho explique.

Aixina és la vida, i aixina seran les eleccions sindicals que s'acosten després de l'estiu en les Corts, on no sabem si mos n'eixirem pel cap o per la cua. En tot cas, esperem continuar escrivint bona cosa de paperets per a provar d'aclarir tantes desídies pendents. Cotino Ferrer sembla que ja ha dit que ell no se n'ix, d'allà, de les Corts. Ja sabem què deu estar fent, doncs. El ciutadans haurien de tindre un procediment democràtic a l'abast per a traure'l i que deixe de «sumar».

Pobles valencians retrobats

El municipi de Xert (Maestrat) ha fixat eixa forma com a nom del seu municipi. A poc a poc la toponímia valenciana recupera unes funcions que no hauria d'haver perdut. L'ús de la llengua, llavors, avança almenys amb la política del retolet, tal com podem trobar fins i tot en la ciutat de València, amb els noms dels carrers. Com és previsible, això no consolidarà o augmentarà l'ús del valencià, tot i que sabem que l'imaginari que crea a voltes induïx a percepcions prou desenfocades sobre la realitat de l'ús de la llengua.

Bé, el problema és el de sempre, que la política i la gestió públiques que tenim no estan sotmeses al rendiment de comptes. Ni tan sols a l'informe o l'estudi previ de costs i beneficis... Almenys a estudis que no siguen falsos, com ara els que han permés i fomentat tants desgavells al llarg del territori valencià. I que els comptes de la Generalitat siguen falsos, bé, ¿qui no ho havia sospitat mai? Deu ser que vinc de córrer pel riu i estic acalorat: 6:44 + 6:28.

Traspalau

Un document em parla d'un topònim Traspalacio. Es suposa que està situat a la Diagonal del Palau d'Elx. Sembla que ha de ser Traspalau en valencià. En el web de l'avl diria que no apareix i trobe poca documentació sobre el cas en la xarxa. Sort del web Onomastica.cat, que conté un treball de Joan Castaño i Gabriel Sansano sobre la toponímia d'Elx, on parlen del «Molí de Tras-palau». Sense guionet ja va bé.

Telegrama del passat

Trasllade papers d'un lloc a l'altre i trobe un telegrama de l'any 1995. En castellà, que també era un senyal de com es feen les coses en aquella (i en esta) administració valenciana. Si hagueren eixit «bé» eixes oposicions en l'rtvv, que ja quasi no recordava, ara em voria en un mal pas, probablement. O puga ser que no, que no ho saps mai com poden anar les coses. Al cap i a la fi, això de treballar és una casualitat connectada amb un interinatge en la Generalitat que va acabar de mala manera i amb la preparació d'unes oposicions a uns quants ajuntaments. Mirant-ho bé, no deixa de ser un tràngol hipotètic que m'he estalviat —a canvi d'uns altres que ja quasi no recorde.

El progrés primari

Els del psoe han fet unes primàries i han triat nou secretari general, Pedro Sánchez... Bé, encara no, això ho ha de fer un congrés, però sembla que triaran el guanyador de les primàries. Diuen que molts en el pp han respirat descansats, perquè Eduardo Madina els semblava massa esquerranós (i supose que sabien que José Antonio Pérez Tapias no tenia res a fer en eixes votacions). Uf, com en la peŀlícula americana aquella d'humor, on un republicà considerava que el papa Woytila era un comunista. Els extrems no és que es toquen, és que no saps mai on estan, tot depén d'on penges el barret i d'on tens el cap. Per a alguns progressar, això que diuen el progrés, i en política això que diuen ser progressista, deu ser que et «regalen» un sac de Loewe.

Cita dominical / 296: Ezequiel Moltó

«¡Ai, quina gràcia!, vol que l'atenguen en valencià.»

Una zeladora del centre de salut de Crevillent, segons Ezequiel Moltó, «Un médico se niega a atender a un paciente por hablarle en valenciano», El País, 06.06.2014.

El salt al dia

Em canviaren l'ordinador no fa massa, i el Salt no funcionava ni amb l'Open Office 4 ni amb el Libre Office 4, s'ha quedat en la versió 3 d'eixos programes. Els suggerixc als de la conselleria que n'actualitzen la versió. Certes, algun dia haurem de traure comptes sobre l'efecte que ha tingut eixe programa en conjunció amb la política lingüística d'inèrcia castellanitzant que han dut avant els governs del pp al País Valencià. Bé, hauríem de traure els comptes, sobretot si és que volem canviar el rumb cap a un destí més democràtic i respectuós culturalment. Perquè si no es trauen i es publiquen els comptes, mos farem la foto de sempre dels diners que aboquem abraçant eixos obèlixs de calbot tan amanosets.

La reclamació constant

Una resposta parlamentària m'induïx a mirar el web del Consorci de l'Hospital Universitari de València: xe, ¿en quines llengües diries que el pots trobar? Exacte, no està en valencià. Però sí que té versió en espanyol i anglés. Naturalment, com que hi tinc la mà trencada, faig la reclamació corresponent davant el síndic de greuges valencià. I algun dia hauré de traure p>comptes jo també de la meua activitat de formigueta insurrecta.

La pràctica de persistir

Torne a volar pel riu. Bé, esta volta, la primera, només he planejat, cap avall, cap avall. En total: 6:38 + 6:30. Lent i un poc descompensat. És el primer dia després de la temporada de futbet. Espere que, si tinc ocasió durant la resta de l'estiu, ho podré millorar. Com quasi tot en esta vida, és cosa de pràctica, de persistir.

I, persistent, per poc que ho semble, és l'existència del web Eines de Llengua, de les fitxes i del Multicerca, que estan en la xarxa des del 1998, qui ho diria, i sense saber massa bé si calia. Com que estic revisant el Multicerca, per a fer la versió que s'ajuste a l'html 5, vaig comprovant els funcionament dels cercadors i la codificació que fan servir. Perquè hi ha qui fa anar l'iso-8859 i qui fa servir l'utf-8, i fins i tot qui fa servir els dos segons les pàgines. No hi ha massa consens encara en tot això i, per tant, he de fer dos versions de la pàgina. No canviarà molt i tindran un aspecte un poc passat —la qüestió estètica no l'he acabada de resoldre—, però espere que continue funcionant mitjanament bé. Si més no, a mi em fa paper.

Set a u

Va ser un descans anit vore la selecció de futbol alemanya posant a solc els brasilers en menys de mitja hora. Va ser entretingut, un poc com recordant el que hauria de ser el joc del Barça i, últimament, el de la selecció espanyola. Va ser una sort que els alemanys tingueren quatre coses clares, perquè semblava que Brasil podia guanyar el campionat sense fer res de bo, només amb colps de sort (aleatòries o arbitrals). Hui li tocarà a Holanda despatxar l'Argentina de Messi, que també s'ha dedicat fins ara a explotar més la fama que el joc. Ara, després de la derrota, pot ser que els brasilers tornen a pensar per a què era bo organitzar eixe benefici econòmic per a l'oligarquia del futbol mundial.

Genuïnament desencertats

Si tinguérem sempre present que la institucionalització nominal de les llengües és un fet polític més, podríem evitar caure en la sensació bel·licosa que tenyix el que hauria de ser un debat sobre un efecte ben explicable dels processos socials i polítics injusts que patim en la nostra societat. És normal que deixem de tant en tant de banda el debat sobre eixos processos, perquè els tenim molt sabuts i es veu que no mos sentim massa capaços de millorar-los.

Veig negatiu que pensem que hi ha unes genuïnitats millors que altres (o uns processos denominats «interns» que justifiquen canvis lèxics o morfològics) parlant de llengües, perquè és una manera d'enfocar la qüestió que té més a vore amb ideologies com el racisme (que ha impregnat històricament la reflexió sobre la llengua) que amb una explicació científica i humana del fet lingüístic.

Per ara, jo només he sentit la confusió de «lis» (els) i «lo» (ho) en persones que parlen en castellà habitualment, o que han estat educades en un context més influït pel castellà del que ha segut el meu (en Tavernes de la Valldigna). ¡I això que jo vaig arribar al poble parlant en castellà! Usaven eixes formes algun amic o conegut meu i, actualment, senc que ho fa prou sovint la diputada Mireia Mollà Herrera. Els ho corregim, perquè la llengua és un fet social i polític que gestionem aixina.

No cal acalorar-se més pel símptoma (tant si es tracta de l'extensió d'un fenomen dialectal, si ve del castellà o si mos sembla que «equilibra» el sistema): el problema de fons és polític, i ja sabem que haurem de rascar molt en eixe sentit. I més encara si la solució per a l'ús escrit del valencià consistix a escriure en castellà, traduir-ho amb el Salt i difondre el que haja eixit en eixe valencià de màquina. Això ho fan en les Corts Valencianes molts dels qui fan anar la màquina d'escriure en els grups parlamentaris. I aixina es cova també la llengua del futur.

El benefici dels errors

Sents que diuen que és una veritat com un puny que els ingressos públics augmenten quan baixen els imposts i la pressió fiscal. Ho diuen amb vehemència, com si foren veritats establides i comprovables científicament, com si hi haguera literatura econòmica que ho corroborara. Em sembla que una cosa aixina dia Eduardo Inda, el periodista dels diari El Mundo. En eixe moment no hi havia cap economista, llevat del diputat socialista Antonio Miguel Carmona, que puguera confirmar o desmentir eixos exabruptes profètics. Han passat uns dies i em lligc l'article de Paul Krugman «Charlatans, Cranks and Kansas» (en castellà, «Charlatanes, cascarrabias y Kansas», El País, 06.07.2014), precisament sobre eixa retòrica sense fonament. Krugman continua denunciant el conte de fades que es vol taula d'una llei divina, i rebla el clau:

So supply-side economics fills a need backed by lots of money, and the fact that it keeps failing doesn’t matter. [...] Faith in tax-cut magic isn’t about evidence; it’s about finding reasons to give powerful interests what they want.

Res que no sabérem, però convé que mos ho repetixquen, almenys tant com mos repetixen la cançoneta fantasiosa sobre els diners que repartixen els rics. I, a més, podem repensar un poc sobre tot això de l'economia amb Ha-Joon Chang, «How to 'Use' Economics» (The Huffington Post, 17.06.2014):

Cui bono? Economics is a political argument. It is not - and can never be - a science; there are no objective truths in economics that can be established independently of political, and frequently moral, judgments. Therefore, when faced with an economic argument, you must ask the age-old question 'Cui bono?' (Who benefits?), first made famous by the Roman statesman and orator Marcus Tullius Cicero.

I si ho adobes amb «Los que negaron la burbuja inmobiliaria», et sorprens i descanses alhora, perquè a pesar del que sembla, mos enganyem. Ara cal mirar a qui beneficien (quasi sempre) els «errors».

Cita dominical / 295: J. Bradford Delong

¿En quin sentit és responsabilitat teua el fet de viure en l'entorn adequat per a que tu i les teues habilitats sigau ben productius en l'economia actual? ¿Com, exactament, vas triar nàixer amb els pares «correctes»? ¿Per què, al final, els resultats positius no són el producte només d'una sort gens mereixcuda?

J. Bradford Delong, «Unjust Deserts», Project Syndicate, 31.05.2014.

Fresqueta i silenci

Un poc de descans, poc espiritual, simplement físic, dins d'un temple dels que s'erigixen en nom de les fantasies inanimades de sempre. Hi fa fresqueta i hi ha silenci. Per això ho devien fer realment.

L'alleujament musical

Acabe els matins cansat de l'Internet Explorer i del Word 2010. Encara que ara, després del desastre de l'altre dia, quan em va volar la plantilla amb les macros i les combinacions de tecles, estic mirant de gestionar-ho amb més seguretat, les poca continuïtat amb la lògica de les versions anteriors em provoca molt de cansament mental i físic al final del matí. I, damunt, he de treballar amb l'Internet Explorer, que convertix la navegació en una tortura de finestretes emergents i obstacles diversos. Ah, sort de les llapisseres on pots instal·lar el Firefox- En fi, la música continua funcionant i em reconforte amb les obres que va dirigir Leonard Bernstein. Això alleuja prou.

Accidents sense responsables

Hui no he anat a la plaça de la Mare de Déu a les set, però n'hi ha una cada mes i continuarem fent pinya mentres siga necessari. Ja fa huit anys de l'accident del metro de València i esperem que no n'hajam de comptar molts més fins que es depuren els responsables de la mala gestió de les mesures de seguretat en eixe mitjà de transport pública. També haurien de respondre els responsables públics per la desinformació i els enganys posteriors, però la nostra societat encara no té dret a fer això, no sabem com s'articula el respecte a la veritat, l'esmena i la reparació dels errors, el castic de les mentires. Mentir en el parlament valencià ix debades. Aixina acaben les comissions d'investigació com les de la cam, la de la televisió valenciana o la del metro, tapides d'enganys i hipocresies. Els responsables polítics que mentixen i estafen no senten encara el pes de l'auditoria pública sobre els seus actes. Ahí tens que expulsen Mónica Oltra Jarque de l'hemicicle i que Juan Cotino Ferrer continua presidint la comèdia parlamentària.

Cosa de noms

Els tics d'altres èpoques —o un error sense mala intenció però amb mala pata— no acaben de desaparéixer mai: en la delegació de trànsit de València hi ha a qui li la bufa prou el que diga el carnet d'identitat, va amb el pilot automàtic i l'inefable Miquel es convertix, és clar, en Miguel. Au, torna a fer cua un altre dia per a canviar-ho, si et sembla. I el mal és que sí que m'h semblarà, no vullc trobar-me amb un conflicte estúpid per eixa discordança tan lleu, però tan fonamental al mateix temps.

Plantilla en desaparició intermitent

Ha volat la plantilla normal del Word 2010. El programa, com que no la trobava —no sé què la deu haver feta—, me'n crea una nova i buida. Em pensava que això no passaria amb esta versió més moderna del Word —fins fa no res encara usava una ben anterior—, però hui he tornat a comprovar la inconsistència del processador de texts de Windows. Per sort tenia una còpia de la plantilla de fa dos mesos, quan hem van canviar l'ordinador. Això no m'evita haver de tornar a enllaçar les icones personalitzades que tenia en les barres d'eines (en la franja, la cinta o com li diguen ara). Un petit desastre que fea anys que no em passava. Però ara ja ho sé, a més de fer una còpia de seguretat de les plantilles de tant en tant, cada volta que modifique una macro, puc alçar una còpia del seu mòdul en format .bas en la carpeta que tinc per a eixos complements del Word.

Noms de municipis

En la faena de cada dia em trobe fent un petit repàs de molts dels noms dels municipis valencians. Com que seguixc una llista de l'avl sobre la qüestió, «Denominació dels municipis valencians», m'apunte uns quants dubtes que els enviaré, a vore què diuen:

1. L'article personal dels municipis que en contenen un, apareix en minúscula. Tanmateix, els municipis següents han oficialitzat la forma del seu nom amb l'article en majúscula: Canet d'En Berenguer, la Font d'En Carròs, Llocnou d’En Fenollet i la Torre d'En Besora. ¿La versió de l'avl modifica i oficialitza la forma publicada anteriorment en el docv?
2. La forma valenciana del municipi Arañuel és, en moltes de les fonts que he consultat, Aranyuel. És la forma que recull sobre el terreny Gargallo Gil («Els pobles castellano-parlants en boca dels veïns de parla valenciana», 1991). A més, la pronúncia valenciana, segons este autor, és amb e oberta (el vostre DOPV diu que du e tancada). L'avl proposa Aranyel i, si és possible, m'agradaria conéixer la documentació que dóna suport a esta proposta.
3. El municipi d'Aras de los Olmos (forma oficial des del 2001 d'Aras de Alpuente) tenia com a forma valenciana Ares d'Alpont. Si no mantenim Ares d'Alpont, ¿no hauríem de recollir en valencià la forma que sembla més simple i lògica: Ares dels Oms?

Cita dominical / 294: Paul Krugman

Si l'argument contra el populisme es basa en afirmacions falses sobre la desigualtat, cal considerar la possibilitat que els populistes tinguen raó.

Paul Krugman, «On Inequality Denial», The New York Times, 01.06.2014.

Agraïts

Supose que per a aconseguir unes millores en la bastida de la democràcia, hauríem de repensar algunes de les idees que mos han fet interioritzar com si foren de sentit comú. En les notícies trauen una dona que es queixa perquè necessita més «ajuda» per a mantindre tres fills... No pretén que s'elimine l'evasió i els paradisos fiscals, que es regule més equitativament els impostos, que s'invertixca en serveis socials, educatius i sanitaris, no, tan sols vols subvencions, ajudes, en resum, caritat. Deu ser una d'eixes idees que arrosseguem des de la dictadura, simplement perquè té la part espectacular del cacic de torn en la diputació, l'ajuntament o el ministeri concedint el sobre als agraïts.

Amb unes preguntes

Ara que fa cent anys, resulta encara sorprenent tornar a aprendre que un acte individual tinga conseqüències coŀlectives, com ara el tal Príncip que va matar l'hereu austrohongarés i diuen que això va fer esclatar la primera guerra mundial. Els actes negatius —un assassinat sempre ho és— tenen sobretot l'efecte de fer que ixquen els que el recorden per a convidar-mos a la resignació i la passivitat. Habitualment, per contra, quan es tracta d'actes positius, mos els amaguen molt més, mos els rebaixen a fets anecdòtics gens efectius. La insistència en les preguntes de Jordi Évole davant del silenci culpable i fugitiu de Juan Gabriel Cotino Ferrer ha provocat un efecte coŀlectiu entre els periodistes, els ha recordat que la seua funció era exactament la que véiem en les ja antigues peŀlícules americanes dels anys setanta. Estaria bé que això provocara, en lloc d'una caiguda, la reconstrucció dels fonaments periodístics —i ètics, ja posats— de la democràcia.

En moviment toponímic

Faig una llista dels municipis valencians i em marege un poc: els noms oficials d'una banda, que això va com va; per una altra banda, les formes valencianes que no són oficials, les que ho són però són errònies (l'Ènova, per exemple), les que uns preferixen per al valencià, les formes antigues o sinònimes i les que no sé d'on ixen o per què les porta l'enciclopèdia. En fi, res greu, és el retrat d'un país en moviment. Corregir el rumb hauria de ser una prioritat social, no tant per la toponímia, sinó per les persones que viuen en eixos pobles i que no tenen fons de pensions gestionats en sicav com fan molts parlamentaris europeus.

Cactus en cresol

Uf, me s'ha passat el dia pensant que plouria, i no res. Tornem al concessionari i la marca «catalán» no ha servit de res, els papers han eixit en castellà. Això ho han de millorar en Citroën. El canvi automàtic, per contra, és oli en cresol.

Concessionaris

A cal concessionari, si furgues una miqueta, parlen en valencià i fins i tot tenen la paperassa en català, tot i que no la fan servir gens, però quatre paraules amollen de tant en tant. La transacció diuen que no serà possible en català, perquè «en el registre de la propietat no és oficial»... O una cosa aixina li va passar una vegada. Coses dels noms i de les ganes de pentinar gats.

Aforamens per caritat

I ara que la selecció espanyola de futbol ha acabat de fer el seu paper en el mundial del Brasil, ¿també tindran el privilego de l'aforament? Si fins ara la reina no el tenia i quan es jubila els polítics de la «casta dels aforats» —¿devia ser això l'origen de la casta?— han decidit que ella també ha de tindre eixa gràcia de desigualtat, crec que l'haurien d'estendre els jugadors campions del món jubilats. Va, que aforen també als guanyadors de la loteria... I a la casa de la caritat eixa on els governants pepers han subcontrat l'atenció de les necessitats socials, que li canvien el nom: casa de la injustícia.

Cita dominical / 293: Josep Ramoneda

Ací qui ha renunciat ha segut el cap de l'estat. ¿Quin sentit té canviar la cúpula del règim per a que tot continua igual?

Josep Ramoneda, «Acontecimiento raro», El País,, 19.06.2014.

Renda deguda

Este matí mos ha tocat pegar-li a la declaració de la renda. Això és una faena que cal començar de matí, amb energia, perquè només mos faltaria mamprendre-la de vesprada i acabar passant mala nit pels petits entrebancs que es fan insalvables si tens el cap emboirat. Ha costat posar en marxa el programa padre en l'Ubuntu, ja que enguany no li donava la gana executar-se en el mode gràfic. Hem hagut de fer anar el terminal. Com que hem començat de matí, la importació de les dades fiscals per Internet i la interpretació que hem fet dels epígrafs de la declaració, han anat com una seda. El web de l'aeat ha detectat correctament la versió en català i m'ha avisat que rebré la resposta en la mateixa llengua. Uf, ja hem complit. Ara, a esperar les tornes del bucanerisme econòmic, si és que no ho invertixen tot en banderetes, aforaments i prebendes inviolables.

GVA gens oberta a la gestió lingüística

Entre en el web de la transparència gva Oberta que han ideat en la Generalitat valenciana, no sé si el mateix Fabra Part hi ha posat matèria grisa. Comprove que, vaja, com sempre, la gestió lingüística de la Generalitat valenciana té mancances que sempre van en el sentit de discriminar injustament els catalanoparlants. Li envie una queixa a la síndica de greuges.

Monarquisme

Això que en diuen ara la casta política espanyola, ha organitzat una coronació per a amagar darrere de les solemnitats «monarquistes» el desastre de la selecció de futbol en el mundial del Brasil. El nou rei espanyol ha posat unes gotes (un escarransit «moltes gràcies») en els «altres» idiomes oficials de l'estat. Estem tan malament en eixa cosa de la representació simbòlica de les llengües i, de rebot, de la representació dels ciutadans que les utilitzem cada dia, que sembla que això mos ha de semblar no ja suficient, sinó encomiable, és a dir, digne d'encomi, derivat grec de 'festa amb cants'. Els policies vigilaven les notes discordants —republicans, desnonats, dependents, desocupats, entre altres— a porrades.

El GDLC respon

Em contesten des del gdlc (Mercè Robert). És una pràctica de comunicació molt encertada que transmet confiança en la vitalitat d'eixe diccionari. Em comenten que hi ha un grup d'entrades que encara no estan del tot adobades. Són un grup de manlleus adaptats que encara no tenen l'etimologia en el lloc, i per això els deixen la marca de la llengua d'origen (marca que tenen els manlleus no adaptats). És el cas de càtering, ràfting i d'unes quantes entrades més (no sé si són tots del mateix grup, però els falta l'etimologia; resulta curiós trobar tants gal·licismes):

avancé, capó, càrving, ciré, clúster, flipar, giroflé, masteritzar, petitburgès, plòter, plumier, renderització, sargé, xarcuter -ra, xintz...

La progressió

Regire una calaixera i trobe El pensamiento económico de Marx de Guido Carandini, una lectura que vaig començar l'any 1992 i que no vaig acabar, a pesar que el llibre és primet. Segurament algunes de les oposicions d'aquella època em vam fer abandonar els apunts que anava prenent sobre les «lleis generals que presidixen la progressió en la història de les diverses formacions econòmiques de la societat». Qualsevol dia intente esbrinar si això de la progressió és realment bo o només va com sempre.

Si t'agarre...

«Dos i dos, cuatre: si t'agarre et mate.» Jo havia pronunciat: «Si-t-agárre-l:máte», però les coses de l'escola i la formalitat donen un resultat que me se fa estrany, perquè no hauria de ser eixe el camí de la llengua, per molt de pantocràtor normatiu que hi vullgam vore.

Cita dominical / 292: José Antonio Hernández

El Suprem va anuŀlar el nomenament per nepotisme.

José Antonio Hernández, «El Tribunal de Cuentas alberga a grupos de familiares de varios altos cargos», El País, 10.06.2014.

És tot tan familiar...

Caps i matriculats

Em plantejà un company d'on podia vindre l'expressió del seu poble «això són caps i matriculaps», que ve a voler dir que es tracta d'una una faena sense final. Eixa forma de dir-ho deu ser cosa de Càlig i la rodalia. Sí que trobe «caps i matriculaps», però poc, en la xarxa (consulta: 14.06.2014), i fa referència inicialment a la coŀlocació dels molls (dis-ne rogers) en la safata o la font o vas a cuinar-los. La relació entre un sentit i l'altre deu tindre amb això que feen els matalafers. Els peixcadors també en devien tindre una idea. Com tots els qui fem i refem, que hi ha unes quantes faenes que no s'acaben mai.

Es fa llarg esperar

Diu que ha mort Francesc Vallverdú. Com sempre, són notícies que no t'esperes. Els autors que han estat una referència en les teues lectures —sociolingüística en este cas— et semblen més eterns que immortals, no esperes que estiguen sotmesos a eixe tràmit natural. Pegue una mirada i localitze en la meua biblioteca El català estàndard i els mitjans audiovisuals, de l'any 2000. Són píndoles de la seua faena en la televisió pública catalana. Me'l vaig comprar després de les falles del 2001 i encara està en la llista d'espera. Com tot en esta vida.

Lligc per damunt una píndola que comenta la confusió sobre la possible inadmissibilitat d'invadir. Al cap i a la fi, no apareixia ni apareix en el diec, però sí en el gdlc i en el gd62, que el marca com a «familiar». Estem massa posats en això de les familiaritats inadmissibles.

Càtering

El gdlc conté la forma càtering, que és l'adaptació al català de la paraula anglesa catering. En el Termcat només apareix com a alternativa a l'anglés la forma servei d'àpats, però els del gdlc sembla que han volgut acurtar l'angoixa dels mot desprotegit del recer dels diccionaris.

Tanmateix, sembla que no està tot conclòs, ja que encara que en el gdlc no du l'asterisc característic dels mots d'altres llengües que no han estat adaptats al català, sí que du l'abreviació «angl», que marca la llengua a què pertany el mot. Els demane per correu electrònic que m'aclarixquen si estan segurs que el càtering ja es pot accentuar, empresarialment i lingüísticament. I deixe passar la ponentada de hui.

Secret oportú

La societat —en síntesi, jo mateix— està demanant una reforma —una rehabilitació amb projecte visat, vaja— de les estructures i el sistema polítics. Els polítics i dirigents apoltronats fan molt que sí amb el cap, però no fan res més, amb les mans continuen votant lligats voluntàriament per una denominada «disciplina de vot» imperativa —hi ha països en el món on això és iŀlegal—, en Madrid; i en València han fet finalment un ple secret en les Corts per a suspendre la diputada Mónica Oltra Jarque. «Secret», això és el que pensen que li convé a la democràcia, la desinformació i l'expulsió dels opositors més discordants.

Passamuntanyes

Demà enderrocaran el seu vot republicà —més retòric que efectiu— molts diputats socialistes en Madrid, i segurament els del Partit Popular faran paregut en les Corts d'ací, però en sessió secreta, perquè pretenen suspendre la diputada Oltra Jarque de Compromís. ¿Entraran a l'hemicicle amb passamuntanyes? No, la careta de la desigualtat i l'egoisme oportunista ja els va bé.

Observe que el web de l'empresa pública elxana pimesa només té versió en espanyol. Li envie la queixa corresponent al síndic de greuges, que no mos facen «abdicar» també de la corona de l'exigència quotidiana.

La rima de la història

De la Gran Fam quan Mao en la Xina als anys cinquanta canvie el canal al frau del trosseig de contractes que diuen els mitjans que ha fet el tribunal de comptes espanyol. La història no para de rimar —frase que s'atribuïx a Mark Twain i que s'ha repetit estos dies— però no sembla que arribem a apreciar el poema resultant.

Cita dominical / 291: Ezequiel Moltó

Un metge es nega a atendre un pacient perquè li parla en valencià.

Ezequiel Moltó, «Un médico se niega a atender a un paciente por hablarle en valenciano», El País, 06.06.2014.

La discriminació quotidiana esdevé notícia amb les calors de l'estiu.

Aforats abdicants

Les crides a la «regeneració» hi ha qui les entén com si foren a «tornar a generar la mateixa situació» i no com un procés per a generar un nou ésser polític que acumule les virtuts del sistema que hem tingut fins ara i que rebutge els seus errors i vicis. Sempre hi haurà una barreja en el resultat, i la gràcia serà evitar privilegis i desigualtats econòmiques, socials, ètiques i morals tan sobreres i peculiars com les que patim. Com ara els aforaments amb què es condecoren els habitants del vell règim —volen mantendre en eixa «família» el rei abdicant—. Comprar-se la roba en un supermercat com fa Pablo Iglesias no és garantia de res, com no són només les samarretes de Mónica Olta i companyia les que donen fonament al seu discurs. Però això mos recorda la vella història didàctica de quan érem menuts, la de l'hàbit que no fa el monjo, que devia anar entre la del rei despullat i la del corb i la rabosa, històries que mos passem la vida reescrivint.

Molles

La miaja s'ha estés entre els castellanoparlants valencians, almenys entre uns quants que conec, que han adoptat l'epressió de forma coŀloquial i desimbolta. Va popularitzar l'expressió aquella dona de Castella-la Manxa que es queixava del tancament d'un centre de salut dos o tres anys, una frase oportuna i, en este cas sí, genuïna, la molla d'una llengua. I els altres valencians, encara mos alimentem de molles.

El nas de la història

S'acumulen els esdeveniments històrics del present i la memòria que hauríem de fer dels del passat. Des de la primera guerra mundial fins a l'abdicació del rei d'Espanya actual, passant per la matança de la plaça de Tiananmen, tenim faena rememorant. El cas, però, és si sabem per a què convé repensar la història, no deu ser cosa només de vore passar el temps. Però eixe «per a què» sembla que és precisament el que no volen que pensem. Per exemple, el fiscal general espanyol «troba» que el rei abdicant hauria d'estar aforat. Torna-li, si en sobraven d'aforats en Espanya, en volen afegir un altre. Però no explica per què eixa situació de privilegi és beneficiosa per a la resta de la societat.

És clar, saben que no ho és, que és beneficiós per a ells, per a eixos alguns que viuen d'això, de surar sobre la resta. La resta, que faça les lloes pertinents de la llista dels reis gots o del nas de la futura Cleòpatra.

Mai no és tard...

Ja està fent massa calor, i l'Ipod em canta «you love the thunder, you love the rain»... Doncs, sí, ja estic melangiós pensant en la fresqueta de la primavera que ve, la valenciana, l'europea, la que siga, però amb frescoreta. I no estaria malament que començàrem per «reinventar» la democràcia eixa que va eixir tan escarransida de la Transició. ¿O no era una democràcia i mos l'hem d'engolir de nou «per la gràcia» d'uns déus que ara es diuen «pares de la Constitució»? (A més, masclisme pels segles dels segles.) Per posar un cas possible per a aquells que somien encara penons, velluts, corones i domassos, doncs, una monarquia electiva com ara la d'Andorra (en el cas de la part que els toca als francesos). Una monarquia, però votada pels ciutadans, és a dir, un president de la república amb corona.

Ei, tot pot ser molt més simple, una república d'anar per casa, sense comptes ni pressuposts opacs, sense privilegis ni aforaments irresponsables, amb transparència comptable i rendició de comptes, fiscalització independent, igualtat de drets, equitat fiscal, lliure mercat responsable i regulat i regulació del plurilingüisme en tots els territoris. I ara canta l'Ipod «ja s'ha acabat el temps de les promeses, ja s'ha acabat el temps de les paraules, mai no és tard»...

El cabet en la faena

El tema Hallogallo de Neu! (1972), que m'hipnotitza, si vols, per la novetat, perquè no el coneixia encara que ja té uns anys. De camí tope amb una altra artista que també em sembla molt interessant, la baixista camerunesa Manou Gallo, sobretot el tema Chanter l'amour. Més tard, torne als clàssics, la novena de Bruckner, la fantàstica de Berlioz i Весна священная de Stravinsky, passant per Ludovico Einaudi, que contribuïx a concentrar-me el cabet en la faena.

Crisi republicana

Deuen ser coses també de la crisi, però d'una nova interpretació d'eixa paraula, perdó, d'una reinterpretació tornant a l'etimologia: volem jutjar i decidir sobre la situació. Fins ara la crisi només servia per a que mos jutjaren i decidiren per mosatros. Convé canviar eixa dinàmica que estava deixant la democràcia com si fóra un rètol de neó d'eixos que enceguen enfosquint les relacions humanes.

Bé, crec que tot no va en el mateix lot de la revisió d'esta societat empantanada, però ho sembla. Hem passat massa dècades ajornant l'ampliació i la revisió de les pràctiques que denominem democràcia. A canvi, uns contes per a adormir-mos sobre la Transició. Segurament ja mos els han contat massa voltes.

No m'ha sorprés massa l'anunci. Ha segut dir-ho el rei d'Espanya, això, que ho deixava córrer i que se n'encarregara el fill, i ja estem pensant en la possibilitat que això ho hauríem de decidir democràticament, votant-ho entre tots, per si de cas resulta que volem tindre de nou una república. I poder vore amb calma eixa bandera en un balcó de les Corts, m'ha sorprés un poc més i m'ha fet sentir agradablement en crisi.