La majoria de les respostes a les preguntes que mos fem els tècnics lingüístics relacionades amb la normativa, estan en la llengua mateix i, sobretot, en la part més social, en l'observació del que fem quan parlem sense deixar-mos dur per les constriccions del nivell social, que mos alleugem de l'angoixa de la pretensiositat, quan evitem la comunicació formulària. Moltes voltes ho fem.
Uf, el mòbil de l'Fnac (marca Bq), model 3.5, Duar Core, amb Android 4.2, sí que funciona en català, cosa que no fea el Samsung que em va desaparéixer en l'autobús. El configure i, vaja, el model és simple, fluixet, si vols, però he avançat en això (a pesar de Simyo, que ni atén ni té menús en català).
Els mentirosos han fet córrer la brama que s'agarra abans un mentirós que un coixo, amb la qual cosa estem molt tranquils, els mentirosos que no localitzem no existixen, perquè als coixos els vegem vidre, ¿no? Ja sabem, però, que això és també una mentira ben embolicada, la que permet que la majoria dels mentirosos s'aprofiten d'eixa confiança temerària que mos fa pensar que no mos l'estan pegant.
El ministre espanyol Arias Cañete incomplix la seua obligació de declarar que té interessos empresarials relacionats amb les àrees que gestiona. Els mentirosos reconvertixen l'accessibilitat, la desinformació i la falta d'inspecció dels serveis públics en un privilegi per als negocis ocults a costa de les polítiques públiques.
No fa massa, en el ple de les Corts, Alberto Fabra va mentir sobre les declaracions d'un dirigent local d'Esquerra Unida, al qual atribuïa unes paraules laudatòries sobre la política hídrica del Partit Popular. La mentira consistix en el fet que va canviar la data i la referència de l'alcalde d'eu, cosa que van explicar l'endemà els diputats d'eu. L'objectiu del mentirós ja s'havia assolit en la cambra de la representació dels demòcrates —mentirosos i sincers, que de tot n'hi deu haver.
No hi ha voluntat de canvi en els partits polítics perquè les seues relacions de suport són bases clientelars.Com que això ho poden fer tots els partits, cal revisar el sistema.Fernando Jiménez Sánchez, segons Luis Gómez, «La delgada línea entre el regalo y el soborno», El País, 17.04.2014.
Decòrum, sobre això anava un article del diari El País (16.04.2014) de Luz Sánchez-Mellado, «Sancionado por indecoroso, señoría». I precisament esta setmana, al cap de més d'un mes pegant-li voltes pels cenacles on es cou el que cou de l'activitat del poder legislatiu, és a dir, de les Corts Valencianes, un poder anegat per la desregulació capitalista i la regulació partidista, el president ha emés el ratolí de la seua Resolució 2.080/viii i li ha eliminat una frase al diputat socialista Moreno Escrivà. Després de dir:
No se preocupe, senyora Sagrario, por mi sitio en el mundo. Mi sitio en el mundo es ma casa de Riola. (...)
Li han censurat la frase següent:
El sitio en el mundo de ustedes, s'obri amb una reixa elèctrica i un guàrdia civil en la porta.
L'hemeroteca funciona, de moment, i ho podem sentir en el vídeo. A instància del diputat Bellver Casaña, i amb el vitet impulsor de Font de Mora Turón, vicepresident de la cambra, el president de les Corts, Cotino Ferrer, innova introduint la censura del Diari de Sessions (ds 119, 12.03.2014, pàg. 5,183) per primera volta en la història parlamentària.
Sospite que qualsevol ciutadà condemnat pel Tribunal Constitucional patiria conseqüències ben penoses. Eixe tribunal ha condemnat l'actuació de la mesa o del president, però continuen solts per ahí, no tan sols amb drets, sinó amb el privilegi del drestrellat, com ara la censura d'un fragment intranscendent de discurs parlamentari. Decòrum, diuen.
Ha mort Gabriel García Márquez, l'autor d'aquell Cien años de soledad que vam deglutir quan no sabíem que el castellà es podia llegir com si et deixares dur pel corrent de les ones quant llepaven la platja aquells dies quan eres menut. Després, quasi tota la resta durant les lectures d'adolescència i joventut. Hui han arribat els falciots —falziots, falzies, falcies, falcilles, falcillots, valzies, corbellotes, magalls, vinjoles, avions, segons els llocs— al centre de València.
L'uruguaià que entrena els xiquets als tenis diu que t'has d'acostumar al mate de menut, perquè, si no, no hi ha manera. I recomana el fernet, que també necessita un procés d'acceptació. El valencià els deu semblar un poc igual, que no els l'oferim perquè para amarg, plaer ocult... Potries perd l'accent castellà oficialment. I ara ja no sé quin gust fa això.
Anna Fernández Torné proposa que li adrecem (a través de Change.org) una petició a Brauli Duart, president del consell de govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, i de família sollanera, perquè s'ha carregat el Servei Català de Doblatge.
Bé, jo també crec que no s'hauria de practicar més el doblatge, perquè la democràcia ha d'anar un poc més llunt en la percepció de l'art i la comprensió de la diversitat lingüística. Eixe servei era també el que es dedicava a subtitular en català, i això sí que és greu, perquè els subtítols són un dels recursos auxiliars que hauríem de tindre al nostre abast en el comandament a distància i que, al cap dels anys i de les promeses sobre la tdt continua sense haver-se estandarditzat. I menys encara si el que vols són els subtítols de la versió original, que això sí que permetria seguir els films en les llengües que no acabes d'entendre oralment perquè que el complement escrit et permetria interpretar i conéixer millor.
Però, no res, continuem poŀlucionant el cel nocturn amb llum i sorolls, el canvi climàtic s'ho engolirà tot, i més encara el cel i les marjals sollaneres del País Valencià, clar: des d'allà es veu el «sobretítol» contaminant de Cullera, que parla molt de tot un poc.
Jo no tinc cap informació que Cospedal, González o Rouco Varela, que s'ha apuntat al carro, estiguen implicats en casos de tracta de blanques. Doncs, això mateix. A vore si apareixen dades.Jorge M. Reverte, «Desalmados», El País, 13.03.2014.
Les mentires dels dirigents públics i les dels diputats i diputades en el parlament haurien d'estar sotmeses al fiscalització i control de comités ètics socials plurals i independents, que imposarien les sancions corresponents, des de fer-los anar a peu, en bici o en metro als llocs a destituir-los dels càrrecs públics o fer-los tornar els deutes iŀlegítims amb què forgen els seu futur personal i, com a contrapartida, rovellen les estructures polítiques i socials.
Llàstima, això no funciona aixina, molts dels polítics democràtics són simples representants dels seus interessos, embadalixen la ciutadania amb relats, amb fantasies, amb mentires, per molt que mos siguen nocives, i acabem elegint dirigents polítics que no han aportat res que siga positiu per a la societat, només a les seues societats limitades. Em passe el dies transcrivint-ne en les Corts suposades veritats proferides amb més o menys solemnitat des de la tribuna —no cal que pose exemples ara, ho saben, ho sabem, els diaris comencen a assenyalar-los ben sovint—, i més tard, llegint els diaris o comprovant dades fent una consulta mínima per Internet, esdevenen mitges veritats i sobretot mentires sanceres.
S'acosten les eleccions europees i hauríem de provar amb candidats que no contaminen els medis que travessen.
A voltes les errades són tan impressionants com suggerents. No és estrany el cas d'algun poeta que ha vist millorats els seus versos per un error de transcripció en l'editorial, o per una correcció que en principi no calia. Entre les errades anecdòtiques més gracioses, el programa traductor Salt és una institució, ja que ha permés rebatejar munts de persones, de pobles o canviar el sentit de milers d'escrits. Per exemple:
Mollà → Miga
ha facilitat → la facilidad
ho han demanat → la han han
les persones que → las personas a que
fa que → hace a que
persones aturades > personas pavos
Ara, no hi ha res com una portada amb una errada tan literàriament interessant com la de la imatge. Una errada clínica, diríem.
El secretari general del Consell Jurídic Consultiu, que signa Ferran García i Mengual, prova d'esmenar-me la plana en la seua resposta al síndic de greuges en relació amb la meua queixa sobre el web d'aquella institució. Fa gràcia, perquè inclou un «sic» per a provar de peixcar en aigua térbola:
...el Sr. Boronat Cogollos indica que alguns «solament esta (sic) en castellà i remeten a les versions en castellà de pàgines que també tenen versió en valencià»...
A pesar que si naps i que si cols i que m'alegre de l'esperit irreductible del secretari general, que considera que és més pertinent localitzar una errada en un escrit d'un ciutadà que implantar un protocol de gestió lingüística en la seua institució, li haguera pogut fins i tot agrair amb reverències l'esmena, si no fóra que jo havia escrit:
...estan únicament en castellà i remeten a les versions castellanes de pàgines que també tenen versió en valencià...
Tenint en compte qui conforma eixe consell jurídic —com ara el senyor Camps Ortiz, el dels trages regalats per la trama Gürtel— és preocupant observar que, en un acte de tràmit com este, cite de memòria o interpretant el meu escrit i, alhora, li passe pel cap posar-hi cometes, incloure-hi una errada i, ¡caram!, «aprofitar ses caigudes» i esmenar-me-la... Tenint en compte el rigor que apliquen, no m'estranya que, havent-me dit que en el nou web complia amb els requeriments legals pel que fa a l'ús de les llengües, em costa uns segons descobrir que això no és del tot cert i que les memòries de la institució només estan en castellà (i no en iber, llàstima).
No sempre hem tingut els mestres de pensar més sincers i disposats a comprometre's a mantindre la coherència entre la reflexió i l'acció. Gil-Manuel Hernández i Martí («L'esquerra pervertida», La Veu del País Valencià, 09.04.2014) s'ha posat a repensar sobre eixa qüestió per mirar de fondre l'iceberg mediterrani de paradoxes que anima la reflexió dels progressistes compromesos amb la igualtat i l'equanimitat —és a dir, els d'esquerres—.
L'espai públic del debat es veu inevitablement —dis-ne economia de mercat, dis-ne capitalisme— sotmés a la simplificació argumental, a la banalització dels convenciments i al poder d'atracció de l'oferta electoral. La demanda, que viu atomitzada i desinformada, s'ha de guiar més per la malfiança que per la solidaritat. Vist aixina, és molta perversió ser d'esquerres.
«Van eixir retillant», d'un restaurant, a causa del preu excessiu que els van cobrar pel dinar. Ho diuen en la Ribera Baixa. En este context el sentit sembla que té més a vore amb una tremolor (dels ulls, si vols) que no amb la lluentor dels ulls, que és el que diu el diccionari de l'avl. No m'he llegit encara el diari de hui, però estic segur que acabaré «retillant» d'una manera o altra, i cap per res de bo.
Ferran Bono firma en el diari El País d'ahir diumenge un petit article, «Mucho más que el 'Diccionari'», entranyable, podríem dir. Es tracta d'adobar amb una carícia la tasca de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua ressaltant l'activitat de la institució que «desapercebuda» socialment, especialment, la que té projecció en l'àmbit universitari (lectorats en Amiens, Cambridge i Torí inclosos). L'endemà el diari comenta l'èxit de públic de les trobades d'Escola Valenciana. I segurament molts dels universitaris sobre els quals es projecta l'avl hauran participat en eixes trobades quan eren menuts. Les dades estadístiques mostren que l'«ús normal» de la llengua decau, substituït per l'ús del castellà. Passarà desapercebut perquè, vaja, la cirereta universitària no troba lloc en el pastís social. Encara que fóra un pastisset de moniato.
Si bé cada societat totalitarista suporta la seua pròpia desgràcia, les lluites per deposar la injustícia compartixen la mateixa essència.Marta Rebón, El País, Babelia, 29.03.2014.
La setmana passada n'hi havien ja oronelles per Dénia. Ja n'he vist alguna solta pel centre de València. Els falciots que les fan fora de vora la muralla àrab no tardaran ja massa a arribar. Supose que trobaran la ciutat més o menys igual. Més contaminada, això sí, a pesar de l'augment de l'ús de la bici, amb més solars, més cases deshabitades i mig derruïdes, fins i tot finques acabades des de fa anys i desocupades, com ara en la recta que fa el carrer Sant Tomàs amb el d'En Borràs. Més persianes acatxades de negocis que ja no ho són, perquè ara som no tant austers sinó estafats i, en massa casos, empobrits i degradats. Ara que s'acosten unes eleccions europees hauríem de pensar que l'horitzó europeu és essencial en el camí de la democràcia social i de dret.
Hem de pensar si volem votar uns oligarques cleptocràtics que mos venen l'engany del seu benefici piramidal —tria l'Egipte dels faraons, tria el feudalisme com a inspiració— o uns pusiŀlànimes que es pengen la medalla del progressisme i la solidaritat simplement perquè s'han cregut tant la seua propaganda que aconseguixen amagar-se a ells mateixos els cadirots que ocupen en les entitats bancàries i les mulinacionals energètiques o de la construcció.
Mentres no revisem a fons el sistema d'elecció i de participació ciutadana, doncs, difícilment tindrem res millor que polítics d'amén dels seus interessos partidaris, usufructuaris dels parlaments i dels organismes públics, fenyedors de diners públics que esdevenen pastissos privats, repartidors de caritat a canvi de servilisme. I a pesar de tot, n'hi han amb propostes simples que mos enlluernen, com la participació social que ha desembocat en l'elecció del candidats de Compromís per al Consell Valencià de Cultura. El pastereig psoe-pp té alternatives. I si el psoe deixa de pasterejar... Serà quasi un milacre.
Ferran Suay fa ús de les dades que done sobre l'ús de les llengües dels diputats en el parlament valencià. L'article es diu «Per les seues obres els coneixereu», que és un dels principis que aplique en este bloc per a parlar de les persones, és a dir, no tant de com em cauen —que això és certament un enigma entelat de química—, sinó del que fan. M'alegre que li hagen servit per a això, mateix, per a iŀlustrar la distància entre les declaracions i l'actuació real dels polítics a l'hora de la veritat, a l'hora dels fets.
Si un lingüista fa res per «contribuir a la recuperació del valencià», està duent a terme una activitat acadèmica, científica, diríem, però en realitat està actuant seguint una decisió ètica i política, perquè es tracta de dret i de justícia... Ah, i també de lingüística, en el fons, però la «recuperació» d'una llengua no és cosa de la sintaxi o de la semàntica, sinó de la normativa, entesa ara com les normes que regulen la societat.
Sí, normalment ho oblidem, però les llengües no són sistemes de comunicació neutres, són fets socials, és a dir, polítics. ¿Tenim ètica lingüística? (Quasi) Segur que sí.
Faig l'enviament de les novetats de les fitxes. La novetat principal, pasterejar. Crec que hauré de renovar el Multicerca, encar que només siga per a aconseguir que visualment tinga un aspecte menys artesanal, menys d'anar per casa. Si no hi poses un poquet més d'interés estètic sembla com si el contingut fóra menystenible —que tampoc no dic que no.
Un company d'estes coses lingüístiques vol editar un llibre de paper per a publicar no sé quantes paraules que es perden. Les vol rescatar i demana ajuda econòmica a través del micromecenatge de Verkami. Es perden totes les paraules, com passa amb els llançols que es perden en les bugades de la dita. I no les rescatarem posant en llibres, sinó que els donarem el descans que mereixen, això que diuen en els funerals.
Em pose la novena de Bruckner (dirigida per Bernstein) per donar-me uns aires aixina com de saberut, d'elitisme perdonavides, a vore què m'ix. No res, això no em fa millor. A més, em ve al cap l'escena del cap camp de concentració disparant el fusell contra els presos jueus mentres escolta música clàssica —ara no recorde quina.
Parlant d'afusellar, la definició que fan els acadèmics en les entrades meva, teva i seva —entrades innecessàries, certament— mostren, per al meu gust, una certa desorientació lexicogràfica, i em sembla que pretenen, sense encert, fer punteria:
(meva) Forma que adopta el possessiu femení meua en algunes comarques de Catalunya i de les Illes Balears.
(teva) Forma que adopta el possessiu femení teua a Catalunya i les Illes Balears.
(seva) Forma que adopta el possessiu femení seua a Catalunya i les Illes Balears.
No sé què n'opinaran les diputades Mollà Herrera o Albiol Guzmán, que de tant en tant utilitzen eixa forma de femení —pel motiu que siga, alternant amb les formes amb -u — en les Corts Valencianes. De colp, el diccionari s'ha convertit en atles dialectal. El cas és que hereva o romeva no tenen entrada pròpia. I més curiositats que mos mostra Francesc Esteve en El Temps 1.552. El diccionari no resultarà massa útil per a augmentar l'ús del valencià, però sí que és molt entretingut per als que mos dediquem a l'activitat tan pacíficament incruenta d'afusellar paraules i accepcions.
Si no ho vaig sentir malament, un xiquet dels que corrien per Sagra amb el patinet li diu a un amic: «A vore molt botes.» Xe, tantes coses que inclou el dnv amb menys pedigrí i no s'han enrecordat —d'este verb tampoc— d'eixe ús del quantitatiu. Quan senc eixa construcció em ve al cap una companya de la facultat que era de Gata. En el bar mos sorprenien les varietats de la llengua i les apreciàvem com si foren part del menú.
En la història de la ciència, molts grans avanços s'han produït quan algú s'ha adonat que dos situacions que fins llavors es creien diferents són en realitat la mateixa.John Richard Gott, Time Travel in Einstein's Universe: The Physical Possibilities of Travel Through Time, a partir de la traducció castellana de Luis Enrique de Juan.
Diu Coromines, crec, que això de Sagra té a vore amb una roca. El paisatge és muntanyós i s'obri a la mar allà al fons. Convida Takse a dinar al poliesportiu, on ho fan molt bo: corder, cua de vedella, uns figatells... Vins de Muro: Celler La Muntanya i Paquito el Chocolatero, que estan bé. El passeig de després mos porta als carrers de Joan Fuster i de Sanchis Guarner. Fem nit a La Casota de Fleix.
M'he passat pràcticament tota la setmana laboral sense poder consultar el dnv de l'avl. Al segon dia vaig avisar els acadèmics i la institució, deixant-los caure, és clar, la meua visió sobre les necessitats més urgents que té l'ús del valencià, que no són un diccionari de la institució, amb la qual cosa, «el mal funcionament del web del dnv sembla un reflex normal del desús dels valencià en la societat». A més:
Supose que la programació del web és la que impedix que pugam enllaçar (no he sabut com fer-ho) una paraula concreta des del navegador del meu ordinador; a més, l'historial del navegador no reté les cerques en la memòria... Crec que hauríeu de fer alguns canvis en la interfície en favor dels usuaris que eliminaren eixos impediments de maneig. Tenim exemples en eixe sentit en webs d'altres institucions que contenen tanta o més informació que el vostre diccionari. Per exemple:He rebut la resposta de dos acadèmics. Diuen que intentaran aplicar els suggeriments. I ara mateix m'adone que han canviat l'adreça del web del diccionari. M'he passat la setmana sense poder-lo consultar: <http://www.avl.gva.es:8080/dnv/> ara és <http://www.avl.gva.es/dnv/>.diec: (prova) gdlc: (prova) Vox: (prova) Faraudo: (prova) drae: (prueba) Merriam-Webster: (prove) cntrl: (preuve) drag: (proba) A més, ara mateix, i ben normalment, tots eixos webs funcionen. El diccionari de la rag facilita fins i tot la inclusió del cercador en els webs personals. Per contra, el vostre web, és habitual que deixe de funcionar. Llavors, estem sense edició en paper i sense alternatives de consulta eficients quant al que ha decidit l'avl sobre el lèxic normatiu.
Un fragment d'una peça de música clàssica que xiule li recorda a una companya la part central del tema Pure intuition de Shakira. No em ve al cap el nom de la peça, tot i que em sembla que deu ser de Brahms, de Bruckner o d'eixa època. Intente trobar-lo amb els cercadors de tonadetes que hi ha en la xarxa, però només en donen títols de cançons rock o pop. Espere adonar-me'n quan torne a sentir la peça clàssica.
Recorde que tinc pendent descobrir de quina peŀlícula era la sintonia del programa de cinema de la televisió en blanc i negre Sábado Cine als anys setanta (presentat pel periodista Martín Ferrand), que és una cançoneta que tinc sempre a mà, vullc, dir, en la punta de la llengua. Pegue una mirada per la xarxa, i després de descartar la cortineta dels anys huitanta —que no em diu massa res— localitze la peça en l'obituari del compositor Riz Ortolani escrit per Rafael Martínez («In Memoriam: Riz Ortolani (1926-2014)»). Es tracta del tema Life savers girl del film Mondo cane (cap al minut 22:14) de Paolo Cavara, Gualtiero Jacopetti y Franco Prosperi. 🔗
Fea anys que hi pensava i, precisament ara que acaba de faltar el compositor, va i la localitze. Mondo cane, certament.
La trama Gürtel va facturar a la Generalitat valenciana en 2007, secció d'educació (de la bona, és clar), per unes jornades titulades «Disciplina amb dignitat», que es veu que es van fer en el museu Príncep Felip (El País, 25.03.2014). Arribats a eixe punt acabes d'entendre de quina transició són hereus estos polítics, la trancisió de la poca vergonya al cinisme, de la lliure designació als nomenaments a dit, del furt al robatori... Ben disciplinadament. Tot un bagatge per a una democràcia empedrada de futur cap a l'infern.
És possible que la paraula xarxa es pronuncie encara en molts llocs [ʧáɾʧa], tal com diu el dnv de l'avl. La pronúncia que jo vaig aprendre a fer quan vaig aprendre la paraula és [ʃáɾʃa], que concordava amb els els exemples de xàrcia, Xeraco, Xàbia, Xeresa, xarop, xerinola, xumet, ximenera (o aixumenera)... I amb el que hem sentit durant trenta anys en tv3 i Catalunya Ràdio. El diputat Josep Moreno Escrivà ho ha pronunciat aixina, [ʃáɾʃa], en el debat del ple de les Corts del 19 de febrer d'enguany, i la mateixa pronúncia ha fet la diputada Marina Albiol Guzmán en una comissió de les Corts del 24 de març. Ja els he fet arribar la dada als acadèmics, que no crec que tinguen cap inconvenient a afegir eixa pronúncia possible i, vaja, tan habitual i estesa.
Convindrà distingir entre la normativa oficial o oficiosa, segons un comentarista blocaire. La paraula lot (f. lum. Llanterna de mà.) ha format part de la normativa «oficial» del català des que l'avl va declarar que el diccionari del Salt 2.0 esdevenia oficial, és a dir, des del 2002. El nou diccionari de l'acadèmia no la inclou, però continua apareixent en el gdlc i en el gd62. Com que els de l'acadèmia han oferit la possibilitat d'enviar-los propostes i esmenes al dnv, ja els he enviat la proposta de tornar a iŀluminar la paraula. ¡Ei!, «iŀluminar», ¡me s'ha encés una llumeneta!.
L'escriptor o el pintor de la vida moderna és, en el retrat que Benjamin fa de Baudelaire, qui convertix en una professió això de fussar entre el fem fins a trobar eixos residus de sensibilitat —i d'entesa— que la societat ha anat rebutjant precisament per a funcionar millor, per a aprofundir en el mode empobrit de viure enmig de l'opulència tecnològica. Al posar-los a disposició dels seus semblants, l'escriptor no està contribuint al millor funcionament sinó, al contrari, tornant la vida a eixos cudols que obstaculitzen el moviment de la màquina.José Luis Pardo Torío, «Para qué sirve esta empresa», El País, Babelia, 04.01.2014.
Veig que un dels personatges d'un episodi de La que se avecina que passen hui per no sé quin canal, du una samarreta amb «Matances: sobrassada · botifarró · camaiot · frit» envoltant el que sembla un escut de l'fbi o per l'estil. Eixa «propaganda pel fet» és un dels recursos més eficaços que tenen a mà les reivindicacions socials, culturals i lingüístiques. Per això hi ha qui lluïx sacs de Loewe o Louis Vuitton, collars de perles o abrics de visó. Vindiquen i fan propaganda «del» fet, d'una matança també, certament.
«La política de l'home llop», és una d'eixes expressions que les sents una volta en una peŀlícula i te se queda gravada, te se convertix en un automatisme que no saps massa bé per si et servirà realment per a repensar sobre res. Estava sentint el diputat Mundo Alberto parlar de la demagògia dels altres, i m'ha vingut al cap la frase. Mentrestant, de fons sona Yo-Yo Ma tocant una peça de Bach pare. Em diuen que Milagrosa Martínez Navarro, la Perla del cas Gürtel, deixa les Corts. I de la dona llop, doncs, ja posats a reduir la desigualtat pel cantó més fosc.
Estem en una situació delicada, d'escassesa, sense els recursos adients a mà, posem que tenim un clau sense cabota i un tornavís d'estrella... Doncs, ja fem per apanyar-mos inventant noves maneres d'utilitzar ferramentes inadequades per a resoldre els problemes més urgents. El cas és que ja fa temps que han obert la ferreteria i, vaja, podríem anar a buscar el que realment s'ajusta a la faena que hem de fer. Podríem... O no.
Amb el diccionari de l'avl estem un poc com si acabàrem de descobrir que tenim un forat per baix a de la línia de flotació i que el totxo rectangular no mos hi encaixa. A més, ni tan sols l'han tret en paper, amb la qual cosa tot és una reflexió virtual i estem imaginant que ho resoldríem amb un altre diccionari, un que fóra redó, de la mida justa, de fusta tractada i impermeabilitzada... Però, no, només fent servir molta, moltíssima imaginació, eixe diccionari taponarà el forat. De fet, només servix per a alimentar eixa imaginació que inventarà rutes que podríem fer si la barca no estiguera convertint-se en un derelicte. A poc a poc, però cap avall, tal com vam constatar en la jornada sobre llengua i ideologia de divendres passat al politècnic.
En fi, que el diccionari és criticable, millorable i, clar, esmenable (ja els he enviat vora una vintena d'esmenes), però no cal pretendre que tapone cap forat. Tan sols afegirà unes quantes grapes, un quants models més de clauets i caragols, amb els quals podrem compondre joguets lingüístics més o menys afortunats i entretinguts, educatius, puga ser que útils inclús.
Tenim la ferreteria oberta i algun dia, encara hi ha temps, mos haurem de proveir dels instruments que necessitem com a societat lingüística (premsa, ràdio, cinema, televisió, administració i educació públiques...). El diccionari —este diccionari virtual i poc virtuós— no és el que desorienta, fragmenta i crea conflictes, sinó el desús de la llengua i la discriminació lingüística injusta dels ciutadans valencians. Tal com va dir Estibaliz Amorrortu —respecte dels neoparlants d'èuscar—, això té un preu. I si no t'agrada, com dia mon tio en eixes coses de l'estètica, posa-li un floc.
L'extracció en fred és el procediment important a l'hora de comprar oli de qualitat. M'ho diu Takse quan revisem botelles en el supermercat. Només una dóna eixa indicació (en anglés), la resta parlen de «procediments mecànics». Em pensava que podia ser un equivalent legal, però no, són procediments complementaris.
En fred mos vol extraure els diners el ministre Wert per a pagar l'educació en castellà en coŀleges (en el dnv entren només «coŀlegi») privats. Pretén amb això «espanyolitzar», és a dir, no està preocupat per l'aprenentatge d'idiomes, sinó per la transmissió dels privilegis associats a la llengua, per la continuïtat de la relació entre la llengua i la classe social, o la identitat espanyola fonamentada sobre una única llengua.
El ministre deu estar ara netejant i reparant els procediments mecànics amb què eixa ideologia s'ha aplicat des de fa uns quants segles.
Vora els deu anys, descobrix la ironia. «Era ironia, Miquel», em diu. I riem, no m'havia adonat que estava jugant a variar el to de les paraules. Estava fent proves. Les platges estan plenes d'immigrants en banyador, sense papers.
Les nostres dificultats actuals són el resultat de polítiques errònies. Hi ha alternatives. Però no les trobarem en la complaença autosatisfeta de les elits, que tenen ingressos i carteres d'accions que una vegada més es disparen a l'alça. Aparentment, només algunes persones s'han d'ajustar a un estàndard de vida més baix de forma permanent. Desafortunadament, el que passa és que aquestes persones conformen la gran majoria de la població.Joseph E. Stiglitz, «Estancamiento diseñado deliberadamente», a partir de la traducció de Rocío L. Barrientos, El País, 02.03.2014.
En síntesi, la llengua és això que parlen les persones. Aixina de simple i de clar ho va deixar Moreno Cabrera ahir en el politècnic de València. ¿I quan hi afegim la confusió de les relacions de poder? Supose que immediatament, al mateix temps, també som aixina.
Els miners de Solidarność cantaven (l'himne) L'Estaca de Lluís Llach i un company meu de pis de l'època no perdia ocasió d'acusar al cantant de Verges de plagi. I no sentia cap vergonya per la tergiversació històrica, ni pel ridícul inteŀlectual. Bé, quasi estic segur que no era cap broma. Al cap i a la fi, també es pensava que em convenceria amb procediments pareguts de l'origen mossàrab de la llengua, de l'origen iber del valencià, de l'origen llemosí del valencià, de l'origen valencià del català... El genuïnisme ideològic ha fet i fa molt de mal.
Un poc amb això mos hem entretingut en el politècnic hui, mos dien de quin mal hem de morar, diríem.
Allà on jo m'esperava «Pasqualet, si vas a l'hort», el meu perruquer comença amb «Ramonet». Això concorda amb les estadístiques d'ús en Internet, on Ramonet s'emporta la palma. La recerca havia començat amb «Maseret», que era una versió que no coneixia i que apareix en un article de l'últim número de la revista Mètode. També he trobat que hi ha Micalet, Marianet i també «Ai, Pepet». En fi, qualsevol diminutiu li va bé.
La bona del cas és que eixa cançoneta festiva «tan valenciana» és una adaptació —com tantes que s'han fet— d'una cançó francesa de començament del segle xx interpretada per un cantant anglés (de pare francés i mare belga; veg. Wikipedia), Harry Fragson, nom artístic de Victor Léon Philippe Pot: «Si tu veux / faire mon bonheur / Marguerite, Marguerite / Si tu veux / faire mon bonheur / Marguerite, donne-moi ton coeur». Es veu que mos va robar el cor als valencians. Fa uns mesos vam passar pel Père Lachaise, però no hi vam topar amb eixa tonadeta de la nostra història.
És molt encertat —i sembla que n'hi han molts ben disposats a contribuir-hi— fer l'esforç de descriure i publicar (i enviar-los-les als acadèmics) les errades que puga tindre el nou diccionari de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. I fóra bo, en eixe sentit, que prescindírem (¿ideològicament?) de pensar que puga ser una errada el fet que la mitjana de la gent que coneixem parle com parla. És, simplement, un fet, una conseqüència, i coneixem els mecanismes que produïxen eixe resultat lingüístic que a voltes mos sembla tan poc estètic. I és que tot això de criticar i esmenar diccionaris adopta ben sovint un to que recorda més aviat al plaer literari que a la descripció lingüística.
En fi, la roba que portem té molt de robo, però mos para tan bé que no ho sembla.
Ho dia el Comité d'Instrucció Primària de Quimper en 1831 (havien llegit les instruccions secretes aquelles de l'«efecto sin que se note el cuidado», sens dubte): «¿No hauríem d'afavorir, per tots els mitjans possibles, l'empobriment, la corrupció del baix bretó, fins al punt que d'un poble a l'altre no puguen entendre's? Perquè, aleshores, la necessitat de comunicacions obligarà els habitants a aprendre el francés».
El llibre Ils sont fous ces bretons!! d'Erwan Vallerie i Nono mos descobrix que el bretó no servix per a res, que és un patués, que és una garbera de dialectes, que no el parla ningú (¡en 1874!), que els bretons no se l'estimen, que no té gramàtica (¡ho diu un acadèmic francés!), que no té diccionari, que no s'escriu, que no pot aprendre's, que no el pots parlar per telèfon, que s'assembla a l'alemany... En fi, que la unitat lingüística de França exigix la desparició del bretó. I la del valencià, ja posats.
L'estiu passat, Espanya i Kazakhstan —un país de dos milions i mig de quilòmetres quadrats i dèsset milions d'habitants— firmaren un acord d'extradició, l'únic en la Unió Europea. Poc després el president Mariano Rajoy va visitar el país amb una delegació d'empresaris i es va entrevistar amb el seu homòleg Nazarbàjev, de 73 anys, que governa la república euroasiàtica amb mà de ferro. Nombroses empreses espanyoles com Talgo, Inditex, Cortefiel i Mango ja estan en Astana, la capital.José María Irujo, «Hay un avión esperando para llevarse a Pavlov», El País, 02.03.2014.
Els parlamentaris valencians han pogut afegir apretar, mascletaes i cremaes, però la nova entrada pato ('avorriment') no recull les «bufes de pato», que no sé si són coses inútils o impossibles, fruits del tedi o coses de la vida privada dels ànecs. Increïble, ¡l'Estatut d'autonomia no en diu res! Pròximament en el dnv.
El diccionari del programa traductor Salt 2.0 va eixir —si no ho recorde malament— l'any 2001. Mira si han passat coses en el món i ací, fins i tot hem unflat, hem fet esclatar i mos hem enviscat la majoria amb la ruïna d'una bambolla d'ètica de sola de sabata i neocomunisme liberal només per a oligarquies.
Ara estem tirant-mos al cap les pàgines virtuals del nou dnv de l'avl (¿diccionari nacionalista valencià?), que sembla que aporta moltes novetats, encara que moltes no ho són tant, perquè apareixien ja en el Salt 2.0, que era una referència normativa cabdal fins ara. La versió 2.0, és clar, no la 2.1 ni la 3.0 ni la 4.0. El problema semblava que era el diccionari, que és la cosa més fàcil de vore, apareix davant dels ulls. En canvi, el que era —i és— el més preocupant, el desús de la llengua es veu que és més mal d'explicar, de definir, d'apreciar físicament.
Llavors, amb el Salt, vam passar a tindre una administració pepera i màtrix, que funciona en castellà però pretén fer-te creure que funciona en valencià gràcies al programa de traducció. És a dir, l'ús del valencià és l'ús del programa Salt (ara ja en versions augmentades i omnímodes). I avançant per eixe camí hem arribat a la situació actual, en que el castellà és la llengua dels diaris, del cinema, de la ràdio, de la televisió, de relació entre les elits (oligàrquiques o de cultureta)... El valencià és, mentrestan i com sempre fins ara, font de problemes, objecte de defensa i reinvidicació, arma d'agressió, excusa per al victimisme, ocasió per al paternalisme, reivindicació simbòlica, instrument tàctic, dret violentat, mèrit inútil i requisit innecessari, riquesa de la llengua i pobresa argòtica.
Mos demanen si tenim alguna idea de cursos per a funcionaris de les Corts valencianes. Tal com van les coses en l'administració pública valenciana, i en les Corts en particular, i donant les gràcies infinites perquè mos van despenalitzar i mos van perdonar la vida als catalanoparlants i escrivents, ara que hem confirmat que el ministre Wert té una interpretació granjera (vegeu la noveŀla d'Orwell) de la igualtat i l'equitat, com ara que el castellà és més igual que la resta de llengües (que qui les vullga, que se les pague a banda), i agraint a qui calga que la normalització del que era (i és) anormal, és a dir, mos ha permés arribar a vore este país de les meravelles neoliberals, em ve al cap que encara podríem fer cursos (sobretot per aprendre amb el riure):
1. Curs d'escriptura en valencià per a lletrats i persones que no en fan un ús habitualEn podríem afegir, però ja no sé si baquejar-me, bascar o basquejar-me. Com a mostra d'introducció al huité curs, ho deixe ací.
2. Curs de defensa de les senyes d'identitat (impartit per un diputat dels que en fan més exhibició que ús)
3. Curs de valencià vulgar i corrent per al personal que no s'atrevix a parlar en valencià
4. Curs de valencià literari per a pedants amb pretensions de més encara
5. Curs de senyes d'identitat per a persones sense identificar
6. Curs d'enrotllar-se en la senyera com si això no fera més mal que bé
7. Curs de parlar en valencià davant de desconeguts i altres éssers superiors, autoritats i autoritaris
8. Curs de saber callar en valencià si el que has de dir són destrellats
Fins fa poc calia consultar el Salt 2.0 per a poder atendre els diputats i diputades valencians com cal. Ara ja no cal, que ja tenim el diccionari de l'avl. Hi trobarem moltes aportacions noves (i encara no novedoses*, eixa no) del lèxic i la cultura que es fea i es fa al País Valencià. De moment, els nostres diputats han incorporat, per exemple, borrar, gurú, tonto, a soles, ('només') ofertar, xiste... Agravi també està en el dnv, però ja venia en el Salt 2.0. I no sé si bandejaran més avant bonico per guapo o confondran el talp que filtra els papers ¡públics! de la Generalitat amb el topo del monyo...
No apareix en el diccionari la lletra elle, que ara li ha pegat per lletrejar al diputat Ignacio Blanco Giner. Ara amolla que presenta «peneelles» en les Corts. No sé, si en diguera propostes o proposicions no caldria que siglejara (això ho dic jo, no l'avl), ni tan sols malament.
No veig que siga útil qualificar com a «formacions anòmales», per exemple, «llançol» (que apareix en el Tirant lo Blanch, amb sancer i ab). A més, seria poc concordant amb una suposada «alenada d'autoestima» que hauria d'aportar el dnv de l'avl si deixara de banda «l'evolució natural del llenguatge», si és que això es pot apamar això sense fer cap artifici; ni tampoc s'ajustaria eixa intenció que bandejàrem formes clàssiques significades (ab) que ocupen menys d'una línia en una obra interminable.
En fi, si ha d'aparéixer o no en «un manual normatiu del segle xxi», tal com diu Joan Castellano en La Veu del País Valencià (02.03.2014), ho haurien de decidir els qui fan eixos manuals. El mal del cas és que en ple segle xxi no tenim els mitjans necessaris per a vehicular les formes de la llengua que les elits socials, econòmiques i polítiques consideren preferibles. Més enllà de la vehiculació quotidiana i permanent del castellà que fan eixes elits.
Hi ha qui ho acaba de descobrir, però resulta que l'accentuació, diguem-ne, occidental («interés»), ja fa anys que forma part de la normativa, si no abans, almenys des del Salt 2.0. Només calia llegir llibres i mirar les referències normatives per a comprovar que això ja formava part del cabal editorial i normatiu. Ja ho sé, a mi també me se despisten moltes coses, però, vaja, això dels accents es veu que em crida l'atenció. Per això es diuen diacrítics, supose. Un corb amagat entre les línies, això sí que és diacrític.
Són innombrables els artificis que s'usen en un treball científic i innombrables els paranys en què podeu caure.Umberto Eco, Come si fa una tesi di laurea, a partir de la traducció castellana de Lucía Baranda i Alberto Clavería Ibáñez.
Poc abans que mos claven sis gols en el futbet, un company em descobrix les dos cares de les persones. El mateix dia, en la piscina, li furten una samarreta i, minuts més tard, un desconegut li'n deixa una. I aixina ho podríem i explicar tot, des d'Ucraïna fins al País Valencià... El descobriment no mos estalvia la pallissa.
