Els catalans franquistes es sentien vexats pel fet d’ésser catalans. Al darrere d’això hi havia la idea, bàsica i paradoxal, que els catalans eren com una mena d’estrangers... i això ho pensaven els que postulaven l’España Una!
Joan Maria Thomàs Andreu, «Franquistes catalans i llengua catalana durant el primer franquisme», Llengua & Literatura, 9, 1998.
Em volia posar per a escurar la banda sonora del film The organization de Don Medford (1971, protagonitzat per Sidney Poitier), 🔗 però no la trobe completa, només els fragments dels tràilers. La música del film és de Gil Mellé, que fins ara no coneixia, però que té un disc del 1971, The Andromeda strain que sembla que tinga un poc de relació amb l'estil del moment, prou diferent del jazz que havia fet anteriorment, que pareix entre els efectes sonors de Forbiden planet 🔗 i algun tema dels disc Hypothesis Vangelis, 🔗 que és un disc que m'encanta a força d'escoltar-lo quan era jovenet i anava fent i refent partides d'escacs.
Mirant això i allò, m'apareix la banda sonora del film The sentinel de Michael Winner (1977), que segur que preferiré sentir-la sense vore la peŀlícula. 🔗 Abans he topat amb el tema Enola Gay 🔗 d'Orchestral Manoeuvres in the Dark, 🔗 que he escoltat per un poc de nostàlgia, i al moment m'he esmussat pensant en Such a shame 🔗 de Talk Talk, 🔗 que em fea baixar als petits inferns de la memòria, em carregava la cançoneta en totes les discoteques alhora, i això que hi anava ben poc. I els meus amics ballant com a bojos.
I salvant eixe moment, tope amb els disc Mark Hollis 🔗 de Mark Hollis (1998), 🔗 el cantant de Talk Talk, que conté unes peces que alleugen la posta de sol. L'escurà ja deu estar eixuta. I trobe finalment la banda sonora del film de Sidney Poitier. 🔗
Se n'ha anat la connexió a Internet durant l'hora de la becà, aixina que l'hem feta en silenci, sense la companyia sonora del Graset en el Més 324 de la vespra. Habitualment, com que mos adormim mirant el programa, mos el tornem a posar més tard, perquè és la nostra font principal d'anàlisi de l'actualitat política i de comentari de referències literàries. De fet, vam passar ahir per Fan Set —encara en diguem «tres i quatre»—, i mos va semblar que els estants estaven composts de manera que les recomanacions i els llibres comentats del programa del Graset mos botaven als ulls.
Algun en vam agarrar, com ara M'hi nego de Per Petterson, 🔗 que a Takse li va fer gràcia arran de l'entrevista. Jo em vaig quedar més a la vora geogràfica, tot i que un poc més arrere en el temps, La Fabricanta de Dolors Monserdà, que va presentar Carme Mas. 🔗 En fi, i a voltes, entre becaetes, mos posem a llegir i tot. Hui no ha pogut ser, que calia descongelar un albellonet de la nevera.
Àngels Barceló de matí en el seu programa de la cadena ser dubta si han de comentar el discurs desbaratat i bròfec del vicepresident del govern de Castella-Lleó. I s'hi passen més d'un quart d'hora comentant-ho. Això sí, sense recordar que penjaments, falsedats i estupideses semblants es van dir i es diuen encara —les diuen en eixa mateixa ràdio— dels independentistes catalans. A banda d'això, eixe to no és gens estrany a la política —podem recordar Alfonso Guerra o Martínez-Pujalte— el que és estrany és que siga reproduït i esbombat amb l'atenció que es mereix: no cap. Al contrari, és ben agraït per a omplir de buidor política l'atenció social.
Més tard, els periodistes es posen dramàtics amb l'emergència climàtica. Llàstima que eixe dramatisme no estiga emmarcat en cap context que lligue la contaminació i el desastre ambiental amb els avions, els creuers, el turisme que es desplaça amb eixos mitjans i altres «més contaminants» —en lloc de fer-ho en tren, per exemple—, no pareix que tinguen per a eixos dramons periodístics cap relació amb el desastre ecològic. «Si no actuem ara» contra l'emergència climàtica no impedix que tornen a reclamar l'ampliació dels aeroports i ports per a incrementar la «indústria» turística.
Si tallem les connexions i les implicacions entre els «temes» de la informació, és lògic que al receptor li siga molt difícil relacionar res amb res. En canvi, li és molt senzill somiar en salvar l'Amazònia mentres agarra un avió per a passar dos dies matant el temps en Atenes o per a córrer una marató en València. Matant el temps, les neurones i el medi ambient. ¿Cap a on estem correguent esta marató?
Vaig marcant la distribució de les persones i personatges —o personatges tots— que apareixen en les lectures que vaig fent últimament —i a voltes també de la distribució d'autors de la bibliografia dels treballs més acadèmics—. Supose que és una faena que algú deu estar fent més seriosament i sistemàticament. Jo només afigc un poc de faena innecessària al plaer i l'aprenentatge de llegir, m'ha agarrat eixa neura, no tot ha de ser marcar errades gramaticals, normatives, de picatge o incoherències en l'elecció estilística o entre la ideologia que es mostra i la posada en el full.
Seria molt ingenu pensar que només cal adonar-se del problema. Em sembla que ho sabem massa i que mos n'hem adonat moltes voltes en diversos àmbits, n'hem parlat, però hi ha molta resistència a l'hora de tindre en compte i mirar de corregir-ho. O a voltes no sabem com fer-ho, atés que la societat encara està funciona aixina i les càrregues que arrossega el sexe femení no desapareixen perquè els òbrigues un badallet a algunes dones per a que puguen participar en més activitats de la vida social. Immediatament eixa gràcia els podria traure un ull, ja que segur que es convertiria en una nova càrrega sense descàrrega de res del que porten darrere.
He repasssat hui el recompte del llibre Espill d'insolències de Toni Mollà: 321 hòmens i 23 dones. Són els anys noranta del segle passat, probablement són coses que portava el temps, i que porta encara, tal com vam vore ahir en el cas de la revista Saó. A més, veig que les meues lectures d'enguany també patixen un biaix de predomini dels hòmens. Els temps no han canviat tant: per ara, compte 22 hòmens i 5 dones.
Enllaçant amb el silenci mediàtic sobre l'esport practicat per les dones —i tampoc caldria que mos pegaren la vara també tal com fan amb l'esport homínid mascle—, també convindria que els mitjans feren un pensament en relació amb les informacions que donen relacionades amb dones. Diria que la major part són «victimitzacions», a pesar que sembla que pretenguen servir també de denúncia dels maltractaments i crims derivats de discriminació masclista, cosa del costum social.
Per casualitat o per decisió conscient no sé per quin motiu, els informatius d'À Punt 🔗 —i ara no entraré en si parlen aixina o allina— diria que són presentats generalment per dones, cosa que va acompanyada per bona cosa de reporteres de la quotidianitat que fan cròniques —algunes molt encertades en la qualitat de la locució general i periodística— pels carrers del país. I això trobe que deu ser ben rellevant en este sentit.
De totes formes, el camí és llarg i ple de revoltes. Òbric la revista Saó i m'ixen les proporcions següents d'hòmens/dones:
Quant als qui han elaborat els continguts d'este mes: 25/1. Amb la distribució de coŀlaboradors que tenen, era difícil que donara un resultat més equilibrat. Uf, en l'espai «El mes en 10 tuits» tenen un petit «detall» i mantenen una representació per sexes més equilibrada: 5/3. Si fora pensable, partit a partit, revista a revista, com si ho tingueren previst, podrien mantindre eixa inèrcia sortosa.
En arribar a l'escena del crim i fins a ser capturat, Tetsuya Yamagami, de 41 anys, va mostrar un llenguatge corporal agressiu. Els japonesos no solen expressar-se amb la boca i per això, encara que duguera mascareta, l'actitud desafiant es percebia en la seua mirada.
Gonzalo Robledo Rubio, «La policía japonesa admite fallos en la seguridad de Abe», El País, 10.07.2022.
En un vist i no vist, i amb l'ajuda del punt de vista, em perc per un locus amoenus.
De casualitat torne a sentir les notícies en À Punt. Seria ja tòpic indignar-se perquè hi haja tant de periodista que no sap parlar en valencià sense dir «emosió» en lloc d'«emoció». Per tant, Takse s'indigna pel temps que li han dedicat a l'esport masculí i tot el que l'envolta i que només al final, de passada, amb imatges fora de context i sense entrevistar ningú, informen de la victòria del València Basket Club.
Mos hem hagut d'engolir les declaracions tòpiques dels hòmens entrenadors i jugadors, abans i després dels partits. Takse diu que haurien de fer també rodes de premsa durant els partits... Podrien acostar-se a la banda a comentar com es senten, si fa fred o calor, què han dinat i qui els pentina. Inclús un partit de veterans ha aparegut abans que la notícia de les dones del bàsquet.
No fa massa temps l'esport practicat per les dones pareixia que per fi seria tractat informativament d'una manera més equitativa respecte a l'esport practicat pels hòmens, cosa que alleujaria la separació sexista i discriminatòria entre els dos mons esportius. Semblava que les dones també havien de rebre atenció i, sobretot, difusió. Al cap i a la fi, la funció dels mitjans és que t'interesses per alguna cosa i no tant informar-te sobre alguna cosa que t'interessa. Però no, l'esport de dones ha tornat a desaparéixer dels criteris de difusió del mitjà públic. I el fet que el mitjà actue aixina és més greu precisament per això, perquè és un mitjà públic que hauria de destinar més ètica i esforç a no discriminar informativament per sexes.
Si hagueren informat «com toca» del partit del València Basket, mos haguérem pogut estalviar unes quantes banalitats suades opinades per xicons entrenadors, periodistes i jugadors. I inclús este apunt, que hauria pogut glossar positivament el tractament informatiu de l'esport de les dones. Encara que continguera banalitats exposades per dones, que també hi tenen dret. Però no.
«Que sacre que eres» era una expressió que vaig aprendre al poble cap als anys huitanta del segle xx. Si no ho recorde malament, tenia un valor despectiu, però no era ofensiu. Ho he recordat perquè Eugeni Reig demanava per l'expressió «no tindre un sacre» —que sí que apareix en el diccionari—, ja que dubtava sobre el significat de la paraula sacre en eixe context.
No ho hem pogut aclarir, però sí que ha servit per a documentar que a la Valldigna el sacre és una classe de serp (Rhinechis scalaris o Zamenis scalaris). 🔗 Hi ha alguna expressió més amb la paraula sacre (com ara a bot de sacre o ser un niu de sacres) i segurament algunes es poden relacionar amb el falcònid també denominat sacre (Falco cherrug) 🔗, però segurament si la convivència al nostre país ha segut més habitual amb la religió (sacre també vol dir 'sagrat') o amb la serp, supose que les expressions deuen poar més en l'hàbit comú que en l'exotisme ornitològic.
De totes formes, en francés, sacre vol dir també 'Homme capable de toutes sortes de méfaits' (tlfi) 🔗, i eixe diccionari ho relaciona amb la rapaç, encara que no descarta la influència del germànic sakman i comenta les interferències entre els diversos valors de sacre en la llengua de Christine de Pisan. 🔗
Tal com podrien dir Brassens o el capità Haddock, «¡sacrebleu!». 🔗
La visita al banc, que sol ser anual, s'allarga més del que voldria. Sempre hi ha alguna cosa per a aclarir, milanta firmes a fer i detalls que es queden pendents fins al mes que ve. Això sí, com sol ser habitual, la xica que mos atén s'excusa per no parlar en valencià, perquè és de Lleó; però diu que ho entén tot, i és cert. Qui no entén una cosa soc jo: no acabe d'entendre per què relacionen «ser» d'un lloc amb no «saber» parlar una llengua. Hi ha molta gent que «és» de Tavernes de la Valldigna i sap parlar en «castellà-espanyol», en alemany d'Alemany —o de per ahí el centre d'Europa— o en francés de la França —crec que no s'estila aprendre'l a Algèria encara.
Més tard intentem activar la targeta, però no arriba el codi al mòbil. Una altra xica diferent de l'anterior, que no sé d'on és, parla en valencià quan li pareix bé —i bé que fa—, llàstima que li pegue per dirigir-se a mosatros en castellà. Al final, a força de xarrar i replicar-li, acaba parlant-mos uns segons en un valencià de proximitat. No arribe a saber de quina comarca. Està massa afaenà.
Per acabar passem i per refer-mos un poc, passem per correus. Abans d'indicar en la maquineta què volem fer, aprofitem per a posar la interfície en valencià. ¡Nyas!, que per a això si que està ben que aparega la bandereta en l'aparell. Tant de blau, tant de blau, i després no la trien ni per equivocació.
El 20 de novembre de 1975 era dijous. Eixe dia havia de començar la carrera de magisteri Toni Mollà, 🔗 segons conta en Espill d'insolències. Jo estava fent l'egb en el col·lege per a orfes Sant Vicent Ferrer de Sant Antoni de Benaixeve i mos van enviar a casa uns quants dies de festa. Em sembla que recorde que vaig vore en blanc i negre la provessó de la «ciutadania» de l'època davant del fèretre del dictador a cals meus uelos a Carcaixent. M'iŀlusionava pensar que mon tio Juanito de l'Alqueria de la Comtessa podia passar per davant d'aquelles càmeres. Però no.
D'aquella època tinc un record molt agradable de la música de Riz Ortolani 🔗 (Live savers girls) 🔗 per al primer Sábado Cine, 🔗 amb la presentació posterior Martín Ferrand 🔗 i el film en el blanc i negre del televisor de cals meus uelos.
Me s'ha apegat un poc el to memorialístic hui i m'he deixat dur.
Mos quedem molt parats quan John Carlin i Sergi Pàmies —sobretot el primer— es queden molt en fora de joc, després d'haver estat solemnitzant i fantasiejant en el programam Col·lapse sobre la relació d'ells dos —hòmens que foren xiquets— amb el futbol. De colp entren dos convidades que sembla que no s'esperaven, Danae Boronat 🔗 i Tania Tapia, que aportaven la seua versió dels fets i de les fantasies frustrades que les dones havien hagut de viure.
És cosa de vore, 🔗 perquè els disgust de Carlin arribà al punt de tergiversar les paraules de Quique Peinado que van mostrar en un tall explicatiu sobre la política i el futbol relacionat amb un llibre seu. A més el va menysprear d'una manera que pareixia irritada.
El cas és que ni Carlin ni Pàmies pareixia que saberen com lamentar la discriminació tradicional i «gens evident» per a ells —pel que semblava— de les dones en este àmbit, tant si es tracta de practicar l'esport com si es tracta de formar part de la part emocional dels somnis d'infantesa, ni com acceptar que ells també havien vixcut immersos en eixa invisibilització social, esportiva i mediàtica de l'impossibles, possible i ara real i actual futbol femení. I esperem que algun dia mixt, com demanava algú hui, que Alèxia Putellas 🔗 jugara amb el Barça dels xics. Hauria d'estar passant ja.
L'escola ha de ser coherent amb allò que vol transmetre o, en cas contrari, correm el perill d'educar en la doble moral.
Jordi Marín i Monfort, «Educar en el decreixement», Mètode, 114.
Enguany han tardat un poc a reviscolar els Parasola plicatilis entre els panerets, ravanells i verdolagues. L'any passat va ser en setembre. 🔗
Anava a triar un llibre de ficció per a llegir en algun moment, però he sentit que l'autora havia utilitzat la cursiva per a separar les dos veus de la noveŀla i m'he esmussat. Hi ha un cert costum en algunes editorials i autors de recórrer a la cursiva per a eixa funció, però diria que deu ser perquè ells no lligen els llibres que publiquen, perquè supose que si els hagueren de llegir, no ho farien. Ho deuen mirar de llunt, com a efecte estètic sobre la plana, el contrast amb la redona, l'efecte d'aigua embravida que corre cap al final de la pàgina... Bé, tot el que tu vullgues mirant-ho com si fora una taca de lletres, però ¡posa't a llegir-ho!, voràs que això és una tortura per als ulls i per a l'enteniment.
La cursiva servix per a destacar alguns elements. algunes paraules, algunes lletres, perquè trenca precisament la lectura còmoda i provoca una fixació, una forma diferent que cal desxifrar, «arredonir» amb la pausa dels ulls i del pensament. Una paraula, un títol, un subtítol, uns pocs elements que convé destacar, bé, però escriure tot el text en cursiva és anar contra el sentit i la utilitat de la cursiva.
Si cal destacar dos veus en una narració hi ha molts altres procediments, tan embolicats o simples com vullgues, però de lectura inteŀligible, llegibles: pots variar el tipus de lletra, la grandària, la disposició dels capítols, els paràgrafs... I més que n'hi deuen haver —com ara utilitzar les cometes— que no siguen un atemptat contra la narració i la lectura.
M'he decantat per una altra noveŀla on també són dos veus: parlen en capítols alterns. Tan simple com això. Ah, quant a la qualitat literària o l'interés, la cursiva impedirà que m'entere de com de bona era l'altra, però hi ha tant per llegir i tan bo, que preferixc no patir per la tipografia.
M'ha arribat publicitat sobre una iniciativa universitària relacionada amb la literatura, la llengua i la comunicació entre els territoris que compartim el valencià-català com a llengua oficial: Catalunya, València, Mallorca i Menorca. El cas és que el lema de la iniciativa universitària mostra una errada d'apostrofació d'eixes que fan pensar en la pressió del castellà i en la falta de consistència de les decisions normatives.
Com és habitual, per si de cas m'he perdut en això de les regles i les possibles excepcions que es trauen del barret, els he demanat més informació a través de la Xarxa Vives:
Hola:
He vist que hi ha una iniciativa cultural titulada «Lletres Compartides a la Uni!». 🔗 Vos agrairia que m'indicàreu d'acord amb qui criteri no s'apostrofa l'article davant del nom «Uni». Si no vaig errat, les regles ortogràfiques preveuen escriure en este cas «l'Uni» (tal com «l'una», «l'UCI», etc.).
No confie que responguen, però desitge que ho facen i que, si tenen alguna raó de pes, alguna regla que ho justifique, que me la diguen; si no, espere que rectifiquen. Una de les coses que fa mal en tot açò de l'ús del valencià és que les institucions que han de proporcionar coherència i valor a l'ús de la llengua practiquen la devaluació i la incoherència.
Ah, i per a reblar el paràgraf anterior amb concordances casuals, he pogut llegir l'article «La conducta lingüística dels polítics lingüístics» de Ferran Suay en el Diari La Veu (07.10.2022). 🔗
«S'han mirat explosions»... De moment no es dona el cas amb els verbs mirar i vore, però sí que s'està apegant i instituint definitivament la confusió entre sentir i escoltar, que pareix que ningú haja sentit explosions en Ucraïna, sinó que, segons els periodistes en castellà de la cadena ser, estan tots allà atents escoltant les bombes, no sé si és que esperen descobrir de quin model són o si estan afinades en alguna nota de l'escala musical. «Se han escuchado explosiones»... Si no fora perquè és tan terrible, perquè es tracta de crims de guerra del règim de Putin contra Ucraïna, pareix l'inici d'un acudit.
Una cosa que no acabe d'entendre és que això ho arriben a dir periodistes que tenen la meua edat. Pel que sé, ni als anys setanta ni uns quants anys després es produïa eixa confusió ni en castellà-espanyol ni en valencià-català. Però es veu que hi havia qui sentia però no escoltava. I ara no fan altra cosa. Acabaran mirant sense hi vore's.
El company Joan-Carles Martí i Casanova mos ha comunicat que ha sabut que s'ha mort un company de llista i de debats de Migjorn i de Zèfir, Jordi Minguell Roselló (1946-2022). Davant d'això m'he estat pensant de dir res en la llista, però al final he preferit no repetir les frases de protocol o tòpiques per als condols. Em sembla que a la informació que envia Martí i Casanova no li van bé les glosses.
He fet una cerca a vore si trobava algun rastre dels diàlegs que vam mantindre —gens amistosament per part seua en diverses ocasions— en les llistes, i n'he localitzat uns quants, perquè a temporades era molt actiu, documentat i intens en les seues aportacions, encara que els debats podien acabar amb eixos absurds de «he dit», «no he dit» o —i eixa era la seua més insistent— «no m'has respost», que semblava que pretenia una rendició més que una resposta.
En fi, amb les llistes somortes —supose que eixes baralles s'han traslladat a altres espais de la xarxa— i amb el «fet biològic» que mos acaça, anem deixant més memòria que esperança. Localitze un moment seu d'inspiració (crec que és de l'any 2006) que sona bé per a un comiat:
Quan em moriré, feu-me una caixa; abans de morir, ompliu-me la casa de capses plenes de vida.
Aixina anem passant tots.
Hauria de repassar les Converses de Fabra o el llibre Història de la normativa catalana de Mila Segarra per a localitzar el passatge en què decidixen establir una normativa que no indica clarament la condició oberta o tancada de les vocals e i o tòniques de moltes paraules que no porten accent escrit.
Segurament l'estalvi de la ratlleta va pesar més que la utilitat de marcar eixes vocals en els casos en què tots els dialectes coincidixen en la mateixa obertura. Al cap i a la fi, a banda que no devien ser molts casos, si tots hi coincidíem, mos ho podíem estalviar, perquè la pressió social de l'ús faria que tots aprenguérem quina condició d'obertura fixa o variable tenien eixes vocals. Hi ha llocs on diu «pou» i on diuen «pou»... No cal accent, fes-la com vullgues, jo faig la o oberta, perquè és el que vaig aprendre, però hi ha molts llocs on la fan tancada —al meu poble, vaja— i eixa pressió social pot acabar fent que algun dia acabe tancant-la. O no, que soc un poc cabudet.
Els vindria bé a molts periodistes o locutors d'À Punt que no saben si totes les esses són obertes o sonores o al revés, tancades i sordes un poc d'eixa pressió social derivada de la participació en converses en valencià amb persones que sàpien parlar en valencià perquè és la llengua que parlen per defecte i perquè és la llengua en què es troben més còmodes i la llengua que utilitzen en qualsevol ocasió o circumstància en què són lliures d'expressar-se en la llengua que preferixquen.
He dit les esses, però també podria dir vocals, perquè té igual la idea que tinguen de gramàtica o de lingüística, té igual per a la faena que fan, ja que el que haurien de saber és que deu ser pràcticament impossible expressar-se amb fluïdesa i normalitat en una llengua que no practiques com a hàbit, en la qual et sents incòmode i que només utilitzes per obligació. A més d'això, no crec que hi haja molts mitjans periodístics que apliquen el principi de contractar com a periodistes, locutors o presentadors persones que fingixquen que són parlants d'una llengua que no parlen com a hàbit i per comoditat.
Però sempre hi pot haver alguna excepció, i els valencians encara hem de patir eixa excepció amb À Punt després d'anys i panys de patir-la amb Canal 9. L'altre dia una periodista va comentar alguna cosa sobre un «os». Endevina què va dir i què era realment, ara que no du accent diacrític.
«Tot és pèrdua, pèrdua, pèrdua», va dir irònicament, com si parlara d'una columna de Javier Marías.
Máriam Martínez-Bascuñán, «El discurso del colapso», El País, 22.05.2020.
Acabe de canceŀlar la subscripció a Eurosport —ara mateix no sembla que hi haja res de tenis prou atractiu per a Takse— i estava mirant que tenim massa films a l'abast, massa lectures per fer i massa faenetes de bricolatge per a entretindre-mos setanta vides. Per ara només en tenim una, diuen, i amb sort, si no te la lleven abans d'hora, com també passa massa sovint.
Com ara el cas de Mahsa Amini o de Samina Esmaeilzadeh (segons el diari Ara de hui). 🔗 I això va aixina a l'Iran, a Rússia, a Ucraïna o a Mèxic. ¡Quina ànsia de fer mal!, podent mirar com estan eixint els bolets i els brots de totes les brossetes —plantatge, ravanell, paneret, etc.— que decoren els jardins amb les primeres pluges de la tardor.
Per, ai, el desastre és climàtic i és ecològic, canceŀlem subscripcions i podem provocar un esguerro econòmic per falta de consum —dis-ne depredació—. Canceŀlem la vida a poc a poc.
Pel polígon industrial que hi ha vora l'hospital d'Alzira, que és on encara podem trobar un poc de lloc per a aparcar, encara que siga tocant als tarongers del final del polígon al nord, no hi ha contenidors de quasi res, només alguns per al vidre. Sí que n'hi ha un de fem de color verd que és propietat del bar Casa Nico, segons indica la retolació que du escrita a mà. Aixina que tota la runa va circulant per les vores dels carrers, pots, papers, fustes, plàstics..., tot el que duga el vent i la gent destrellatà i brutona que l'amolla allà on li ve.
Han volat moltes pàgines ací i allà al llarg del carrer d'Autobiografía de Federico Sánchez de Jorge Semprún. 🔗 També les tapes i uns quants plecs d'El padrino de Mario Puzo. 🔗 Ni eixos ni una enciclopèdia sobre coses de la mar —que parla de Jacques Cousteau 🔗 i d'«el hombre pez»— estan prou sancers i no els podré reconstruir. En canvi sí que trobe tots els plecs i les tapes de l'edició del 1965 d'un llibre de José Luis Martín Vigil 🔗 —¡quants anys!—, amb un títol entre irònic i inquietant tan prop de l'hospital: La muerte está en el camino. Això, mos la trobarem pel camí.
Una manera de mirar d'avançar en la millora de les nostres societats podria ser seguir l'exemple del documental I ara, ¿què envaïm? de Michael Moore 🔗 que van passar l'altre dia en el programa Sense Ficció de tv3. 🔗 Però és fàcil frenar eixa intenció de dur peces de diverses societats per a millorar la pròpia amb la idea que cada societat és una estructura complexa que no es pot modificar per peces soltes, que no ho permeten les connexions i dependències que componen i consoliden eixa societat, perquè per a poder introduir un element nou o diferent amb èxit i de manera positiva caldria preparar el terreny i trobar l'encaix que no malmeta els equilibris i forces que sostenen eixa societat.
I és ben cert això, però no tant en la impossibilitat de fer encaixar les peces, sinó en la idea que això «malmet» els equilibris i forces d'eixa societat. I qui diu «malmet» sovint amaga que vol dir que alguna proposta de millora d'un element «modifica en contra dels meus interessos» o «contra les meues creences» —les dos coses són un poc el mateix— els equilibris i forces socials. Els privilegis que uns tenen a costa de la desigualtat, l'explotació i discriminació dels altres.
Alertava sobre tot això Margaret Atwood en l'article «Yo inventé Gilead. El Tribunal Supremo de Estados Unidos lo está haciendo realidad» (El País, 22.05.2022) 🔗:
Les dones van quedar deliberadament excloses del dret al vot. Encara que un dels lemes de la Guerra de la Independència de 1776 va ser «no als impostos sense representació», i també es considerava que governar amb el consentiment dels governats era una cosa positiva, les dones no estaven representades ni donaven el seu consentiment als governs; només per poders, a través del pare o el marit. Les dones no podien donar ni negar el consentiment perquè no podien votar. Aixina es va mantenir fins al 1920, quan es va ratificar la 19.ª esmena, a la qual molts es van oposar fermament perquè era contrària a la Constitució original. I tant que ho era.
Certament, només voldríem tindre les coses bones de cada societat. I, mirant-ho bé, segur que totes eixes coses casen i encaixen perfectament en una societat possible. Hauríem d'estar ja fins a més amunt del pirri —com dia ma mare en eixe llenguatge de les dones de l'època— d'haver d'acceptar que qualsevol alegria o millora social (qualsevol (plaer)) depén o conté les tornes del dolor, de la penitència o del sacrifici (del castic diví, en el fons).
Les vacances pagades, l'educació universitària gratuïta o la sanitat universal no s'han aconseguit amb la lluita, les mobilitzacions i la mort de moltes persones que hi estaven a favor durant generacions, sinó a pesar de l'egoisme, dels interessos, dels dogmes i de la mala fe dels privilegiats de torn. Per tant, podria ser més simple —sense lluita ni morts, només amb reflexió, coŀlaboració i diàleg—, però hi ha qui s'encabota a fer mal, inclús a fer-se'n a ell mateix.
Intente trobar l'expressió «estar lletjona» en la xarxa, però ni rastre, pareix que les dones dels anys en què jo ho sentia a la Vall no han arribat a fer extensiu eixe malestar o eixos dies de males sensacions al món cibernètic. Després ho vam usar un poc com a cosa humorística i antropològica entre amics. Però tampoc ha fet camí en internet. Aixina van desapareguent moltes expressions, per abandonament, per substitució o per incomunicació.
Estic pendent d'aclarir si els drets lingüístics formen part d'eixos drets que es suposa que el síndic de greuges valencià ha de protegir. Si mire el títol II de l'estatut valencià, pareix que no, i ja note que a este síndic li la bufa prou això dels drets lingüístics —es veu que el síndic anterior havia de complir una altra normativa o tenia altres interessos.
De totes formes, si mire el títol I de la constitució espanyola, pareix que sí, ja que es tracta del fet que som iguals davant la llei, i no pareix que una aplicació desigual dels drets lingüístics estiga justificada quan s'aplica metòdicament «contra» els qui fan ús del valencià.
A més, si mire la llista dels drets humans, l'article 29 m'aniria bé entenent que s'hauria d'aplicar «el reconeixement i el respecte deguts als drets i llibertats dels altres», que no pareix que s'aplique quan el president de la Generalitat valenciana publica les seues notes de premsa en castellà en la versió del web que hauria de correspondre a la llengua debolida, al valencià.
En fi, espere que no siga que hagen abolit —aixina com n'hi han que volen abolir la prostitució o que es pensen que ja no n'hi ha esclaus després d'abolir l'esclavitud— 🔗 la discriminació lingüística i no mos hajam enterat.
La gent prefereix no pensar a ser pensada.
Max Besora i Mascarella, «Max Besora ens presenta la novel·la La veu del seu amo», Més324, 26.09.2022. 🔗
Per la gespa del jardí; «¡palput, fes-te el monyo!» em contava ma mare que cridaven.
El síndic de greuges valencià actual, Ángel Luna González, ha variat la seua pràctica per a desatendre les queixes per discriminació lingüística, especialment referida als ciutadans que reclamen l'ús del valencià. Com a símptoma observe que en el cas d'una queixa meua (número 2200277), a pesar que entra en el recompte de les queixes relacionades amb «drets lingüístics», de forma incoherent amb eixe àmbit de les queixes, el síndic l'ha tractada com un cas de retard en la resposta:
L’objectiu del present expedient de queixa, tal com va ser definit en la nostra Resolució d’inici d’investigació de data 25/01/2022 estava constituït per la falta de resposta expressa a l'escrit que l'autor de la queixa presentà en data 01/11/2021.
De manera incoherent, al síndic li va semblar irrellevant el tema dels drets lingüístics, en concret, que l'administració no respecte els drets lingüístics dels ciutadans en la publicació en el web de les notes de premsa del president la Generalitat valenciana. Però no va canviar el tema de la queixa, amb la qual cosa, el desgavell temàtic del web de la sindicatura és ja cosa proverbial.
En eixe sentit, l'evolució de les queixes amb l'epítet «ús del valencià» i, a partir del 2015, «drets lingüístics», no sembla massa orientador de res:
| 1999 | 2000 | 2001 | 2002 | 2003 | 2004 |
| 286 | 18% | 146 | 11% | 20 | 1% | 326 | 14% | 43 | 3% | 71 | 3% |
| 2005 | 2006 | 2007 | 2008 | 2009 | 2010 |
| 82 | 4% | 104 | 6% | 96 | 5% | 119 | 3% | 74 | 2% | 2.045 | 22% |
| 2011 | 2012 | 2013 | 2014 | 2015 | 2016 |
| 1.938 | 16% | 153 1,05% | 72 | 0,38% | 49 0,38% | 21 | 0,15% | 82 | 0,58% |
| 2017 | 2018 | 2019 | 2020 | 2021 | |
| 55 | 0,31% | 83 | 0,68% | 68 | 1,50% | 56 | 1,38% | 23 | 0,80% | |
Em sembla que en este tema, entre possibles campanyes que unflen les queixes algun any, i en altres casos que la sindicatura no classifica les queixes correctament, es fa difícil fer-se una idea de res, que trobe que és la idea que volen que mos en fem.
La parra Parthenocissus tricuspidata 🔗 retallada i estesa com a encoixinat del jardí té una olor dolcenca. Els raïmets, encara que no estan del tot maürs —esta variant gràfica hauria d'aparéixer en el diccionari—, atrauen alguns pardalets, com ara el estornells. L'Aloe maculata 🔗, no sé si té les propietats curatives de l'altre àloe més conegut, però quan el talls no té eixa saba groga que fa tan mala olor. L'espígol està reviscolant entre les branques seques de la flama esplèndida que va ser. El romer encara no ha badat boca i continua sec i ressec.
Si tens l'opció de fer jardineria, encara que siga per obligació i fent mala cara —si no tinc gos, d'alguna cosa he de renegar—, amb les olors i l'airet de les gramínies i els cactus pots pensar en els locus amoenus 🔗 clàssics i valorar on et sents millor, on aprofites més el temps, on trobes més satisfacció amb les hores i les neurones que vens. I a voltes passa que les faenes que més et frustren les paguen més. Però no et fan sentir més bé ni t'oferixen un rèdit millor. Eixa és la idea, sense que cap faena arribe a ser un lloc delitós, no cal que mo'n passem.
De casualitat vegem les notícies en À Punt: ¿com és possible que hi treballen tants periodistes que no saben parlar en un valencià periodístic consistent i fluid on no confonguen les consonants sordes i sonores o les vocals obertes i tancades? És dur haver-los de sentir.
Un xic d'Aldaia pretén viure nuet i actua en conseqüència. En canvi, les «forces vives» de la societat demostren fins a quin punt són inconseqüents i el perseguixen amb multes i juís. 🔗 Uf, hem tingut sort, el rector de la Universitat Catòlica de València, José Manuel Pagán, segur que farà accions en favor d'eixe «dissident», tal com es pot concloure del seu discurs, en què reivindica les «condicions necessàries per a formar persones lliures, justes i solidàries, compromeses amb el bé comú», segons informa el diari. 🔗 Trobe que el rector era molt més irònic que jo.
Els responc als de Greenpeace que mentres no tinguen tot el web en valencià-català no m'hi subscriuré. Haurien de ser un poc més conseqüents que el rector de la universitat, podrien mirar què fa el xic d'Aldaia, perquè en això de la gestió lingüística trobe que encara estan més nuets, en un sentit obscé tractant-se d'una organització que es preocupa per l'ecologia. ¿Què en fem, de l'ecologia lingüística? Ni À Punt ni Greenpeace, sort del xicon d'Aldaia.
Tot lo sant dia barallant-me amb l'ordinador i amb la informatització dels tràmits administratius que tant mos hauria de facilitar la vida. Si no fan cursos d'empatia i de posar-se en el lloc dels altres, la cosa es resumirà amb un ¡i un uec!, per dir-ho finament.
Tot lo sant dia mirant d'instaŀlar el lector de targetes, els certificats en el Firefox, el programeta de java, regirant el web per a vore si descobria l'error «SAF_20», una cosa que contenia la paraula «canberra» que no es carregava, el mòdul PKCS#11... Intentant fer anar el Cl@ve, però només servix per a la primera identificació, no per a firmar, per a això cal una clau permanent —has de perdre un matí anant a gestionar-la a alguna oficina.
Al final, quan el lector funciona, va i tinc el dni bloquejat. Per sort la maquineta de la comissaria sí que funciona i me l'apanya en un vist i no vist, a pesar que estava un poc afectada per trencaments diversos.
Però ara és quan cal enfrontar-se amb els tràmits més abstrusos de la gestió juridicoadministrativa: em demanen una foto, però no pot ser jpg —seria massa simple—, ha de ser en format pdf; quan he seleccionat la foto de l'ordinador amb l'explorador, encara cal fer en el navegador un pas més, que depén d'un botonet que es queda a la banda de dalt del formulari —i no baix, on seria massa lògic—: «annexar» el document. Prèviament he hagut d'identificar-me i firmar com una empresa i com a representant, encara que no soc cap empresa ni tinc cap representant.
El millor de tot: els hem hagut d'enviar justificants de pagament simplement perquè tenien curiositat —no n'havien de fer res dels comptes—, ja que tan sols havien de certificar que els objectes que els mostràvem i documentàvem existien, que estaven instaŀlats i que tenien les garanties tècniques correctes. Ah, fer una visita per a vore-ho, no; en línia, que és més fàcil, ¿oi? Tot lo dia.
Les competicions de tenis per països —com ara la Copa Davis—, amb la coartada o excusa —si és que en necessiten— que componen jugadors que onegen la bandera d'un estat, podrien aprofundir per eixa via política i aplicar les iniciatives públiques de respecte i obertura en alguns aspectes que es suposa que han d'aplicar eixos països representats. Per exemple, pensant en els sexisme i la diversitat funcional, podrien combinar els sexes i les condicions en la competició, en lloc de deixar als dies i hores de mínima repercussió en els mitjans els esportistes que no són les suposades figures esportives per antonomàsia, els «hòmens», eixos «hòmens».
Al cap i a la fi, la Copa Laver 🔗 que hem vist estos dies va incloure un jugador que s'arretirava (Federer), un jugador que estava en la posició 128 (Sock) o un que no s'ha vacunat del còvid (Đoković). Pel mateix preu i per a començar, hagueren pogut incloure en el nom de la competició l'australiana Margaret Court, 🔗 que és la tenista amb més títols, i afegir les dones europees i de la resta del món a l'esdeveniment. No crec que el resultat haguera segut menys emotiu i emocionant. Ben al contrari.
En el llenguatge polític i administratiu estem apreciant cada volta més una certa incompetència gramatical.
Àlex Grijelmo García, «Filibusterismo gramatical», El País,, 31.07.2022.
Un insecte (Centrocoris variegatus, si no m'enganye) inofensiu amant de les bledes. Cosa de la temporà.
Acabe les notes de Juan Marsé 🔗 (edició del 1982 del Club Bruguera, on obliden accentuar el cognom en la portada), entretingut amb els penjaments que dedica a uns i altres, amb reiteració en algunes persones (com ara Pilar Rahola, Ferran Mascarell, Isabel-Clara Simó, Camilo José Cela, Francesc-Marc Álvaro o inclús Pep Guardiola), i amb les repetides manifestacions de no ser nacionalista sense saber evitar com ser-ho finalment encara que siga a la defensiva, com a prevenció davant d'una pàtria somiada per altres en lloc del somni obligat per la sang de la història.
Com a penitència, agarre per a passar els dies d'entretemps Si te dicen que caí, un poc també en record de ma mare, que em va dir que li havia agradat molt. Devia ser cosa generacional també.
Ha arribat la tardor i s'acosta el «general Hivern» 🔗 al camps de batalla d'Ucraïna i de la democràcia russa. Convindria que algú recordara que aquell «Rússia és culpable» de Serrano Suñer va servir per a incrementar la matança allà i ací; 🔗 ara cal afinar un poc més, «Putin és culpable», d'acord, però un sàtrapa —com el qualificava algú en la ràdio este matí— no va a soles pel món —a pesar que mos han volgut fer creure que no queden franquistes després de Franco.
Estic acabant els apunts memorístics de Juan Marsé (Notas para unas memorias que nunca escribiré) i pareix que me s'haja apegat el to. Començant per això de «Rússa és culpable» que apareix cap al final del llibre. També apareix un «tupit» ('dens, tapit'; en castellà, tupido) que Ignacio Echevarría 🔗 confon amb «tupé». A més, alguna confusió temporal amb el procés i els cabells de Puigdemont. És entretingut conéixer les tírries de l'escriptor, i l'interés que tenia per qualificar el físic de les dones. Sobre això últim, crec que no en diu res Ignacio Echevarría.
Coincidixen hui dos facetes de la mateixa idea expressades en els mitjans. De matí, en la ràdio, un corresponsal de la cadena ser comentava que els russos havien vist bé la guerra de Putin contra Ucraïna perquè no els afectava a ells, cosa que canviaria si Putin —és a dir, Rússia— declarava explícitament la guerra.
Més tard lligc un article de Ferran Garcia-Oliver sobre el llibre Nacionalisme banal de Michael Billig. 🔗 L'article exposa la satisfacció i la pau que s'assolix quan es banalitza la submissió nacional:
Els zamorans onegen la bandera només en moments concrets, per exemple arran d’un campionat guanyat per la selecció nacional de futbol. Llevat de les ocasions puntuals per a l’arravatament, la bandera ha passat a ser un bé de consum més, repetitiu, diàriament visualitzat, un ingredient afable de la vida mateixa. Això en substància és el «nacionalisme banal», o «trivial», que podríem assimilar a un dels més eficaços, i eficients, lubricants de les exitoses nacions estat.
Els russos —segurament també mosatros— intuïxen o senten campanes sobre les morts que el seu estat rus està provocant en Ucraïna. El seu nacionalisme és tàcitament i boirosament agressiu i agressor, perquè els béns de consum i les condicions de vida els mantenen llunt del conflicte. ¿Podria deixar de ser banal, si els béns de consum i la integritat física perillen a causa del nacionalisme militant i fantasmal de Putin i la seua colla? Si no ho resol la democràcia russa, tenim un problema gens banal.
Voltem per la ciutat i topem amb Del Poble Pizzeria, tot retolaet en valencià i amb una idea darrere que pareix interessant i neta com el local blanc que hem trobat: productes de proximitat, farina ecològica, oli verge extra, admeten mascotes... Esperem que tinguen futur i que puguen acabar d'arredonir la jugada completant el seu web amb el valencià, ja que per ara només el tenen en castellà. 🔗
Teuladins, tórtores, estornells, oronetes, parotets, picaports que travessen el cel en formació, rates que fugen pels cantons i els racons, corcons que s'aviven per la part que no veus, panderoles rondant per on no voldries, alguna marieta de les malves (Pyrrhocoris apterus) 🔗 —no hi ha manera de trobar-ne de les bones—, tallacames camuflats en el groc de les gramínies o en el verd de la Portulacaria afra, 🔗 andragons de diverses tonalitats de gris —arriban inclús al blanc—, formigues capolant insectes morts, aranyes de totes les mides i caràcters, vespes rondant el rajolí d'aigua que cau al carrer des d'un aparell d'aire condicionat.
Hauria d'estar pensant en altres històries, com ara la guerra d'Ucraïna, els milers d'euros que s'enterren en armament o en el soterrar de la reina d'Anglaterra —¿un urneta amb les cendres i dedicar els diners a un fons solidari no haguera segut més bon llegat per a la humanitat?—, com podré respondré les preguntes del Faqs ara que mos han canviat per la certesa del Coŀlapse mental en tv3, o el recull interminable de falsos demòcrates que censuraven franquistament en Televisió Espanyola i en Canal 9. 🔗
No done per a tant, preferixc mirar si trobe baix terra algun ambuderó —esta encara falta en el dnv— mentres es perseguixen les ombres dels coloms multicolors del veí dalt al cel.
¿Mos van importar els russos que, amb el coŀlapse de la Unió Soviètica, van passar de l'escassesa a la pobresa extrema? Mos importava més el gas i el petroli i els diners que portaven els oligarques a les nostres costes i camps de futbol.
Marcos Giralt Torrente, «Habitantes de lo efímero», El País, 14.08.2022.
Com que els qui van dimitint-ne diuen que el Consell Social de les Llengües ha fet alguna cosa, mos ho haurem de creure, però també haurem de creure el que diuen els que van dimitint sobre la inactivitat o inutilitat d'eixe ens:
El web del Consell Social de les Llengües 🔗 no dona cap informació sobre la seua activitat real, aixina que és impossible valorar que hagen fet alguna cosa bona o roín diferent del que diuen els dimissionaris, que només assenyalen la inutilitat de l'organisme.
Evidentment, si Ximo Puig permet que les notes de premsa ixquen en castellà en el seu web presidencial 🔗 i que la versió en valencià es publique, si a algú li va bé, posteriorment, quan siga o no mai —és el que em va respondre el director general de Relacions Informatives— 🔗, està clar que el pitjor que n'hi ha per a fomentar l'ús del valencià és fer que depenga de persones que no tenen l'objectiu de fer usual i quotidià l'ús del valencià com a llengua de treball ni tan sols en els organismes que gestionen. Després mos voldran fer plorar pel seu desús del valencià.
Si ho pensem bé, en general som responsables del nostre punt de vista sobre els altres, sobretot quan confiem en les nostres intuïcions. Volent o sense voler, mos entrenem cada dia per a endevinar, valorar, encertar, anticipar sobretot les accions dels altres. Però massa sovint pretenem fer-ho també amb les intencions o els motius dels altres, i és aleshores quan es pot enterbolir el nostre juí, perquè la nostra idea sobre com mos veuen, com som valorats pels altres o quines idees tenen els altres sobre mosatros, mos pertany més a mosatros que als altres i mos exposa als nostres propis temors i complexos, els nostres petits inferns interiors.
Si tenim molta traça en això, serà complicat salvar-se d'eixe juí d'intencions. Però tenim el recurs de cenyir-mos als gestos, a l'actitud, als fets que podem comprovar físicament o amb la conversa amable. El dubte i la incertesa irresoluble de tots els fantasmes que mos ronden pel cap, han de ser el contrapunt per a alimentar els somnis i els malsons de la nit. En obrir els ulls, ha de ser molt dur pensar que eixe ou caigut amb el rovell quallat pot ser un senyal de malvolença. ¡Bon dia!¿Per què ho dius?
En el diari El País Álex Grijelmo escrivia fa poc més d'un mes l'article «Filibusterismo gramatical» (31.07.2022) on exposava la mateixa sensació que comentava jo ahir sobre la prosa juridicoadministrativa, que sabem que no és tan sols una prosa amb voluntat estilística, sinó que a causa del seu valor «performatiu» 🔗 hauria de ser molt mesurada i precisa en la redacció. Però no, tal com assenyala Grijelmo:
En el llenguatge polític i administratiu s'aprecia cada volta més una certa incompetència gramatical.
En este cas, lamentablement, eixe «una certa» és tant cosa quantitativa inconcreta —però abundant— com asseverativa, tant allà, al parlament espanyol, com ací, al parlament valencià. I mal que mos hauria de saber també esta concordança política, que no es resol amb les autonomies o les independències somiades.
Som funcionaris i considerem que qualsevol matís en la redacció d'una norma «hauria de ser» rellevant. Per això, quan llegim en el boe 🔗 la norma sobre els abonaments gratuïts del tren, entenem que si han redactat de manera diferent els de rodalies i els distància mitjana, deu ser perquè no s'han regulat igual.
Però som funcionaris i sabem que el poder i l'administració tendixen a l'arbitrarietat —per solemnement que es declare que està prohibida—. Per tant, qualsevol matís en la redacció d'una norma «és» una possibilitat d'imposar la interpretació interessada que més li convinga a qui tinga el poder de decisió sobre el sentit de la norma. Quan diu:
Se devolverá el importe abonado en concepto de fianza al obtener el abono, siempre que se realicen 16 viajes o más en el periodo.
La regla sembla clara, però l'aplicació crea ombres. La norma no diu que els viatges hagen de ser en un mateix trajecte, però quan t'has de traure l'abonament et demanen per un trajecte (i no per un nucli), cosa que deixa a interpretació què passa amb els viatges de rodalia en trajectes diferents.
No acabem d'estar segur, en el cas d'estos abonaments, que la interpretació més favorable a l'usuari siga sempre la interpretació correcta. Al cap i a la fi, hem vist massa voltes que els poders han oblidat allò de l'«in dubio pro reo» clàssic. O l'han reinterpretat habitualment «contra reo». Pel bé de la sostenibillitat social i ambiental, confiem. Però, ai, som funcionaris.
Coincidix la mort inesperada de l'escriptor Javier Marías 🔗 amb la meua represa estiuenca de la lectura d'un intent de diari, Notas para unas memorias que nunca escribiré, de l'escriptor Juan Marsé. 🔗 Alguna cosa del diari de l'autor barceloní m'enllaça temàticament i tonalment amb alguns articles atrabiliaris del madrileny. Les notes de Marsé són un acostament a una conversa privada amb u mateix, sense voluntat de dir res en concret, només per raonar i xarrar un poc amb un «u mateix» del passat quan ho pugam llegir en el futur. Tal com diu, les escriu perquè li ho han mig imposat i intenta complir amb disciplina.
Alguns articles de Marías em sembla que exposen el mateix tedi ideològic. Mostren un cansament de receptes progressistes reals o inventades, suposadament imposades i triomfants —que és la recepta de les pitjor propaganda ideològica: la que es difon criminalitzant les víctimes, pintant com a predominant i totalitari el que és marginat i marginal— una amargor difusa relacionada amb una intolerància cada volta més accentuada amb la mediocritat més comuna i inevitable.
Tant si es tracta de sociolingüística 🔗 o de sexisme, 🔗 trobe curiosa una tendència a amagar o emboirar la imposició lingüística o patriarcal pintant uns possibles i esmenables excessos reivindicatius dels discriminats i oprimits com una dictadura que ofega les bones gents. I és bo llegir-ho i saber-ho, perquè les bones gents són les que, abans i ara, tot ho suporten i ho validen. Si cal, o si «passava per allà» —com aquell xiquet que tot ho vea involuntàriament tal com ideava Marsé per a un conte de retrat social— Ai, anem passant.
Els alemanys no van ser en cap cas víctimes passives de la propaganda, en cercles amples ja eren conscients del frau que estaven duent a terme Goebbels i els seus consorts. Però això no va evitar que el seu país fora arrossegat en pocs anys per un remolí criminal.
Rudolph Herzog, Heil Hitler, el cerdo está muerto, a partir de la traducció de Begoña Llovet Barquero.
Acabe el llibre Los renglones torcidos de la ciencia d'Eugenio Manuel Fernández Aguilar i note que me l'hauria de tornar a llegir si realment vullc recordar res del que ha explicat. Deu ser l'edat. O que, a pesar que són temes que m'interessen —i que arribe a connectar amb idees i ideologies filosòfiques, polítiques o lingüístiques en algunes notes—, no van formar part de la meua formació en l'institut ni en la universitat, cosa que és encara massa habitual entre els que estudiem «lletres» —com si els altres estudiaren dibuixos.
Tots estudiem lletres, però tenim estem condicionats a pensar que les xifres, el mètode o el rigor científic no quadren amb els coneiximents que convé tindre per a aclarir conceptes de llengua, història, assaig o literatura. I després passa el que passa, que no sabem calcular els percentatges d'ús d'una variant dialectal, no entenem la diferència entre la possibilitat i la probabilitat, o confonem la radiació i radioactivitat.
Amb un poc més d'experiència amb les matemàtiques, l'electricitat, la biologia, la química, la física en general, no ho resoldríem tot, però podríem atendre millor els valors de les partícules que conformen els elements que tractem en els nostres camps, començant per entendre que la relació que hi ha d'haver entre llengua i normativa no és l'obediència de les regles, sinó el benestar de les persones. Vaja, em sembla que això també es pot tractar amb rigor i mètode.
La típica resposta neutra i educada d'una institució no et deixa mai del tot content, però és que a voltes ratlla l'absurd o demostra que fan com si t'atengueren tot i que no estan escoltant-te. Els escric per a proposar-los que afigquen una millora al seu web i em responen que ¡el seu web no fa això que els demane! Sé que m'ha respost una persona, perquè la conec, però es veu que hi ha qui aprén a imitar les respostes automàtiques que es programen per a atendre preguntes freqüents.
És possible que tot això siga una salvaguarda diplomàtica per a no mostrar-se massa «transparents» dient-me que a algú no li dona la gana millorar el web.
El cuiner Jordi Morera adoba amb notes de cultura popular el seu programa. El dia 30 d'agost va deixar caure: «fil que penja, botifarra que falta». Una dita ben adequada per a noveŀles policíaques i també per a començar reflexions científiques, per a algú que tinga interés a seguir el fil de les implicacions i conseqüències de les accions i els fets. Lligc el titular: 🔗
L’ONU diu que l’Estat va «violar» els drets de Junqueras, Turull, Romeva i Rull per la suspensió abans de la condemna
Em quede pensant que alguna cosa falla quan les premisses certes no tenen les conseqüències que haurien de tindre. La democràcia i la ciència s'haurien de realimentar. Però el cas és que als poders que fallen en el fonament democràtic, els tenen igual les premisses. Fil que penja, algú se la menja.
La pedra que reapareix, entropessem i caiguem un bac: el restaurant Arrels de Sagunt, 🔗 que tan bé fa les coses de la cuina, té un web ben bonic i modern que no té versió en valencià. En este cas no entra en contradicció amb el text que informa sobre l'interés de la cuinera, el web només parla de «memòria d'una tradició arrelada» i no fa referència a cap idea de preservar la cultura local o la sostenibilitat ecològica de l'entorn.
En contrast amb això i com a demostració que es pot actuar respectant l'ecologia lingüística de l'entorn, en un altre nivell de preu i d'intenció, però també amb idees de cuina originals —com ara l'hamburguesa de pilota de putxero— i bones, el Sofoko, 🔗 on han tingut l'habilitat d'actuar amb normalitat i també amb receptes locals, incloent-hi la llengua del web i de la carta. Un cudolet per a empedrar.
La història «evoluciona» en sentit positiu, com si estiguérem reinventant sempre el millor món possible en un futur inevitable. I la primera pedra ja va ser un abús. El futur està bé, però el passat, del qual hauríem de poder respondre, el desgavella constantment. Des de la primera tessel·la d'un pati antic.
En idiomes no escrits, el concepte paraula pot ser molt esquiu.
M. A. K. Halliday, «Lexicology», Lexicology and corpus lingüístics d'M. A. K. Halliday, Wolfgang Teubert, Colin Yallop i Anna Čermáková, 2004.
Una església romànica, un repertori de ficcions antigues, una realitat de pedra que va desfent-se amb el sol i les pluges. I una altra església romànica, encara una més. I les ficcions bíbliques (la carn humana tallada i retallada en els capitells) encara són el dia a dia real.
En una taula veïna, una parella amb un xiquet. La mare parla en valencià amb el xiquet i en castellà amb l'home. Takse topa amb mare i fill en el vàter, xarren, són catalans, no diun d'on. Devien ser occidentals.
En la taula del costat, senc que una dona li comenta a la parella en castellà que mosatros som valencians. Més tard li comenten al cambrer que són de Barcelona.
Ús i desús són els estats simultanis i oposats del dia a dia de la nostra llengua, un gat de Schrödinger que, per si de cas, hauríem d'alimentar, encara que no obrim la caixa.
