Podria ser més fàcil

Una manera de mirar d'avançar en la millora de les nostres societats podria ser seguir l'exemple del documental I ara, ¿què envaïm? de Michael Moore 🔗 que van passar l'altre dia en el programa Sense Ficció de tv3. 🔗 Però és fàcil frenar eixa intenció de dur peces de diverses societats per a millorar la pròpia amb la idea que cada societat és una estructura complexa que no es pot modificar per peces soltes, que no ho permeten les connexions i dependències que componen i consoliden eixa societat, perquè per a poder introduir un element nou o diferent amb èxit i de manera positiva caldria preparar el terreny i trobar l'encaix que no malmeta els equilibris i forces que sostenen eixa societat.

I és ben cert això, però no tant en la impossibilitat de fer encaixar les peces, sinó en la idea que això «malmet» els equilibris i forces d'eixa societat. I qui diu «malmet» sovint amaga que vol dir que alguna proposta de millora d'un element «modifica en contra dels meus interessos» o «contra les meues creences» —les dos coses són un poc el mateix— els equilibris i forces socials. Els privilegis que uns tenen a costa de la desigualtat, l'explotació i discriminació dels altres.

Alertava sobre tot això Margaret Atwood en l'article «Yo inventé Gilead. El Tribunal Supremo de Estados Unidos lo está haciendo realidad» (El País, 22.05.2022) 🔗:

Les dones van quedar deliberadament excloses del dret al vot. Encara que un dels lemes de la Guerra de la Independència de 1776 va ser «no als impostos sense representació», i també es considerava que governar amb el consentiment dels governats era una cosa positiva, les dones no estaven representades ni donaven el seu consentiment als governs; només per poders, a través del pare o el marit. Les dones no podien donar ni negar el consentiment perquè no podien votar. Aixina es va mantenir fins al 1920, quan es va ratificar la 19.ª esmena, a la qual molts es van oposar fermament perquè era contrària a la Constitució original. I tant que ho era.

Certament, només voldríem tindre les coses bones de cada societat. I, mirant-ho bé, segur que totes eixes coses casen i encaixen perfectament en una societat possible. Hauríem d'estar ja fins a més amunt del pirri —com dia ma mare en eixe llenguatge de les dones de l'època— d'haver d'acceptar que qualsevol alegria o millora social (qualsevol (plaer)) depén o conté les tornes del dolor, de la penitència o del sacrifici (del castic diví, en el fons).

Les vacances pagades, l'educació universitària gratuïta o la sanitat universal no s'han aconseguit amb la lluita, les mobilitzacions i la mort de moltes persones que hi estaven a favor durant generacions, sinó a pesar de l'egoisme, dels interessos, dels dogmes i de la mala fe dels privilegiats de torn. Per tant, podria ser més simple —sense lluita ni morts, només amb reflexió, coŀlaboració i diàleg—, però hi ha qui s'encabota a fer mal, inclús a fer-se'n a ell mateix.