Coincidix la mort inesperada de l'escriptor Javier Marías 🔗 amb la meua represa estiuenca de la lectura d'un intent de diari, Notas para unas memorias que nunca escribiré, de l'escriptor Juan Marsé. 🔗 Alguna cosa del diari de l'autor barceloní m'enllaça temàticament i tonalment amb alguns articles atrabiliaris del madrileny. Les notes de Marsé són un acostament a una conversa privada amb u mateix, sense voluntat de dir res en concret, només per raonar i xarrar un poc amb un «u mateix» del passat quan ho pugam llegir en el futur. Tal com diu, les escriu perquè li ho han mig imposat i intenta complir amb disciplina.
Alguns articles de Marías em sembla que exposen el mateix tedi ideològic. Mostren un cansament de receptes progressistes reals o inventades, suposadament imposades i triomfants —que és la recepta de les pitjor propaganda ideològica: la que es difon criminalitzant les víctimes, pintant com a predominant i totalitari el que és marginat i marginal— una amargor difusa relacionada amb una intolerància cada volta més accentuada amb la mediocritat més comuna i inevitable.
Tant si es tracta de sociolingüística 🔗 o de sexisme, 🔗 trobe curiosa una tendència a amagar o emboirar la imposició lingüística o patriarcal pintant uns possibles i esmenables excessos reivindicatius dels discriminats i oprimits com una dictadura que ofega les bones gents. I és bo llegir-ho i saber-ho, perquè les bones gents són les que, abans i ara, tot ho suporten i ho validen. Si cal, o si «passava per allà» —com aquell xiquet que tot ho vea involuntàriament tal com ideava Marsé per a un conte de retrat social— Ai, anem passant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada